INFORMACIONS DE "LA REVISTA"

QÜESTIONARI

La Commemoració del Primer Centenari de la Renaixenpa Catalana obliga tots elstreballadors de l'esperit a desentranyar les raons projundes del nostre treball i a establir-neels lligams i esplaiar-ne les possibilitats.

Es per aixó que us preguem d'honrar la injormació oberta per LA REVISTA entre elsvostres col.legues de les darreres promocions i respondre al següen.t qüestionari:

1. Quin és el vostre ideal vital i projessional?H. Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?

III. Com voldrieu el demet de Catalunya?

RESPOSTES REBUDES

I.— Quin és el vostre ideal vital?Com a poeta, donar el meu fet sense expli

car-ne res.

El meu ideal professional ? Peró és que podemparlar de professió literária a Catalunya? Araper ara és preferible que no m'interessi la literatura coro a professió.

concepte us Tnereiz la generació queus haprecedit?

La generació que m'ha precedit—la generaciód'avui, potser ?—em mereix un concepte molt sem

blant al de totes les coses d'aquella época: manca

d'agilitat, efedte d'un emmidonament excessiu;desig de marcar una fita, convençuts com eren

d'una transcendéncia que no ha existit ; manca desinceritat, imites vegades, que es confon amb elto general d'aquella época. Si els escriptors de lageneració que m'han precedit — la generació deismeus pares, entenc parlaven amb el mateix to

amb qué escrivien, havien de f er-se insofribles.Si parlaven d'una manera corrent, palesaven laseva insinceritat com a escriptors. L'única cosa

important que han fet ha estat la fixació de l'idioma. Calia que les generacions posteriors trobessin el material a punt. Tenim d'agrair-los-ho. Peraixó sols han complert el deure. Així, solamentaixí, ha estat possible l'aparició de Salvat-Papasseit. El Salvat-Papasseit sempre massa oblidat. Ehlque sense proposar-se res, representa tant !

202

COM voleu el demet de Catalunya?Ben delimitades les nostres característiques ra

cials. Damunt d'aquest f onament, que els nostressomniadors hi basteixin llurs edificis.

•Ignasi Agusti

I.—No he pensat en l'ideal coro una fita lluminosa. Exerceixo una professió a la qual m'haportat una vocació profundament arrelada i en

aixe, sento que el vaig realitzant una mica cadadia.

II.—Es molt fácil de carregar equivocacionsdesgrácies a les espatlles deis qui ens han precedit. Crec que situats en el seu temps i en un paísque havia quedat totalment al marge deis caminsde la civilització, la tasca de la generació o generacions passades ha estat dura, que era gent fortai que cal saber comprendre moltes de les seves

tares, de les quals sois l'experiéncia ens podrálliurar d'ara endavant. Una obra, si més no, lihem d'agrair i ens cal acceptar tant si volem com

no : l'haver restablert una noció de pátria catalana,de cultura (tanta modestia com vulgueu) catalana;l'haver aconseguit una victória decisiva i prodigiosa, una llengua normal moderna catalana.

III.—Crec que ja no será possible inhibir-se delpaper que Catalunya ha de tenir dios la civilització.

Voldria, doncs, que en el futur, el meu país res

pongués a cada moment a aquesta missió. Les circumstáncies ens han reduit a un petit nucli, pocbrillant, per al qual han passat de llarg els millors

temps per a bastir una cultura fonamental. Calpartir d'aquesta realitat, sense renunciar a les possibilitats de rescabalar-nos-en el futur, per a fer

una obra sólida, positiva i autóctona que refermila nostra personalitat i la nostra collaboració en la

gran comunitat espiritual d'Europa.Crec que les valors eternes de justícia i humani

tat han de presidir la vida individual com la collectiva i que la democrácia, mitjá fins avui insubstituible de selecció, és un ideal profundament ar

relat en la naturalesa del nostre poble ; peró elcontacte amb la História m'ha acostumat a constatar els fets més aviat que a teoritzar-hi i no m'arriscaria a assenyalar al meu país una línia rígidaque l'inhabiliti davant els camins insospitats que les

actuacions polítiques poden prendre en el futur.

Enric Bagué

I.—Quan tenia dotze anys, tal vegada com Loti

o Fromentin, hauria volgut comandar un vaixellde mercaderies o de pirates i sentir-me de cara almar, enyoradís d'aquells paisos mallarmenians. Totel que batega més enla d'aquesta horitzontal d'atzur, era el meu ideal. Des del meu terrat de su

burbi, veia passar un vaixell com si se m'enduguésqui sap on ; precisament aquest "qui sap on" era el

meu trineu illusori. Quantes vegades les ratlles

blau-gris del meu davantal de percala, foren la

presó del meu cos tant com del meu esperit... perótot aixó és llunyá com aquell vaixell que qui sapon és i en quins oceans inédits navega.

El meu ideal d'ara? "Una vegada era...

II.— Quant a artista, si la generació que m'ha

precedit no ha sabut trascolar en la meya obra l'essacia del seu esforç, ?puc estimar uns bornes quesomniaren l'art com una tarda al port deis seus

diumenges, elaborant llamins i partint-se'ls en

aquest provincianíssim Dijous Gras dels Jocs Florals ? Hi ha, naturalment, uns noms a inscriureque ni cal ressenyar. Vista de conjunt, aquesta generació no em sembla ni millor ni pitjor que l'ac

tual. Hi havia homes i dones, no és cert ? Per tant,hi érem vós i jo amb uns pantalons més estrets,un barret de mitja copa, un plastró, una havanera...

111.—Voler, prefigurant-lo, un denla de• Catalunya, és constrényer a priori la seva llibertat. Siguicom sigui, haurem d'estimar-la o bescantar-la per

qué nosaltres, els joves, som en poténcia aquestdemá. Hipótesis? Aneu a un camp de futbol, a una

acadbmia de tango, observeu una llista deis com

pradors del Desnudismo integral o de la Bibliotecagentil i després, si sou servit, passeu a la primerabiblioteca que us vingui a tomb — us costará una

mica, és ciar—, i si feu com el senyor Esteve, ésa dir, sumeu ractiu i el passiu, pressento que lesllágrimes us saltaran als ulls.

Xavier Benguerel

•

Visc i amo el viure. M'esfereeix l'oblit. Idealvital, per tant ?: La terrenal perpetuació, per mitjáde la vibració del meu esperit en altres esperits.

Ideal professional : Poder escoltar del fons delmeu jo, unes paraules sublims, que endolceixin lesmeves sofrences d'home i de poeta.

La generació que m'ha precedit, ha depurat intensament l'idioma i ha sabut abatre la rebellia dela paraula. Ha produit obres de mérit. La majorpart d'elles, peró, estan escrites amb una rigidesai encarcarament que avorreix i fatiga. Aixó potserés degut al fet d'usar moltes paraules ressuscitades,que no estan encara •prou avesades de nou a lavida.

Com voldria la Catalunya de derná ? Políticament : lliure. Socialment : amb una major justicia,fonamentada en la solidaritat i gerrnanor cristiana.I literáriament, amb una literatura molt catalana—únic camí per a fer-se universal—i molt humana—únic mitjá per a esdevenir immortal—. Que elsliterats sápiguen i vulguin parlar d'aquelles coses

"humanes", que són per naturalesa sempre idéntiques, i immutables. Que Déu lliuri la futuraCatalunya del flagell de modes i desprestigiadesprovatures, malversadores d'energies.

J. M. Boix i Selva

•

I.—Quin és el vostre ideal vital i professionalPBen conscientment, ben deliberadament, no m'he

format mai un ideal vital ni professional. Em vaigtrobar, en la literatura com en la vida, sense haverm'ho proposat. En un camp i en l'altre he viscutsempre, i em penso que seguiré vivint-hi, rigorosament al dia. Sense un ideal vital ni un de professional concrets, només m'ha guiat un instint—més que un propósit—del decórum i una sensa

ció dels propis límits.

II.— Quin concepte us merei.t- la generació queus ha precedit?

Potser pertanyo una mica a aquesta generacióque sembla haver-me precedit, sinó que, haventcomençat tard a escriure, semblo d'una generaciómés jove. D'altra banda, no veig homogénia lageneració precedent. Caldria fer una tria entre els

203

homes d'aquesta generació que han fet alguna cosa

i els que no han fet res o han fet obra negativa.No veig manera de jutjar-la, com la pregunta demana, en bloc.

HL—Colín voldríeu el denla de Catalunya?Més catalá i menys poca-solta del que ens el

prepara la política d'avui.

Just Cabot

I.—E1 meu ideal vital ? V iure harmoniosamentel meu destí, brillant o obscur, tant se val.

Fins avui, a cada instant de la meya vida, hetingut la intuició del camí a seguir ; posar d'acordla meya voluntat amb aquesta línia directriu pessentida, heus ací la disciplina a la qual m'•e desubjectar quotidianament.

El meu ideal professional ? Está condicionat pelmeu ideal vital. En realitat, no sento l'art ni laliteratura exercits com a professió. Tota mena d'activitat em: sembla un mitjá d'expressió del nostreésser íntim.

II.—La generació anterior em mereix el mateixconcepte que la generació actual. Molt temps perdut i moltes energies malgastades.

No penso que, qualitativament (per la válua deisseas homes) una generació sigui millor que una altra ; históricament, sí (pel joc de les circumstáncies). Des d'aquest punt de vista, la generació ac

tual cm sembla més ben orientada que l'anterior.Tanmateix és molt prematur emetre un judicid'aquesta mena. Ens manca perspectiva histórica.

III.—Tot i no impressionar-me gaire la prosperitat material d'un poble, desitjo la de Catalunya.

I més que una Catalunya próspera, voldria elscatalans menys pobres, espiritualment.

Maria Carratala•

1.— Quin és el vostre iae vital i professional?Si pogués produir una obra sincera, forta i una

mica durable !Visc entre fábriques de teixits. Si els bornes

d'aquestes fábriques treballen vuit hores en localsventilats, amb lavabos i dutxes ; gaudeixen asse

gurances d'accident, de malaltia, de vellesa... i va

c,a.nces estivals, no trobeu que cal estar molt em

briac de boires o usufructuar molta mala intencióper voler fer alló retolat "novella proletária" ? Novull que m'interessi l'estómac proletari. Peró aldamunt hi ha l'ánima deis proletaris i deis qui no

ho són, i a l'entorn encara hi ha alló impalpable iinvisible que anomenem ambient, i tot aixó sí quem'interessa.

204

H.—iQuin concepte us mereix la generació queus ha precedit?

Verdaguer, Maragall i Rtryra al damunt.Ibsen, "Solitud" i unes grans onades escumoses.

"Pilar Prim", onades més serenes, reposades. Lerrouxisme, "Vida austera", Solidaritat Catalana,"Les Garses", "Glossari" i "Ben Plantada".

Al teatre la gran orquestra épica i selvática a tottro. Encara suqueja en sons d'acordió de taverna.Algunes, tal vegada masses vegades, ha ofegat lesveus civils que criden vers Europa.

Nosaltres, en comptes de representar "Jesúsque torna" ens reuníem en un petit redol i llegíem"La Illíada".

—I en novella?Com voleu que fessin res de bo, els pobres, si

no havien pogut llegir Freud ni Proust. Oh ara,oh ara, després de llegir cada dia Proust i Freudi fer-ho saber a tothom!

III.—Com voldrieu el denla de Catalunya?Asserenat. Visca Maciá, peró f eu-mel una mica

enrera. Que mai els llibres no s'hagin d'apartarper deixar passar la host política. 1 a veure si tots

plegats adrecéssim les lletres rebregades de "Democrácia" i les poséssim damunt les quatre barres,peró ben a plom, perqué sempre hi ha qui es riud'aquestes coses.

Joan Duch•

La Qüestió.—Qué enteneu per vital? Será adequat de dir que l'ideal per a mi més excels, és l'assoliment de la pau ? Quant a ideal professional, elmés ambiciós exercir la professió triada amb ladignitat máxima.

2.a Qüestió.—Crec en individualitats, no en genera,cions. Quina semblança hi ha entre En Ribai l'Esclasans i quin lligam entre En Soldevila iEn Llor ? Obligat a contestar, dina així : La generació que ens ha precedit ha realitzat una obra benemérita i fecunda per a Catalunya, quin dubtecap ! Com a defectes generals (amb les máximesreserves i excepcions, peró) assenyalaria: manca

d'emoció ; excés de cerebralisme ; respecte una mica'infantil i ridícul per a la gramática, fins a com

vertir el llenguatge en una mena de cosa rígida,sense colorit... Pedantesca. Era, potser, fatal queaixí fos. No voldria pas que em confonguéssiu ambun d'aquells qui, per esclafar el mosquit, rompenla taula...

3•a Qüestió.—Desitjaria per a la nostra terra lacura radical de les seves tares. De la immodéstia, i de l'enveja, sobretot. 1 que estevingués, en

l'hora gloriosa, una petita, peró íntegra i intensa,foguera de l'esperit.

Salvador Espriu

I.—Treballador de l'esperit a nativitate, he estat

sempre un convençut de la necessitat de la formaciómetódica i completa, del treball sistem.átic i espe

cialitzat, de la disciplina científica rigorosa, un

enamorat de les grans produccions orgániques,deis tractats magistrals que exhaureixen una maté

ria. A desgrat d'aixó, de fet, no he abandonat mai

el treball desordenat, incomplet, mancat de pla de

conjunt i donat a les matéries més variades ; mai

no he sortit de l'assaig, de l'escoli, de la nota mar

ginal...Els motius d'aquesta incongruéncia són múlti

ples. Hi ha, en primer lloc, la inclinació tempera

mental a un epicurisme inte•lectual que vol fer de

tota activitat de l'esperit un gaudi i no una tasca;

és la posició del diletant que cerca amb avidesa

tots els plaers de la ciéncia i de l'art i no en vol cap

sacrifici ; trobo, per exemple, la máxima, delicia a

alternar una lectura de Leopardi o de Shakespeareajudada de comentaris del de De Sanctis o de

Taine, amb la investigació lleugera dels orígensideológics del federalisme catalá.

Una altra raó es troba segurament en la por del

fracás i del ridícul que en intentar qualsevol obra

d'alta envergadura s'apodera de tot esperit hipercrític i tarat d'ironia, sobretot quan aplicada la

seva activitat a l'autoobservació no pot descobrir-sequalitats excepcionals.

Finalment, l'heréncia paterna— el meu pare fou

un gran sibarita de les lletres — i l'ambient d'im

provisació i d'indisciplina que impera a Catalunyam'hauran acabat de situar.

Tinc, doncs, un ideal inassolible; voldria arribara una especialització sólida en el camp que m'atraum,és, el de la crítica literária, peró no podré sor

tir mai de vivotejar en una mitja activitat dolçai somnolent en aquest camp, en el de l'estética i en

altres de ben distints,» com la crítica política, les

ciéncies morals.Professionalment només he tingut una inusió,

el professorat en alguna institució d'alts estudis ;

circumstáncies d'ordre prktic m'han impedit as

solir-la, i no me'n resta d'altra.Al costat d'aquestes activitats inte•lectuals, les

circumstáncies m'han dut a fer política, i aixó aca

ba de donar un carácter d'heterogeneitat lleugeraa la meya vida, que jo crec que és típica del nostre ambient, en el qual, pel seu primitivisme, tots

els homes d'esperit han d'ésser una mica touche a

tout, ádhuc els més ben dotats per al treball disciplinat i profund.

II.—Crec que podríem dividir la Catalunya d'aquests cent anys darrers en tres grans períodes. El

primer és el dels Jocs Florals. El segon, el ca,rac

teritza alló (lee en deien el noucentisme i el tercer

coincideix amb la postguerra. Així, doncs, jo cm

crec, essencialment, de la mateixa generació que

el grup de LA REVISTA, els deixebles de Rubió

Lluch i Pompeu Fabra, els polítics de la Conferén

cia Nacional Catalana, els treballadors científics

que fan temptatives al voltant de l'Institut d'Es

tudis Catalans, els novenistes del cicle que inaugura Puig i Ferrater, i els poetes del que comença,

amb López-Picó. Es la primera generació catalana

que ha treballat amb una certa normalitat i que

no s'ha astorat en adonar-se que pensava i sentia.

La generació anterior seria la primera que es

posá en contacte amb el món culte. Els homes de

la generad() floralesca, deixant de banda excep

cions glorioses, vivien reclosos en un pairalismecofoi, impermeables a tota influéncia renovadora

i a tot contacte amb la ciéncia, contents amb llur

medievalisme convencional i amb llur romanticis

me de segona má. Eren esclaus d'una escola morta

ja arreu d'Európa, deturpada en llurs mans, i no

en sabien res ; es creien originals i menyspreaven

tota influéncia i fins tot estudi. Cal no oblidar els

gratis noms d'aquella época i els resultats positiusque de la tasca d'aquells homes, ádhuc deis mal

orientats, es derivaren, peró aquest carácter del

període és innegable.Pels voltants de l'any 8o comencen els símpto

mes de renovació : la poesia, tan europea, de Costa

i Llobera, el grup de "L'Avenç", la novena a la

page de Narcís 011er, els assaigs polítics i filosófics

de Torras i Bages i Valentí Almirall, les critiquesliteráries de Sara i Ixart, les inquietuds de Bar

trina, d'Apenes Mestres, de Francesc Matheu, tot

orienta Catalunya cap a Europa. El moviment

triomfa en els darrers anys de segle amb Maragall,IRossinyol, Iglésies, Rubió i Lluch, Fabra, Prat

de la Riba i tants altres que, en direccions diver

gents, representen tots el mateix esforç.Catalunya, com un infant, resta meravellada da

vant d'aquell espectacle de refinament que li ofe

reix el món contemporani i la história de la civilit

zació que gairebé ignorava, i, naturalment, cau en

un entusiasme puerilment vanitós ; es creu que per

qué ha intentat unir-se al moviment admirat, jan'és un deis capdavanters, s'admira de la seva al

tíssima categoria en tots els camps i esdevé el

poble fachadoso que Unamuno veié a principisde segle. El Glossari és l'evangeli de l'época i aque

lles promocions deis noucentistes se senten a l'al

tura de la generació de Pendes o de Lluís XIV.

Es en els anys de la Guerra que els homes més se

lectes d'aquella generació, que s'havien mantingutimmunitzats d'aquesta febrada allucinant, tenen el

goig de veure com els mateixos deixebles predilectes de Xenius reaccionen i, trencant els lligamsamb aquell món fantástic que s'havien fet, troben

el camí modest i ciar que pot menar al triomf.Aquesta generació de qué parlan, peró, ha fet

a Catalunya un servei immens. El fet de posarCatalunya en contacte amb el món culte, el devem

205.

a aquells bornes ; si a la rnajoria d'ells el canvid'ambient els desconcertá i els féu caure en elspecats que hem retret, no per aixó deixaren alg-unsde treballar amb eficácia, i fou precisament entreaquells bornes que la nostra generació trobá elsseus mestres més illustres i els autors de la regeneració posterior ; al capdavall, el fenomen delnoucentisrne potser era inevitable, l'entrada en un

nou món no es fa mai sense accidents.

III.—Per a la Catalunlya futura tinc només un

desig: que arribi a la plenitud de la personalitat,que el seu nom signifiqui quelcom dintre el con

cert dels pobles, que el dia, que tots estem en eldeure de possibilitar, que hagi adquirit la plena personalitat política, bagi deixat ja enrera totes aquestes falles espirituals que avui podem assenyalar-lii que els catalans de llavors puguin mirar-nos ambla mateixa gratitud mesclada de commiseració ambqué nosaltres esguardem eis catalans de 1833.

Joan de Garganta

I.—El que considero més inaccessible : la perfecció.

II.—Un concepte immillorable per l'esforg queféu per superar-se.

III.—Amb un gran esperit de catalanitat perdamunt de tot, sigui quin sigui el camí que eldestí li reserva.

Josep Gual de Sojo -

a

No sé ben bé l'abast que vol donar-se a la pregunta. En tot cas, el meu ideal, amb tots els entusiasmes i totes les falles i les desillusions, va quedant imprés en l'esperit de les meves obres. Espossible que, de moment, algú es doni a enganysobre el sentit d'al,gunes, peró tinc la certesa que a

la fi, darrera de totes les posicions es veurá ciarel meu esperit.

No hagués volgut gens la vida que tinc. Estimola llibertat amb follia, per alió que la llibertat voldir retrobament i plenitud, i f ora d'aquestes obligacions extraliteráries—i no expresso bé el pensament, perqué hi ha el temps de l'estudi i de la reflexió—, obligacions que m'imposa la necessitat i queataquen aquest sentir tan viu del meu esperit, no

temo res, sinó que aquestes obligacions són el pesmés feixuc de la meya vida i el drama meu mésdolorós. Per altra part, ni la ,pobresa, ni el dolorque em ve d'una altra causa, ni la soledat, no em

206

fa res. En l'escola de la privació i de la dissort,he aprés a estimar-les perqué en elles estava lafont de la meya forga i de les virtuts meves queestimo més. Espero molt poc de la vida. Portoel meu drama el millor que puc, entremig detants drames com me'l fan oblidar per més dolorosos, perqué molta part de la gent que els so

freixen, no tenen la forga de la consciéncia i ellenitiu de la conformació reflexiva i potser del'Art. La forga d'aquesta consciéncia m'ha fettrobar més motius de compadir que de compadirme i en ella he trobat també la f orga per a continuar. En un recó de l'esperit porto l'orgull de lesnieves victóries. M'han costat sang i en tinc totesles joies enverinades, peró el dia que em trobodavant de la sofrenga d'un borne bo, d'un pobreobrer o d'un infant, d'un senzill camperol dissortat que porta dignament el seu drama i va

lluitant — que no se'm confongui amb tants defensors dels oprimits i deis humils com corren

en els nostres dies, que quan les posicions són lucratives, els apóstols i els patriotes surten depertot quan em trobo davant d'aixó, m'ayergonyeixo deis meus orgulls i voldria tenir méscoses a sacrificar. Aleshores gairebé em sento indigne de dir-rn'hi semblant.

Un deis meus ideals més fervents de joventutva ésser de defensar aquestes coses contra la duresa i l'orgull deis de dalt i contra les injustícies.En primer lloc, per?), tenia un fons irresolut iescéptic que apagava els meus entusiasmes mésfervents. A niés a més, vaig comprendre aviatque en el drama més gran, no es podía res. Es eldrama d'aquell pagés de Turguenef que no es

podia arrencar del cor el record de la companyamorta i contestava amb aquella simplicitat corprenedora quan u demanaven si era bona...

—"Senyor, érem tan amics !"..., —mentre s'eixugava els ulls amb el revés de la mánega...

Drama etern que ens segueixa través del temps,per damunt de les nostres lluites i deis nostresodis. La part més dolorosa, i en ella no hi hasinó Déu que hi pugui alguna cosa. Per aixel totes les paraules deis genis van a Déu. Com un

desafiament o com una pregária, segons l'esperitde cadascú ; peró, en un altre sentit, és un clamque es perd en el silenci de les nostres angoixes,quan no ens serveix de confortació. Per aixócap época no ha estat més dissortada que la nos

tra, •perqué ha estat la més allunyada del mónde l'esperit i de l'ideal i ha cercat totes les satisfaccions arran de terra i a l'abast de la má. Potser s'acosta el dia d'algar el cap i comengar a pensar que les satisfaccions vénen de més alt.

D'aquell meu ideal de jovenesa walmés, m'haquedat una ferma admiració per les grans figures,pels grans cabdills i conductors de pobles que,com Moisés, planten la vara de la justicia entre

mig de les disputes deis homes i en nom de Déu

o de qui sigui — sempre és en nom de Déu — a

través del desert condueixen el poble vers la terra

de promissió. Es posible que no l'hi duguin i ád

huc és possible que el n'allunyin cada vegada més.Potser hauran de veure's en la tristesa de mirar

fallades les seves illusions, peró sempre els que

dará l'orgull i aquella íntima satisfacció d'haver

lluitat en bé d'un ideal i haver ofert, el millor de

la vida i ádhuc la vida — perqué, qué val la vida

si no val aixó ?... — en l'entusiasme d'un impulsseguit sincerament i fatalment. L'home és res

ponsable de les seves intencions, peró seguramentno ho és sempre de les seves errades, i, en aquestsentit, els nostres sentiments, alió que respon a

les nostres conviccions més íntimes, está per damunt de tot.

Amb aixó potser no he donat concretament el

sentit del meu ideal vital, que tampoc no sabria

definir en res més, sinó en aquesta barreja d'en

tusiasmes i de sentiments que, com he dit abans,vaig deixant en les págines deis meus llibres, en

l'esperit deis quals i en els fons palpitará l'ideal

que ho sustenta, perque tampoc no concebo l'obra

que no sigui escrita amb la sang i amb l'esperit i

en la qual no s'aboquin totes les palpitacions de

la nostra humanitat. Si un dubte em queda en

aquest sentit, és que la sana reflexió i la mesura

no hagi presidit la creació de totes elles. Peró a

vegades, l'esperit té les seves exigéncies ineludibles. Goethe en deja "alliberacions".

Amb totes les falles que se li vulguin atribuir i

amb totes les limitacions de grisor i uniformitat

reconegudes, per a mi aquesta generació ha estat

un deis moments millors de Catalunya. Amb Ors,per un moment, va palpitar en el cor de la nostra

terra l'emoció d'un sentir universal com mai no

havia palpitat. Potser va estar una mica isolat,peró tots els altres van cuitar a posar-se al ritme

que assenyalava eh. En el fet que es malogrés la

collita (i no s'ha pas malograt del tot) hi haviaal meu entendre tant defecte de Catalunya com

de l'Ors. "L'enveja va néixer a Catalunya" —ha

dit Cambó--. Va néixer en la petitesa de Catalunya, podríem corregir. Només els pobles granssaben aprofitar-se de les virtuts deis homes grans

tancar els ulls als defectes llurs. En tot cas, en

cara hi ha l'argument de "La Ben Plantada"com una confirmació. "La Ben Plantada" i bona

part del "Glossari" esborrats en el f ons de lesaigües térboles entre altres coses de valor, espe

rant que desaparegui l'autor o que caigui la bigaque Catalunya porta als ulls. Cosa més difícil, per

qué Cataluniya ha fet la seva glória de la seva biga i

porta massa intelligéncies (?) interessades en el

j oc.

Per altra part, cree que la generació passadaha fet forga bé a Catalunya. A part de —méritsinnegables, sobretot pel que toca als poetes, va

ajudar a aclarir l'espectacle de la generació an

terior i a posar les coses al seu lloc, i, sobretot,

va preparar l'adveniment de l'actual generació,prometedora de coses noves i de més altes direc

cions.III

Per damunt de les coses de Catalunya, m'in

teressen les coses del món, i el denla, de Catalunyael voldria així : — contraposat a la seva história

deis últims temps, reclosa en quatre glóries fic

tícies i en entusiasmes sense sentit — totes les

portes esbatanades als nous corrents i sense cap

repar. Els temps de la neteja s'imposen. Sha de

véncer el drac de totes les mesquineses i algarl'esguard als amples ideals, amb una mica menys

de patriotisme, peró amb una mica més de grandesa i de desinterés. Quan hi ha el perill que el pa

triotisme pugui confondre's amb l'especulació, és

l'hora que el patriotisme deixi d'ésser un valor.

Que siguin el talent i la bondat deis nostres sen

timents envers la humanitat, els valors nostres,

perqué aleshores seran nostres i del rnón, i Catalunya transcendirá. Aquell qui només sigui catalá,per molt que ho sigui, que no passi d'aixó, que

vol dir tant com ésser castellá o ésser francés.Que Catalunya davalli una mica del soli que li

han creat les victóries del present (no per aixe,menys victóries) i que es miri sense por en la

seva petitesa, perque el dia que aprengui a saber

com és petita, aquell dia comengará a ésser gran.

La .f orga deis pobles com la deis individus, neix

de la plena coneixenga del seu valor. I en l'avi

nentesa del moment poden prendre vida totes les

possibilitats.S. Juan Arbó

•

I.—El ineu ideal vital i professional és endegartotes les meves activitats per tal que rendeixin almés possible, obeint només que les imposicionsque neixen del concepte que tinc de la vida.

II.—La generació catalana que ens ha precedit(i em refereixo als homes deis anys 1870 al 1914)\m'infon un gran respecte per quant veig en ellal'esforg a superar-se, fugint de la dependénciaintellectual i económica, (provincianisme), creant

l'ambient favorable a les manifestacions espirituals i de cultura (recobrament de la llengua), fonamentant la riquesa industrial de Catalunya : obtenint, en resum, el desvetllament de l'EsperitNacional Catalá.

207

111.—Voldria el demá de Catalunya com una

resultant de la seva autodeterminació. Entenc quel'ideal, per als pobles, és la seva vitalitat ; i pera mi ella prové de la més ampla aplicació de lallibertat a totes les seves activitats (polítiques, so

cials, económiques, religioses, intellectuals, artístiques, etc.)

Aquesta aplicació de la llibertat implicaria, almeu entendre, en la política, la democracia.; en

els problemes socials, l'equitat ; en els económics,un mínim de benestar ; en els religiosos, la toleráncia ; en els intellectuals, la cultura ; en els ar

tístics, les escoles de fesomia própia...

Joan A. Maragall•

Quin és el vostre ideal vital i professionalfEl meu ideal és que les joventuts de casa nostra

s'eduquin tenint en compte que res no podran ferper a la, patria sense un mínim sentit de disciplina—moral, social, política, intellectual—, de laqual manca de disciplina ha patit molt el nostrepoble.

A més, la joventut, sense descuidar els esplais,crec que ha de dedicar una bona part del tempsa l'estudi, enc que aqueix sigui més o menys me

toditzat, amb tal que sigui estudi : per quant en

la major part deis casos, si no s'atresoren materialsinte•lectuals quan s'és jove, quan no s'ho és man

quen ressorts i energies de tota mena per a intentar-ho de bell nou.

Com a ideal professional, voldria assolir el queha de voler tot patriota : donar el máxim rendiment a Catalunya.

Quin concepte us mereir la generació que us

ha precedit?La generació que m'ha precedit, crec que no

ha donat tot el rendiment de qué era capaç i queCatalunya podia esperar.

Es ciar que la dita generació s'ha trobat ambel paréntesi de la Dictadura, que matá les seves

activitats, sobretot les polítiques, i que condemnáaquella a una mena d'ostracisme o d'obligada apatia. No obstant tot aixó, segueixo creient que l'anterior generació no té ni aquell entusiasme quetenia l'anterior, ni, tampoc, en conjunt, el sentitcomprensiu per a resoldre els problemes que hiha plantejats avui dia a Catalunya. En canvi, tincconfianga en la nostra generació, que cree quepodrá continuar el treball que s'iniciá a comen

gaments de segle.La tasca importantíssima que pot fer—i cree

que fará—la precedent generació, és unir la nostrai la postanterior.

208

Com voldríeu el demez de Catalunya?El meu ideal, com a catalá, és que el demá de

Catalunya conservi tota la tradició catalana, en

el sentit auténtic, filosófic, podríem dir, de la paraula, que no exclou la successiva realització d'avengos que ens acostin a l'ideal. Voldria una Catalunya apartada per complet de les orientacionssocialistes i collectivistes que avui dia pesen sobretot el món i axó ho voldria per ésser la psicologia de tots els catalans oposada a les dites orientacions, ja que més aviat peca de tenir ideals anarquitzants, en el sentit ample de la paraula. I siavui aixó pot semblar una discordanga amb lestendéncies que encara, aparentment imperen en elmón civilitzat, cree que s'imposará i es consagraráuna rectificació de les dites tendencies i llavorsCatalunya es reintegrará novament*als corrents queha seguit la seva ideología tradicional.

Respecte a la gran Catalunya, com a mitjá o

instrument per a arribar a la gran Espanya—queés el que desitgem—, fins que aixó no sigui possible, hern de procurar que s'estrenyin, sobretotculturalment, les relacions entre els elements quecomposen l'una i l'altra.

Quant a l'organització de la Catalunya futura,cree que una intensificació de mecanització humana, de cientifisme social, avui per avui, finsadmetent que sigui desitjable, seria contraproduentper a la nostra terra, ja que aixó sois es podria fero bé amb un regim absolut (del carácter que sigui),que rebutgem del tot, o bé amb un canvi de lanostra manera d'ésser. I aixó—que en tot cass'hauria de procurar per una lenta transformacióde la nostra idiosincrásia collectiva i mantenintsempre intacta l'essencia de la nostra espiritualitat, del nostre vital individualisme—, no és pera la Catalunya de demá, sinó per a la de demá.passat.

Jaume Martí d'Andrés•

I.—Quin és el vostre ideal vital i professional?Si em fos possible, treballar únicament en alió

que pogués satisfer el meu esperit, per ennoblir-loi per f eccionar-lo.

Quin concepte us mereix la generació queus ha precedit?

Estimo conscientment el seu esforg, 1, en elcamp de la ideologia, el considero superior al del'actual.

III.—Com voldríeu el dona de Catalunya?Anhelo, per al demá, una Catalunya ben rica

d'ánima, amb plena consciéncia deis seus drets ideures, i deslligada •políticament de tota supeditació.

A. Moliner Gendrau

I. Quin és el vostre zdeal vital i professional?El meu ideal vital : Esser útil a la meya terra

i als meus. Voldria que la gent—permeteu queempri les paraules que Napoleó dedicá a Goethe—pogués dir de mi : Heus ací un home.

El meu ideal professional : Arribar a produiralguna obra de la qual, al cap de vint anys, no

m'hagués d'avergonyir. I que la gent digués demi a seques : Heus ací un pintor.

II. Quin concepte us mereix la generació queus ha precedit?

Le generació que m'ha precedit em mereix una

admiració sincera. Fou una generació que s'hotralla tot per fer. A Catalunya s'escrivia, encara,

amb aquell pobre "catalá que ara es parla" d'enPitarra. Varen haver de refer una .11engua. I ambl'esforç d'uns Iquants bornes de bona voluntataconseguiren fer-ne un instrument de cultura. Avuidia, com que nosaltres ja estem acostumats a es

criure en un catalá modern i eivilitzat, no ens

podem fer arree de la colla de prejudicis i con

vencions amb qué hagueren de lluitar aquells bornes per portar a terme la seva bona obra.

Ultra aixó tan important i tan gran, que per

si sol ja ha d'ésser motiu d'orgull d'una generació,ens han llegat en tota classe d'activitats espirituals,una colla de noms que són un estímul i un exemple.

Certa desorientació, en alguns aspectes, en aquesta generació que ens ha precedit ? Potser sí, perónosaltres els hem d'agrair que ens hagin deixatun camí fressat per a poder fer bona feina. Contents estaríem que els qui ens segueixin poguessin dir el mateix de nosaltres.

III. Com voldríeu el denui de Catalunya?En un demá ben proper, valdría veure Catalu

nya alliberada de baixes lluites polítiques i térbolesconcupiscéncies socials. Lliure. Ben lliure ! I ambl'esplendor i lleialtat deis temps passats.

Lluís IVIorató

•

El meu ideal vital és exce•lir en poesia ; viure

en poesia permanent.Una de les coses en les quals Catalunya ha reei

xit plenament, és la poesia lírica.De les promocions passades, des de l'Aribau

fins a nosaitres, no podem fer-ne Inés que elogis.Es cert, peró, que, si exceptuem Verdaguer i

Maragall, tots els altres tenen una grisor de fonsi de forma i una puerilitat de joc poétic ben própia del barboteig inicial que suposa el renaixement d'una llengua.

Es ciar que hi ha veritables valors, massa dejorn perdudes, que ja són anexes a nosaltres : Elgran Alcover, Costa i Llobera, Joaquim Folgue

14

ra i Salvat-Papasseit. Es ciar que, més remotament, trobarem un Pelai Briz que ja marca pinzellades de color ben definides, peró...

Tot aquest passat no és res més que cimentafonament i base de les promocions actuals.

Aribau, Aguiló, Milá i Fontanals, Rubió iOrs, ,Pelai Briz i altres i, per damunt de tots, elgenial Verdaguer, aixecaren les parets i es con

vertiren en pilastres fermes del temple literari ca

talá. Maragall, Costa i Llobera, Alcover, Folguera i Salvat-Papasseit ja aportaren imatges colorides al nostre temple i l'adornaren d'incrustacionsd'or i pedreries Iluminases.

El moment actual de la nostra literatura és ve

rament satisfactori. Tots coneixem les valors cabdals de Josep Carner, López-Picó, Salvador Albert, Bofill i Mates, Ventura Gassol, Josep Lleonart, Agustí Esclasans i altres que han donat un

to definitiu, madur i colorit a la nostra lírica,europeitzant-la i excellint les nostres lletres alnívell de les restants literatures mundials.

En la nostra promoció hi ha ací, com arreu delmón, un fresseig de camins nous, noves temptatives : surrealisme, avantguardisme, etc. Está bé quehi siguin. Les desviacions sovint serveixen per a

reprendre més fermament el camí i tenen la virtutde descobrir algun paisatge nou que des del camíno es domina.

El panorama de les lletres catalanes per a miés plenament optimista. Partem, encara no, tresquarts de segle de treball i ja podem mostrar una

plana de valors ben envejable. Hem tingut un

Verdaguer i un Maragall, dues valors d'una inagnitud que no tenen pas, cada segle, moltes literatures. I, si tenim en compte l'ajut decidit quela Generalitat de Catalunya es propasa donar a

les nostres lletres, el futur es divisa esplendorósi prenyat d'una collita ubérrima.

I, com que el verb és Vánima del poble, totesles altres activitats polítiques i socials fan camíentorn del verb.

Salvador Perarnau

I. El de poder harmonitzar les forces contraposades que lluiten en el meu món espiritual i elde poder prescindir de tota professió literáriaper consagrar-me a la pura literatura en els dosúnics aspectes que m'atreuen : poesia i literaturainfantil.

II. Un concepte formal d'un tant per centd'admiració i un tant per cent d'objecció i de dubte. No ho farem pitjor nosaltres?

III. Lliure i espiritualista, naturalment.

Maria Perpinyá de J'orca.

209

I. L'expressió justa de les meves visions.

II. Preparadora d'alló millor a qué podem as

pirar.III. Amb les virtuts deis qui ens han prece

dit, i amb els defectes dignes de les grans qualitats.

M. Planas Bach

Viure intensament les grans emocions de lavida, i les inquietuds i plaers que comporta larecerca d'explicacions als enigmes que ens ofereixla natura. Ensems que ajudar els qui treballenper oferir solucions, per tal que la societat on

vivim sigui cada dia més racional, no arreconiels fruits de l'intellecte i d'aquesta manera hi hagien el món més justicia i, per tant, més benestar.

El meu ideal professional no s'aparta de l'idealeconekmic que deu tenir la meya pátria. Produiro ajudar a produir molt i bé amb el menor esforçi el mínimum de temps per tal que em resti tempssuficient per a perfeccionar els sentiments i l'esperit. El meu desig de produir molt i bé, es f ona

menta en la creença que com més produeix cadau més poden consumir i produir els altres. Amés, procurant la per fecció del meu treball, porto la meya existencia a un ritme saludable i ca

paç d'una millor vida interna i social.

Considero i estimo la generació que m'ha precedit tal com es mereix pel fet que ella ha es

tat el vehicle que sostenint les élites polítiques, literáries î económiques, ens ha portat amb la regeneració nacional de Catalunya, el nostre Estatut. Esla generació que m'ha precedit la que ens ha proporcionat a la nostra pátria, encara que petita,modesta, i de fonaments defectuosos, peró capaços d'ésser reforgats, una casa en la qual podremviure més confortablement que abans. Es tantd'admira.r la seva labor que no cree que la nostrageneració tingui dret a criticar-la.

Totalment catalanitzat començant per la Universitat i acabant amb l'enseyança primária. Ique no sofreixi la doble vexació de pagar-se l'ensenyament que la desnacionalitza i de no tenirllibertat en les finances.

A més i amb l'opinió que l'equitativa distribució de la renda o producció nacional entre elsseus habitants, i el judici que tots els homes tenen de la part que els correspon pel seu esforçdins l'economia en el benestar general, i el nivellde vida que es poden permetre, influeix directament en la seva cultura i fins en la seva disciplinaética i en totes les seves obres. Desitjo per a laCatalunya de demá no solament que s'augmentiel nivell de vida deis qui més ho necessiten, sinóque merces a un sistema més equitatiu de dis

210

tribució que cal fixar, no perdi Catalunya el tempsdiscutint el que correspon a cada sector, i esmer

ci major temps a assaborir com cal la vida natu

ral i s'interessi i vibri no per les petites passionssinó pels grans ideals. Voldria per a Catalunyaque com a conseqüéncia de la seva gran culturaes convertís en el derná en un model de nacions.

Enric Prat de la Riba

•

I. Quin és el vostre ideal vital i professional?Treballar per a un tnillorament de les nostres

joventuts. El nostre ideal fóra que l'element jovees capacités, de cara al demá, de la responsabilitat que en el moment actual pesa damunt seu. Enun mot, que ens oferís alguna cosa més seriosaque aquestes tartarinesques institucions feixistesque, per vergonya nostra, ens ofereixen tant lesesquerres com les dretes.

II. Quin concepte us mereix la generació queus ha precedit?

La generació que ens ha precedit em mereixun concepte respectuós, amb tot i els defectes quehom pugui atribuir-li, deis quals no está massa

exempta l'actual. Amb el seu romanticisme debona mena, desvetllá, si altra cosa no, l'esperitadormit. Per aixó podem mostrar avui l'esperançade la Catalunya actual, sens dubte primer inicide la Catalunya normal que voldríem per al diade demá.

III. Com voldrieu el denla de Catalunya?Ta ho hem dit en contestar l'anterior pregunta.

Voldríem per al demá una Catalunya normal. Eldia que, per exemple, el catalá s'escrigui amb or

tografia normal, ho tindrem gairebé tot resolt :

haurem acabat amb l'analfabetisme de tots elsgraus. Aleshores, és de suposar que no sovintejaran tant els exemples actuals en qué, per absacia de moralitat en els uns, o per incapacitatintellectual en els altres, es posen en perill lesenergies potencials del nostre país.

E. Roig i Querol

I. Quin és el vostre ideal vital i professional?L'ideal vital naix de les arrels profundes de

les nostres amors. Harmonitzar aquestes amors

és el meu ideal. Amor a la familia, amor a la terra pátria, amor a la feina de cada día. (Així l'ideal professional és dins de l'ideal vital). Ambaquestes tres amors he construit una pirámide a

la base de la qual hi ha tot el materialisme que elcos humá precisa per a la vida : el sexualisme,

sense el qual no és possible la reproducció ; el co

brament de la nómina mensual per ésser mestre

d'escola en exercici ; el sensualisme del fet geográfic valenciá. L'ampla base del materialismetriamorós s'aprima tant com s'eleva vers un punt—cúspide de la pirámide — on s'apleguen totstres amors en un daurat espiritualisme : moral.

Moral cristiana de l'home casat . .

Moral cristiana de la pátria lliureMoral cristiana de la feina de cada

Moral vital.

dia .. . . . . . . . .

Ens cal harmonitzar aquestes amors. La pirámide construida amb aquestes amors té encara

les arestes que uneixen i separen cada una amor

de les altres dues amors. El meu ideal vital con

sisteix a treure les arestes de la pirámide i queaquesta es converteixi en un con. Els meus es

forços em porten guanys. 1 jo voldria que el con

de la meya vida fos perfecte prou anys abans demorir per autocontemplar-me i ésser f eliç llarguesdiades.

II. Quin concepte us mereix la generació queus ha precedit?

Em desplau, en general. Solament es salven dela meya conclemna alguns individus l'obra delsquals és aprofitable. La máxima acusació quefaig a la tal generació és la d'haver-se creuat demans davant la creixença del socialisme quan l'individualisme no era, ni és, fracassat encara. Calque la nostra generació es llenci a revisar la filosofia de l'individualisme i aparti d'ella tots elsegoismes nocius, totes les falles, i pugni per unes

generacions a venir que facin de la vida una art

i no una ciéncia, ja que les Ciencies no són sinóauxiliars de la Vida, peró no la mateixa Vida.

Tots els treballadors de l'esperit tenim aquesta obligació per salvar els treballadors del mate

rialisme i nosaltres mateixos d'un retorn més o

menys brusc al medievalisme, ja clássic, de les civilitzacions caigudes.

Quines persones, millor : quines personalitatso individualitats salvo? Aquelles que directamento indirectament m'han ajudat a aferrnar i a ferpossible el meu ideal vital : pensadors, poetes, pedagogs, artistes, patriotes que han estat els meus

directors espirituals.

III. Com voldríeu el demet de Catalunya?Valenciá de la ciutat de Valéncia, declaro que

sóc catalá. História, llengua, cultura i voluntates concerten per a declarar la meya no catalanofília, sinó la meya absoluta catalanitat.

Voldria, doncs, un Estat Catalá que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu

País Valenciá autónom dins l'Estat Catalá.

Voldria una Catalunya liberal i demócrata. Seqüencia: RepúblicaRepública Catalana.

Voldria una Catalunya plena de la serenor men

tal mediterránia—i cordial, i moral—que tant con

vé a les nostres latituds.Una Catalunya on cada ciutadá fos un Home.

Caries Salvador

•

I.—El meu ideal, no s'apartaria gaire de la tran

quilla activitat honesta d'un home resignat a laseva própia natura i a la deis seus amics si, ambaquesta acció i recepció, es complissin ordenadament i essencialment, amb dignitat, els més elementals imperatius quotidians. No em caldria cer

car, inútilment, en un desplaçament temible i te

meran, lala illusió que perdem a cada instant, en

el contacte amb el petit món que ens volta.Al punt de vista del renaixement catalá, el nos

tre ideal no es trobaria tampoc gaire allunyat dela significació d'aquesta paraula de máxima ca

tegoria en una situació decorosa : Normalitat.

II.—La generació anterior, potser es sentiamés conscient que l'actual i més pura d'intenciói de qualitat, peró cal atribuir a la selecció i aldeslligament deis afers materials en que es mo

vien els homes que han mantingut el foc sagrat,ences pels precursors, les exquisideses del seu

treball. Peró, avui, que ja no és possible reduirl'activitat patriótica a uns quants abnegats idealistes, sinó que cal organitzar tots els ciutadans alservei de l'obra de tots, i que no es poden defugir les exigencies generals de la vida ordinária,acceptant-ne i assumint-ne la responsabilitat, jaens acontentaríem amb una estabilització discretadel nostre nivell espiritual a condició de fer ex

tensiva a tothom la civilitat que fins ara no haestat sinó patrimoni d'alguns.

III.—Amb les anteriors respostes que fixen un

programa mínim de persistencia vital, ja es dedueixel nostre ideal per una Catalunya successiva. Noobstant ; si és lícit d'involucrar els somnis i elsanhels de perfecció en una cosa terrenal i limitada com és la morf ologia d'un poble : voldríem una

superior expressió cívica en l'arquitectura urbana que ens redimís d'aquesta Barcelona nova, plebea i desllorigada i de l'aspecte sense distincióni polidesa deis nostres carrers, que no atorguena l'edifici públic i al temple, altra jerarquia d'emplaçament que la destinada a l'arrenglerament deles cases d'habitació i de trafiqueig comercial.

Ramon Sastre

211

I. Quin és el vostre ideal vital i professional?Del complex de realitzacions a que. aspiro, ex-

-

free :

Reduir les meves hores de treball subaltern a

un nombre que solament representi mantenir un

hábit de disciplina i un estímul de llibertat que

cree profitosos per al rendiment intellectual.

Poder •smerçar-me plenament al treball que

m'emprenc per lliure voluntat i donar el máxim

de la meya mesura de producció.Reprimir la por de no produir barreges ni con

fusions d'idees i, després d'experimentades to

tes les temptatives possibles dins un horitzó es

tret, fer un llarg viatge.I com a realització professional, encara :

Defugir l'obra abstracta,Copsar l'anecdota suggestiva, el tret viu en la

rutina quotidiana de la gent que cm volta, enca

ra que per a mi vulgui una vida sense classifica

ció que de tan natural esdevingui exempta de

l'encuny de cap segle.

II. Quin concepte•us mereiA7 la generació que

us ha precedit?Si discutible com a rnodel, indiscutible quant a

l'exemplaritat de la seva obra de consolidació

decisiva de la nostra cultura renaixent.

III. Com voldríeu oi dona de Catalunya?Ben fruitós d'una catalanització progressiva que

és tant com dir :

Acostar-se al triomf de la llibertat per la cultu

ra, que ha estat l'essencia de tot el nostre mo

viment de reivindicació nacional.

I en camí de realitzar un nou miracle llatí de

poble regit arnb un seny que s'inspiri en les lleis

eternes de la natura.

Josep Selva

e

I.—Una pregunta que pot comprendre tantes

coses em sembla molt difícil de respondre. A tot

arreu, i d'una manera especial a casa nostra, po

dria dir que veig la necessitat de llançar-se a les

grans empreses que facin falta, o que convinguin,sense cap mica de por, pero amb una consciencia

claríssima de les própies deficiencies. En les acti

vitats estrictament professionals, será posar tot

el remei possible a aquestes deficiéncies, i tenir

una visió escrupulosa de la responsabilitat que

dóna el carácter d'expert en la materia que té el

professional. En les activitats més lliures—i es

pecialment en les activitats dobles, que entre nos

altres sem tan freqüents—será posar també l'esforç a corregir les deficiericies i completar la pre

paració, peró després no tenir por de donar el quebonament puguem, arriscant-nos a donar moltpoc, i procurant fer-nos-ho perdonar en graciaa no haver pretes que hem fet molt. I quant als

212

resultats, el mateix : aspirar a les coses més grans,i conformar-nos sempre que calgui amb les méspetites.

II.—No sé ben bé quins sen els límits d'aquestageneració, i per al cas creuré que és la que ha fetel seu paper d'ençá, del comengament del segle,fins que han començat a fer-lo els de la meya

edat. Em sembla, a més, que una generació no

és un bloc, i que el corrent ideológic i literari

que dugui influirá moltes vegades l'activitat práctica, no d'ella mateixa, sinó de la generació se

Així cm sembla que la política de Prat de

la Riba en aquest segle té la major part de les

arrels en els darrers anys del passat, i que en

canvi el moviment d'idees que podríem dir-nenoucentista, al costat d'un magnífic afinament de

la nostra cultura, dugué una autoadmiració, potser ben explicable, que el coduí a mentysprearels passats, i f ou la base de la nova escola política, la que tingué una satisfacció íntima de la illu

sió d'haver viscut una persecució veritable i com

pleta sota la Dictadura. Jo cree que la generacióque ara arriba a la vellesa és una de les més riques en grans personalitats—moltes de les qualsens han deixat ja—que ha tingut Cataluniya,crec també que els fruits d'aquesta selecció aniran produint-se amb la seva lentitud normal, ique un dia o altre arribaran allá on han d'arribaren definitiva : al poble.

III. Com a voler-lo, el voldria perfecte. Siaixó no pot ésser, el voldria—és clar—lliure i en

caminat vers l'única direcció possible per a asso

lir aquella per fecció ; el camí de la cultura llatina, de la civilització mediterránia ; és a dir, de laque, nascuda a Grécia i Roma, perque era de to

tes la més próxima a la veritat, tingué l'honor su

prem de veure's completada i continuada pel cristianisme. I vóldria també que cada un de nosaltres íes per posar remei a les deformacions delnostre carácter nacional, substituint la verbositatconstant i inoportuna per l'esforç de cultura individual, i l'estreta laboriositat en bé propi—queno és altra la que ens atribueixen—, en un esforgigual, o major si es vol, peró que dugui sempreinclosa la idea del bé comú. I que Déu hi fes mésque nosaltres.

Maurici Serrahimae

I.—Esser una figura destacada del camp intellectual per honorar, d'aquesta manera, la Paria.

II.—Homes plens de voluntat que procuraren,amb el seu esforç conscient, fer sentir a Catalunya la necessitat del seu desvetllament.

TII.—Un demá esplendorás i exuberant en totsels ordres de la vida.

Manuel Serrat i Puig

I.—El meu ideal vital ? Viure dignament i ho

nestament, i sobreviure, si puc, en els meus fills

en les meves obres. Contribuir amb les meves

limitadíssimes forces a fer que la cultura catala

na esdevingui, cada dia més, una cosa sólida i

universal.El meu ideal professional podria estar tam

ben enclós en l'anterior parágraf. Tanmateix, sivolgués precisar, hauria d'afegir : poder arribar

al complet domini de les meves forces espiritualsi assolir la maduresa intelectual suficient per a

produir noveles d'una categoria satisfactória.

II.—La generació que m'ha precedit em mereix

un respecte i una admiració gairebé generals. El

seu esforç heroic per a donar una normalitat a

la nostra cultura i per superar, amb una serena

elegáncia, el casolanisme i el floralisme que el

patriotisme excusava en les anteriors generacions,mai no será prou agrait pels qui ara comencem a

trobar-ne els fruits. La promoció deis Fabra, Car

ner, López-Picó, Riba, ha posat els lonaments

més sólids de la nostra cultura nacional.

III.—Voldria una Catalunya plenament rena

cionalitzada, liberal i justa, en la qual la intel

ligéncia tingués un lloc digne i que sabés fer-se

digna de recollir totes les esséncies de l'heretat

ge llatí junt amb els més nobles afanys pacifistes de les nacions escandinaves. Una Catalunyaen la qual els dalers materials fossin paulatinament subordinats a les exigéncies irnmortals de

l'esperit, massa desateses fins ara.

Rafael Tasis i Marca

•

I.—Tot poeta té quelcom per descobrir, la fa

cultat estranya de fer néixer un món. Desvetllar

aquest món i clarificar-lo és el nostre deure. Clarificar (agafem la significació que té aquesta pa

raula en Física) vol dir un treball constant i dur,peró indefugible, irrenunciable. Si aquest món

resta inédit per desidia o mandra, una responsa

bilitat extraordinária gravitará sobre nOstre. Vín

guérem ací per cenyir-nos, per engranar-nos en

una tasca que no podem defugir. Caldrá conti

nuar fins on sigui necessari. I proclamem la be-.llesa d'aquest gest. Que els valors morals ens vivi

fiquin els bíceps.

II.—Entenc que la generació que m'ha precedités la que ve després de Maragall, la que ocupa la

part més considerable d'aquest tros de segle i que

pretenia informar amb el seu 'esperit tot el nou

cents.

Quin concepte em mereix? Utilitzaré paraules

de Salvat-Papasseit : "1 així com altres époques•els vells rememoraven com en la jovenesa havien.estat lliures, lluitadors i valents, ells rememora

ven llurs maneres correctes, esquifides, assenyadesdel tot".

Transcric aquestes paraules sense cap desig d'ir

reveréncia. No intento comdemnar res. Sé que les

afirmacions massa tancades són sempre injustesridícules. Tot el que tenim. que signifiqui ordrefixació de l'idioma, control—ve d'ells. Peró en

les paraules de Salvat-Papasseit hi ha alguna cosa

deveritat.Els seus poetes—en aquest cercle és on troba

ríem més excepcions—s'oblidaven sovint del queés la poesia per lliurar-se a una gimnástica més

o rnenys hábil. Els seus exercicis poden tenir

valor, peró será un valor purament literari. Elsseus pontífexs han decandit prematurament. S'extasiaren i visqueren els seus paisos mesquins vol

tats d'una tébia glória casolana. Els va faltar

valentia i cor. Cap gest d'independéncia. L'ordre,la mesura i la pairalia passada pel sedás d'alguna Grécia falsa cenyiren contínuament la seva

obra. No és ni de bon tros, el temps de L'Avenlni tan sois el de les primeres prornocions román

tiques. Els qui lluitaren per bandejar la indiferéncia del nostre món intelectual per les coses de fora,no varen reeixir. Desconeixernent de la vida deisaltres. Aquesta indiferéncia, aquesta parálisi desensibilitat encara dura. L'ample món que es debat

en una crisi indefugible no existeix per a Catalunya.

111.—Estimem tot el que sigui retrobar aquestamPle món. Viure, sofrir també, amb tots els ho

mes. I que aquesta fe nostra faci encara més des

plaent aquest mosaic de fets diferencials com siaquests fets no f ossin un cástig de Déu. Concupiscéncies d'Estats o de pobles que no tenen altra as

piració que ésser Estats. Per a Catalunya vol

dríem la generositat i l'ética, si cal, d'una renun

ciació.

Joan Teixidor

I. L'esperit de continuitat creadora i de solidaritat humana, en l'acció conjunta de plasmarideals i idealitzar realitats .febrosament i incessantment.

II. Una generació és una fita en el procés de

la Humanitat, és un nou alé de vida que esdevéperiódicament ; en el primer respir, la generació escolada va sadollar-se de neguit pairal i pruija de recobrament.

Posta la Renaixença i iniciada la totalitzacióde Catalunya, convé més que mai el doble jocd'ideals i realitats poc copsat per l'anterior generació.

213

III. Voldria, dones, per a la Catalunya dedemá : una paradoxal plenitud renaixent, ampleshoritzons i ponderació entre les realitats assolides i els ideals a atén)yer.

Josep Tomás i Fiera

I. Ideal vital i professional ? Aquell que em

permeti, des del punt de vista espiritual, contribuir a l'elevació essencial del nostre poble. No sócdels qui tenen un camí tragat, f ora deis límits del(-Tal res no té importáncia. Per a mi, tot el quecontribueix a l'elevació espiritual dels catalans had'ésser mirat amb respecte, quan no amb consi.deració. I el meu ideal és posar a contribució delconjunt d'aquesta obra, el meu esforg personal.Será, en definitiva, aprofitable o no ; peró jo tindré la satisfacció d'haver contribuit, en el possible, a disminuir els graons que ens separen del'elevació cultural i espiritual que tenim, sinó com

a perfecta, com a menys imperfecta.

Passades les epoques de plenitud de lanostra literatura, assenyaládes per l'obra publicada durant els segles xiv i xv, hem de reconéixer que l'esforg realitzat pels autors de la. Renaixenga és deis que mereixen una major atenció.Situada la nostra literatura a un estat de postració que la feia impotent, hem de celebrar l'esforgfet per Bonaventura Caries Aribau en publicar,ara fa una centúria, la seva famosa Oda, esdevinguda més tard Oda a la pectria. Aix6 constituíla primera guspira renaixentista ; per?) fou neces

sari encara un esforg superior, gairebé apostólic,per treure les lletres catalanes de l'estat de somno

léncia al qual havien arribat. I aquest esforg ex

traordinari fou obra, principalment, de Rubió iOrs. Foren molts, aleshores, els escriptors catalans que prenent exemple de Lo Gaiter del Llobregat crearen la seva obra en llengua materna,esdevenint el fet real de la Renaixenga. No calcitar noms ; peró cal, aixó sí, destacar el servei quea favor de la restauració literária catalana ferenels Jocs Florals.

Cree que no caldria ésser més concret sobre elconcepte que em mereix la generació anterior. Reconeixer la importáncia que dintre les nostres lletres tenen els escriptors del vuit-cents, és fer-losjusticia. I parlar de la valor literária de la seva

producció, no cree que sigui aquest el momentmés oportú per a fer-ho.

Cotn voldria el demá de Catalunya ? Potser amb insistir sobre el que he respost a la primera pregunta n'hi hauria prou. La meya Catalunya ideal és aquella que faci impossible la su

214

peració cultural i l'elevació espiritual, per haverarribat al súmmum. Avui per avui, aquest idealés, encara, llunyá. Potser després de la renaixenga política será possible l'assoliment d'aquest ideal.

Manuel Valldeperes

o

I. Quin és el vostre ideal vital i professional?En la vida i en la professió, ens interessa l'ho

me. En la vida, sentir-lo, rectificar-lo. En la professió, cercar-lo, fer-lo sentir.

Vida i professió, tenen, dones, per a nosaltres,un mateix sentit. L'exercici de l'una és el com

plement de l'altra. Ambdues participen d'aquesta elevada condició de l'home que és l'esforg.Aquest esforg és la nostra victória i la nostra miséria. Igual en la vida que en la professió.

Si passem els anys endevinant-nos i sorprenentnos del nostre propi desconeixement, fent-nos ioferint-nos, participant en els fets i modificantl'abast i el sentit de les nostres participacions, ésperque l'experiéncia del nostre esforg és infinita.

A fi de comptes, aquest esforg, és el nostre balang rigorós i la nostra justificació.

Per aquest camí, dones, tota producció desproveida de substáncia humana, manca ,de sentitf onamental.

Considerem que la riquesa de l'home ve expressada entre la seva recerca i la seva projecció.en aquesta finalitat inspirem el nostre treball.

Entenem una vida ben aprofitada, quan aquesta ha aconseguit reflectir el seu esforg en la própia obra.

II. Quin concepte us inereix la generació queus ha precedit?

En aquest sentit, si mai se'ns ha acudit de triaruna dotzena de llibres entre els millors de lesliteratures de tot el món, la part que pogués cor

respondre a Catalunya, no ens ha deixat fer maicap illusió.

Reduint la tria concretament a la generació queha precedit la nostra, el resultat és més desesperançador encara.

Hem patit diverses petites febres : la d'Ibsen,la del naturalisme, la del gust de l'aspre vinculada a un ruralisme cent per cent.Totes aquestes febres han deixat rastres més o

meivs apreciables de crítica, de novella, d'assaig.No han deixat un crític, un novellista, un assa

gista.Hem passat una gran febre, la del nostre retro

bament. Aquesta ens ha deixat una cosa positiva: la llengua.

Sovint, per sintetitzar les époques, els historiadors es serveixen d'un nom. -Si haguéssim de

resumir amb un nom la generació que precedeixla nostra, escriuríem el de Pompeu Fabra.

Els únics que a casa nostra reviuen a travésde les generacions noves, són els poetes. Hom s'expressa amb llevat Maragall o amb llevat Verdaguer.

Aquest sentit de perpetuació en l'obra própiai en les transformacions de sensibilitats i d'obres successives, a Catalunya, fins ara, només ésprivatiu deis poetes. Els novellistes, i els críticsi els dramaturgs, no han fet llevat.

O la seva originalitat obeeix una órbita diferent de la que atreu la generació actual o és queno hi ha hagut tal originalitat.

Aixó explica la manca d'influéncia que la generació anterior ha tingut sobre la nostra.

Tots aquells qui hem iniciat la nostra f ormacióen les hores inquietes de la post-guerra, ens hemsentit garfits, sacsejats per tot aquest trasbals detemptatives, de revoltes i de recomençaments quehan caracteritzat tot aquest període.

Aixó ens feia pujar amb els corrents que s'anaven revelant al món. La violencia amb que eren

imposats s'adeia perfectament amb la nostra edaten el moment de la seva major expectació i dela seva máxima capacitat assimiladora, i s'adeiaencara més a aquest sentit de l'heroic que presenten totes les joventuts per la singularitat.

Tot el que en aquells moments rebíem de casa

nostra, eren accents llunyans a la nostra minó,lletra morta que no resistia la brillantor prenedora del moviment que es congriava f ora.

Si algun ressó casolá es barrejava entre aquellsaccents, sabíem que no era més que aixó, ressó.

Amb els arlys hem anat assistint a l'esfondrament de molts d'aquells corrents. Els seus ressons

essencials, peró, viuen dins de nosaltres confososamb aquest gust del món que es resisteix, encara,

a trobar el seu seient.

Si algun dia ens arribem a reposar, no serádifícil de trobar el nostre llevat.

Seria curiós, avui mateix, d'explorar el fons individual de les nostres darreres promocions. Homdesenterraria el record d'un d'aquests llibres quetrasbalsen l'existencia fins a l'extrem de no poder-se'n emancipar mai més. D'aquests llibres en

trobaríem d'alemanys, de russos, de francesos.Tenim la seguretat de trobar-ne algun de ca

talá ?

Aquesta que hem convingut a dir-ne generacióprecedent, ha vist passar davant deis seus ulls una

de les commocions més intenses que han tingutlloc a la nostra terra i mai no ens n'ha dit ni una

paraula. Ens referim a les lluites socials, al seu

ambient, a la suggestió d'esforç humá que tras

puen, al sentit de superació moral i económicaque pogués haver-les inspirades.

Tota aquesta riquesa que impressiona els es

criptors de f ora, ha passat per alt als escriptorsd'ací. Mentre es produia, horn se'n desentenia.Després, l'han seguit ignorant.

D'una riquesa semblant els russos i els alemanys i els italians i els anglesos n'han emplenat el món. Ací, ha passat, per a la gent de lletres,com un episodi sense transcendéncia.

I si els nostres dies van plens deis ressons d'aquestes lluites de l'home i els nostres neguits no

se'n poden sentir deslligats, com hem de sentirnos atansats al seu silenciament?

jocs Florals, ruralisme, patriotisme carrincló ;

res vivent en la manera ni en la subsana.Per sentir el pas de l'anterior generació, hem

d'escoltar els poetes.

III. Com voldríeu el demet de CatalunyatIntellectualment i humanament pie.

a • e

Ramon Xuriguera

REFLEXIONS D'UN AUTODIDACTE

HISTóRIA? FILOSOFIA? CONSCI1NCIA DE CLASSE!

Del present treball, escrit fa ja quatre anys, avui

sois hauríem de retocar-ne alguna cosa de detalli fer-hi certes correccions d'estil. Tot amb tot,preferim publicar-lo tal com va ésser escrit, per

qué reflectirá millor — així ho crec — l'estat

d'ánim de l'autor quan l'escriví i donat que lesidees centrals i les conclusions adoptades continuen essent consubstancials avui en eh.

Respecte del títol de l'assaig — canviat en elmoment de lliurar l'original a l'editor — ens cal

fer unes consideracions. No vol dir de cap manera

el títol adopta que l'autor cregui que és un

bé l'autodidactisme. Al contrari. Diverses generacions de catalans han patit d'aquesta gran falla que més d'un irresponsable ha volgut presentarcom un merit i de la qual, desgraciadament, tardarem encara molt a guarir-nos, degut que Catalurio/a está encara en plena f ormació.

Les generacions actuals — generacions de transició — tenen el deure moral de disciplinar-se

215