Fundat l’any 1903, el Centre Autonomistade Dependents del Comerç i de la Indústria(CADCI) va ser un cau de nacionalisme, cul-tura i participació per a la societat catalana.EL TEMPS d’Història estudia la seva vida,plena de daltabaixos conseqüència d’una si-tuació política sempre canviant.
45 EDITORIAL
46 APUNT
El cas dels llibertarisGranados i Delgado
49 COMBINATÒRIA
Alfred Russel Wallace,un perdedor nat
50 RODA EL MÓN
Vint anys d’Estatutde les Illes Balears
53 FER I DESFER
54 DOSSIER
Cent anys de cadcillisme66 L’ENTREVISTA amb Lluís Urpinell70 HISTÒRIA EN XARXA
Quan una institució arriba a centenària, com és el cas del Centre Autonomistade Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), fundat el març de1903, la societat i el país que l’acull i de la qual ha sorgit se n’hauriad’alegrar i ho hauria de festejar. Inevitablement, en un país normal hauria de
ser motiu de festa major. I més si aquesta institució centenària continua existint iposseeix el bagatge històric i cultural del CADCI. És veritat –seria el primer re-tret que hom podria fer– que avui el Centre de Dependents no té l’entitat ni la pro-jecció social que va tenir des de la seua fundació fins a la fi de la Guerra Civil,quan els seus militants es calculaven per milers. Avui és una modesta entitat que,lluny de la nostàlgia, intenta fer-se un forat per sobreviure en unes condicions ex-traordinàriament difícils. Però aquesta situació actual no li lleva cap mèrit delsaconseguits al llarg de la seua història.
El CADCI, com tantes altres institucions nacionals, va patir les conseqüències dela duresa d’una dictadura que des del 1939 va mantenir Catalunya i el conjunt delsPaïsos Catalans en un estat de setge permanent, amb la voluntat explícitad’aniquilar-ne les senyes d’identitat nacionals. I, a més, era una entitat obrerista,que en el decurs de la seua història va plantejar no poques reivindicacions en de-fensa dels treballadors mercantils. Era, doncs, una organització “autonomista” –elseu nom no enganya– i “obrera” i concentrava per tant les dues màcules –“sepa-ratista” i “roja”– que pretenia netejar el règim franquista, a la Nueva España queva imposar després de la guerra. Impossibilitada d’existir durant gairebé quatredècades, la seua represa, a partir de l’any 1977, ha estat feixuga i no exempta dedificultats.
Però la precarietat del present i de les seues reivindicacions actuals –com la re-clamació del seu local històric a la rambla de Santa Mònica de Barcelona o del seullegat documental, que continua segrestat a Salamanca– no han d’amagar un pas-sat que avui per avui ha d’ésser recuperat per la memòria històrica col·lectiva. ElCADCI, més enllà de la seua tasca obrerista o catalanista –que avui rememoremdes d’aquestes pàgines–, va ser una entitat estretament inserida en el teixitsocietari i associatiu de la Catalunya de la primera meitat del segle XX. I va con-tribuir de manera decisiva i sense cap mena de feblesa a la represa nacional queva experimentar el país fins els anys republicans.
Recuperar la història del CADCI no vol dir, però, negligir el present. El sectorsocioeconòmic que representava la institució centenària, cent anys després de laseua fundació, s’ha desenvolupat a Catalunya més que mai. El comerç, les activi-tats mercantils, en totes les seues versions, han assolit unes dimensions impensa-bles no fa massa anys, i, avui per avui, dins de les activitats econòmiques agrupa-des al sector conegut com a serveis ocupa unes magnituds considerables.
Avui hi ha més “dependents” que fa cent anys i, si bé han millorat les condicionseconòmiques i socials d’aquests treballadors –pensem que no fa tants anys a moltsdependents del ram de l’alimentació, per exemple, se’ls obligava a dormir a la ma-teixa botiga i les jornades de descans laborals eren molt limitades–, en molts casosgran part d’aquests treballadors continuen sotmesos a condicions d’explotació inac-ceptables en altres rams. I és que, a més, el panorama sindical actual tampoc no ésel que era abans de 1939. I aquest és un altre element que també ens fa enyorar lapresència d’organitzacions com el CADCI, que, més enllà de la seua projecció com-bativa, eren autèntiques escoles de cultura, de fraternitat i de civisme.
Cent anys del CADCI
EDITORIAL
“El CADCI, com tantes altres
institucions nacionals,
va patir les conseqüències
de la duresa d’una dictadura
que des del 1939 va mantenir
Catalunya i el conjunt
dels Països Catalans en
un estat de setge permanent,
amb la voluntat explícita
d’aniquilar-ne les senyes
d’identitat nacionals”
A la part superior de la pàginadel costat, a l’esquerra, JoaquínDelgado Martínez, i, a la dreta,Francisco Granados Mata.Sense proves, i en pocs dies,es va ordenar la seva mort.A sota, l’estat en què va quedarl’interior de la Dirección Generalde Seguridad després de lesdues bombes col·locadesel 29 de juliol de 1963.
Enguany es commemora el quarantaaniversari de l’execució dels jovesllibertaris Francisco Granados i Jo-aquín Delgado, condemnats a mort
per uns atemptats que no havien comès.La seva innocència s’ha demostrat pú-blicament, però la justícia de l’actual de-mocràcia espanyola, que continua ava-lant la justícia militar franquista, posatots els obstacles per a impedir el procésde revisió judicial de la sentència, ac-tualment aturat al Tribunal Constitucio-nal.
Les incidències d’aquest cas posen cla-rament en evidència el doble llenguatgedel Govern del PP, dels partits que li do-nen suport i de l’estat espanyol pel quefa a la veritat històrica sobre el franquis-me. A les Corts de Madrid s’aprovenresolucions de cosmètica política, con-demnant el cop de Franco i prometenthonorar a les víctimes de la repressió,com la del passat 20 de novembre, quees va qualificar “d’històrica” perquè elPP la signava per primera vegada, peròla realitat és ben diferent. Els entrebancslegals a la rehabilitació de Granados iDelgado serien impensables en un ver-dader estat de dret. Aquests són els fets.
El judici i la no revisió. FranciscoGranados i Joaquín Delgado van sercondemnats a mort com a autors de lacol·locació de dues bombes el 29 de ju-liol de 1963 a la Dirección General deSeguridad de Madrid i a la seu dels sin-dicats franquistes. Ells van proclamar laseva innocència fins al final, com també
ho va fer públicament a la premsa fran-cesa l’organisme secret llibertari Defen-sa Interior (DI), que dirigia, des de Pa-rís, una campanya de protesta contra elrègim i, a la vegada, planificava atemp-tar contra la vida del dictador.
En el sumari del consell de guerra nohi ha proves, ni indicis, ni testimonis decàrrec. Ells van reconèixer la seva im-plicació en un pla no realitzat d’atemp-tar contra Franco; així explicaren la pos-sessió dels explosius que els hi troba-ren, però van negar rotundament ser elsautors de les bombes del 29 de juliol.L’acusació es va basar en una primeradeclaració, feta sota tortures, en què esreconeixien culpables. Disset dies des-prés eren executats.
L’any 1996, el documental Granados iDelgado. Un crim legal, finançat pel ca-nal ARTE francès, investigava en pro-funditat els fets, analitzava amb rigorsumari i demostrava públicament laseva innocència. Per primera vegada,Sergio Hernández i Antonio Martín, dosmembres de les Joventuts Llibertàries,reconeixien ser els verdaders autors delsatemptats de Madrid. Les seves declara-cions anaven acompanyades d’una mi-nuciosa reconstrucció dels fets, aportantels testimonis d’Octavio Alberola, diri-gent de DI, i de Vicente Martí i Luis An-drés Edo, militants llibertaris pròxims ales accions del 63. TVE va trigar un anya emetre aquest documental, a altes ho-res de la matinada, després de la seva es-trena a França.
Familiars i companys de Granados iDelgado van presentar un recurs de revi-sió de la sentència davant la Sala Militardel Tribunal Suprem de Madrid. El 3 demarç de 1999 aquest Tribunal denegavala revisió, avalant la justícia militar fran-quista. El tribunal era presidit per JoséMaría Ruiz-Jarabo, fill de l’antic minis-tre de Justícia de Franco, i actuà de po-
El cas dels llibertarisGranados i DelgadoQuaranta anys després de l’execució dels
anarquistes Francisco Granados i Joaquín
Delgado continua havent-hi obstacles
per a la revisió d’un crim legal franquista.
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 46 APUNT
nent Javier Aparicio, provinent del cosjuridicomilitar de la dictadura. Aixòocorria 24 anys després de la mort deldictador, en ple estat de dret democràtic.
Aquesta resolució semblava redacta-da pels mateixos que van escriure lasentència del 1963. Afirmava que la pe-na de mort l’havia dictada “un òrgan ju-risdiccional col·legiat, constituït d’acordamb la legalitat vigent” en aquell mo-ment, que “tant en el període sumarialcom en l’acte de la vista es va practicarprova amb intervenció del ministeri fis-cal i de la defensa dels encausats, pro-va que va ser valorada en consciència”i que “davant de tan sòlida estructura”,les proves que s’aportaven eren “escas-ses i dèbils”.
El tribunal militar del 1963 va instruirel sumari en tretze dies i quatre dies des-prés els feia executar. No hi havia pro-ves ni testimonis contra ells, cosa que,fins i tot el defensor, un militar escollit adit que no tenia estudis legals, va al·le-gar en el consell de guerra. Les decla-racions autoinculpatòries havien estatrealitzades sota tortures a la DirecciónGeneral de Seguridad, i negades i de-nunciades posteriorment davant la Sala.
Entre la detenció de Granados i Delga-do i l’execució van passar, doncs, dissetdies. Hi havia pressa. Era estiu, i el rè-gim no volia que hi hagués capacitat dereacció internacional com havia succeïtamb l’afusellament del dirigent comu-nista Julián Grimau, uns mesos abans.La voluntat era esborrar-los de la histò-ria. Una voluntat que avui encara perdu-ra.
El Tribunal Suprem Militar del 1999considerava que condemnar a mort sen-se proves, sense defensor amb estudis dedret i amb declaracions sota tortura eraactuar “en consciència”, segons la lega-litat vigent l’any 1963, cosa que els per-metia, segons la vigent legalitat del1999, impedir que els verdaders autors iels seus companys declaressin i aportes-sin proves per rehabilitar la memòria i lainjustícia brutal comesa contra Grana-dos i Delgado.
La justícia espanyola que instigava a ladetenció i al judici de Pinochet, que in-ternacionalment aparentava valors de-mocràtics de dret i de reparació delscrims comesos a Xile, impedia, a casa
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 47
EL T
EMPS
/ E
FE
seva, la revisió d’un cas flagrant d’erroro d’irregularitat judicial premeditada,que havia ordenat el crim legal de dosinnocents.
El 16 d’abril de 1999, els familiars delsdos llibertaris van presentar un recursd’empara al Tribunal Constitucional,per creure innacceptable l’argumentaciójurídica i per considerar que la dene-gació de proves és anticonstitucional.Aviat farà tres anys, i la més alta instàn-cia jurídica, que vetlla per la correctaaplicació de la Constitució i pel respec-te a l’estat de dret, encara no s’ha pro-nunciat.
Precedent. Accedir a revisar unasentència juridicomilitar franquista i ac-ceptar les proves presentades per decla-rar-la errònia o irregular podria provo-car un allau imparable de reclamacionslegals contra la justícia de la dictadura.
Crearia un precedent que remenaria elpassat i la història del país de tal mane-ra que faria trontollar la solvència de-mocràtica de molts franquistes recon-vertits i de molts polítics antifranquistesque van col·laborar durant la “modèlica”
transició a silenciar el passat i evitar quees fes justícia. I això no interessa a nin-gú perquè, de fet, obligaria a reescriurela història i minaria les febles bases so-bre les quals es va construir l’actual es-tat de dret. En realitat, ja estan en fals:quin estat de dret és el que impedeix quees faci justícia, que nega la presentacióde proves i testimonis i que abona i con-sidera sòlides les decisions d’una justí-cia militar que actuava al marge de leslleis del dret, en una dictadura militar?
A més dels obstacles per la revisió dela sentència, la justícia democràtica,malgrat que el PP signi boniques decla-racions parlamentàries prometent “ho-norar a les víctimes de la repressió”, se-gueix sense resoldre els casos pendents,i negant-se a l’ampliació de les lleis queho permetrien. El 19 de febrer de 2002,argumentant “poca precisió”, el PP varebutjar la proposició socialista de con-cedir a les vídues i els vidus de les per-sones executades durant el franquismeles mateixes indemnitzacions que hanrebut ex-presos i represaliats.
Un exemple és el cas de Pilar Vaqueri-zo, vídua de Francisco Granados. Li haestat negada l’ajuda perquè el seu maritno va complir el requisit demanat perllei: un any de presó. No va poder com-plir-lo i el van executar disset dies des-prés de detenir-lo. De fet, si no l’ha-guessin matat, probablement no hauriasortit en llibertat fins la llei d’amnistiade 1977. Hauria complert molt més d’unany de reclusió. De quina reparació mo-ral a les víctimes parlen, quan neguenfredament i fermament l’honor o reco-neixement als familiars dels qui van serexecutats?
El “Grup pro revisió del procés Grana-dos i Delgado” seguirà durant l’any encurs amb la campanya informativa re-clamant la revisió del judici, i exigintque les “declaracions històriques” decondemna del franquisme es facin reali-tat. El 20 de febrer, en el marc de les jor-nades que cada any se celebren a Arge-lers sobre la retirada republicana, hi vahaver un acte sobre el cas Granados iDelgado. L’1 de març, a París. I ara se-guiran per tot Catalunya i l’estat espa-nyol. Com l’any passat. Fins a la fi.
Xavier Montanyà
L’assassinat dels llibertarisa Madrid va travessar fronteres.Diversos mitjans de comunicaciófrancesos es van fer ressò d’uncas que semblava ben fosc.
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 48 APUNT
Accedir a revisaruna sentència juridicomilitar franquista i acceptarles proves presentadesper declarar-la erròniao irregular podria provocar un allau imparable de reclamacions legalscontra la justíciade la dictadura.Crearia un precedentque remenaria el passati la història del país detal manera que faria trontollar la solvènciademocràtica de moltsfranquistes reconvertitsi de molts polítics antifranquistes que vancol·laborar durantla ‘modèlica’ transicióa silenciar el passat i evitar quees fes justícia.I això no interessa a ningú
EL T
EMPS
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 49
Ala vida hi ha guanyadors i perdedors, això constitueix una veritat com una casa.Tanmateix, a mi em costava de creure puix la vida és llarga i tots tenim prou qua-litats i defectes perquè l’estadística ens iguali. Però no, no és pas així: l’experièn-cia prova que hi ha guanyadors i perdedors a dojo. Avui, lector, va de perdedors.
Alfred Russel Wallace (1823-1913) era topògraf de professió i la vida a l’aire lliure liva despertar l’interès per les plantes i els insectes. Als vint-i-cinc anys va decidir con-vertir-se en naturalista professional. Que què volia dir, això? Doncs col·leccionar plan-tes, insectes, etc., per després vendre’ls als museus i als col·lecionistes. Dit i fet. Ell i elseu amic Henry Bates, el 1848, embarcaren rumb a Sud-amèrica amb un únic capital decent lliures. Primer van recórrer l’Amazònia de dalt a baix i després, Wallace, tot sol, varesseguir el riu Negro. Enmig de la selva va començar a preguntar-se per què tanta va-rietat, per què tanta diversitat. I a la vista dels indígenes de la regió va començar a es-criure poesia amb caràcter despreocupat:
“però encara compadeixo més les donzelles anglesesla seva figura, bust i caderes, tot confinatper aquest vil instrument de tortura anomenat cotilla!”
El retorn a casa, però, no podia ser més fatal: el vaixell va incendiar-se el 6 d’agost de1852 i Wallace ho va perdre tot; tan sols va salvar el rellotge, una capsa amb objectespersonals i el que duia damunt seu. I quan diem que ho va perdre tot hi incloem el fruitque havia aconseguit com a naturalista: “Tot s’havia perdut. Ja no tenia cap especimenque provés que havia estat en terres desconegudes. Les meves lamentacions eren ende-bades i vaig tractar d’oblidar-ho.”
L’any 1854 va tornar a embarcar-se i durant vuit anys va recórrer l’arxipèlag malai. Jael 1855 va escriureSobre la llei que ha regulat la introducció de les noves espècies. Peròtot seguit va emmalaltir greument, probablement de malària. Enmig dels deliris que lafebre li produïa, estès al llit, pensava i pensava. I aleshores ho va veure clar: “Per quèuns viuen i els altres moren? Els que són més saludables s’escapoleixen de la malaltia;els més forts i els més ràpids, dels enemics; els més bons caçadors, de la inanició…
Acabava de formular la teoria de l’evolució. Com que sabia que Charles Darwin esta-va interessat en el tema, va treure les forces d’on no n’hi havia i va escriure un documentexplicant fil per randa les seves idees sobre l’evolució de les espècies. Després el va en-viar a Darwin.
Quan aquest va llegir l’escrit, es va quedar astorat: ell, Darwin, feia vint anys que hipensava i un desconegut se li havia avançat! Lyell i Hooker, els amics de sempre, vantrobar la solució per tal de salvar els remordiments morals del savi anglès: el documentde Wallace i un que Darwin va escriure a corre-cuita foren llegits en una sessió de la Lin-nean Society a la qual pocs van assistir i ningú els hi va concedir importància. Després,Darwin va escriure L’origen de les espèciesi el va publicar el 1859.
La teoria de l’evolució, que hauria d’hagut de ser coneguda com la teoria de Wallace-Darwin va ser coneguda arreu del món com a darwinisme…
Efectivament, Wallace va ser un perdedor nat i, doncs, va perdre la gran batalla, la quesens dubte li hauria agradat de guanyar.
Amb tot, cal dir que el nostre home va superar tots els contratemps amb enteresa i bonhumor i encara va tenir elogis per a Charles Darwin. Perdedor, sí, però amb elegància.Heus ací. Chapeau.
Alfred Russel Wallace, un perdedor natSantiago Riera i Tuèbols, membre de l’IEC i del Departament d’Història Contemporània de la UB
COMBINATÒRIAEL
TEM
PS
Alfred Russel Wallace
(1823-1913) va ser
topògraf de professió.
La vida a l’aire lliure li
va despertar l’interès per
les plantes i els insectes.
La teoria de l’evolució,
que hauria de ser
coneguda com la de
Wallace-Darwin, només
ho és com a darwinisme.
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 50 RODA EL MÓN
El Govern de les Illes Balears com-memora aquest mes de març elvintè aniversari de l’entrada en vi-gor de l’Estatut d’Autonomia amb
tot un seguit d’activitats –conferències,taules rodones, exposicions…– entreles quals destaca la mostra fotogràfica“20 anys d’Estatut”, fins a final de mesa la Llotja de Palma, recollida en formade llibre-catàleg per l’Institut d’EstudisAutonòmics, dependent de la Conselle-ria de Presidència del Govern.
La col·laboració dels diaris de totesles Balears i dels seus fotògrafs, que hanaportat en alguns casos el seu arxiu par-ticular, ha fet possible fixar les imatgesde dues dècades. No sols hi apareixenels esdeveniments polítics, sinó tam-bé els socials o culturals. Els momentsque, per un motiu o un altre, han mar-cat el pas d’aquests vint anys. En pa-raules del president, Francesc Antich,“són un conjunt d’imatges significati-ves dels darrers anys de la nostra histò-
Vint anys d’Estatutde les Illes Balears
El Govern de les Illes
Balears commemora
el vintè aniversari
de l’entrada en vigor de
l’Estatut d’Autonomia
illenc amb una
exposició fotogràfica
que recull alguns
moments clau, en tots
els àmbits de la vida,
d’aquestes dues
dècades.
Dalt, manifestació per l’autonomia(1977) i recuperació del carnavalde sa Rua, a Palma (1979). Al mig,primeres eleccions democràtiquesa Eivissa, el 1977. I l’equip de Pa-norama balear, informatiu pionera les Illes en català, produït a ladelegació de Televisió Espanyola.
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 51
ria més immediata que, d’alguna mane-ra, simbolitzen el camí dels illencs peraconseguir el que avui som: una socie-tat pacífica i plural, assentada en unaterra pròspera, i preparada per encararamb optimisme tots els reptes del se-gle XXI”.
L’exposició. Els professionals queaporten la seva feina són Torrelló i Lo-renzo, del Diario de Mallorca; JoanTorres, de l’Última Hora, i els seuscompanys en el Grup Serra –editortambé del Diari de Balears– JaumeMorey i Teresa Ayuga; Josep Vicens,d’El Mundo–El Día de Baleares; ÒskarPipkin, de l’agència Efe; Javier Coll, deMenorca; Josep Buil, Rafa Domínguez,Vicent Marí, Carles Ribas i Juan A.Riera, col·laboradors del Diario de Ibi-za.
La mostra de fotos ha estat seleccio-nada per l’escriptor i periodista CarlosGarrido, el qual explica en el catàleg-llibre: “Volem que serveixi [la mostrafotogràfica] per explicar l’evolució deles Illes Balears des de les primerespreses de consciència col·lectiva, a fi-nals de la dècada dels 70, fins a la con-solidació d’una identitat pròpia, ja en elsegle XX.”
L’exposició es veu acompanyada peruna cronologia històrica, feina que vaa càrrec de l’historiador Antoni Nadal,que arranca l’any 1983 i acaba en-guany, i que relaciona els principals es-deveniments que han marcat la històriade Balears en aquestes dues dècadesamb els fets ocorreguts a tot l’estat es-panyol, amb un breu apartat introducto-ri que fa referència al període preau-tonòmic.
TOR
REL
LÓ /
LO
REN
ZO /
JO
SEP
BU
IL
D’esquerra a dreta, la constituciódel primer Parlament balear;Maria del Mar Bonet, en un recitalen favor de la protecció de l’illotde sa Dragonera, el 1977; i Fran-cesc de Borja Moll, nomenat doctorhonoris causa per la UIB el 1983.
El fets. El 1978 es crea el règim pre-autonòmic illenc, el Consell GeneralInterinsular (CGI), presidit per JeroniAlbertí. El 1979, al mateix temps queles primeres eleccions municipals, s’e-legeixen per primer cop els consell in-sulars que, tots tres, formen l’Interinsu-lar. El 1980 es constitueix l’anomenadaComissió dels Onze, encarregada de re-dactar l’Avantprojecte d’Estatut d’Au-tonomia. El 1981 l’Assemblea de Par-lamentaris i el Consell Interinsular (launió dels consells insulars) aproven elProjecte d’Estatut i el lliuren a les Cortsespanyoles. El 1982 Jeroni Albertí di-miteix de president del CGI, abandonaUCD i funda Unió Mallorquina (UM).
L’1 de març de 1983 entra en vigorl’Estatut. Les primeres eleccions au-tonòmiques se celebren el 8 de maig. ElPSOE i la Coalició Popular (AP, PDP iUL) obtenen el mateix nombre d’es-cons. El pacte entre la Coalició Populari UM permet a Gabriel Cañellas ocuparla presidència del primer Govern bale-ar. El CGI es disol.
La primera legislatura (1983-87) vemarcada per tot un seguit de lleis rela-tives a la protecció de diversos espaisnaturals (es Trenc…), l’establiment dela llei electoral, i, especialment, l’apro-vació de la Llei de Normalització Lin-
güística (1986) per unanimitat de laCambra. El cap de llista del PSOE, Fè-lix Pons, no acabarà la legislatura, jaque fou nomenat ministre d’Adminis-tracions Territorials el 1985.
A les eleccions de 1987, del 10 dejuny, un nou pacte entre PP i UM, il’abstenció del CDS, impedeix unacord de govern de centre-esquerra, demanera que els conservadors continua-ran controlant el Govern, si bé sensemajoria absoluta. L’any següent, però,el diputat del CDS Carles Ricci aban-dona aquest grup i passa a donar su-port, des del grup mixt, als conserva-dors, de manera que aquests gaudirande la majoria absoluta.
El 26 de maig de 1991 se celebren lesterceres eleccions autonòmiques. Lacoalició preelectoral PP-UM aconse-gueix la majoria absoluta dels escons:31 de 59. L’esquerra també va perdrePalma. Només li quedava el Consell deMenorca. Però aquest mateix estiu, grà-cies que un diputat del PSOE, JaumePeralta, dóna suport a la moció de cen-sura presentada pel PP, la majoria s’al-tera. La presidència menorquina passad’Albert Moragues (PSOE) a Joan Hu-guet (PP). El setembre de 1992 la crisientre PP i UM provoca la destitució deMaria Antònia Munar com a consellera
de Cultura. Amb aquest trencament elConsell Insular de Mallorca, tot i lamajoria del PP, queda sota control del’oposició.
Les eleccions de 28 de maig de 1995,les quartes autonòmiques, atorguen lamajoria absoluta al PP a Balears. Peròel president, Gabriel Cañellas, es veuobligat a dimitir aquell estiu. El substi-tueix Cristòfol Soler. Al cap de deu me-sos, el grup parlamentari del PP retirala confiança a Soler i aquest dimiteix.El juny de 1996 Jaume Matas passa aser el tercer president de Balears.
El 13 de juny de 1999 se celebren lescinquenes eleccions autonòmiques deles Illes Balears. La majoria relativa ésper al PP, amb 28 escons de 59. Des-prés d’un mes i mig de negociacions,Francesc Antich, del PSIB-PSOE, éselegit quart president del Govern illenc,gràcies als vots d’UM i de l’esquerra.Es crea, així, el primer govern no con-servador en setze anys d’autonomia.L’any 2000, després de les eleccionsgenerals, el cap de l’oposició i líder delPP, Jaume Matas, és nomenat ministrede Medi Ambient. Un càrrec que acabad’abandonar per ser candidat a les sise-nes eleccions autonòmiques.
Miquel Payeras
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 52 RODA EL MÓNÒ
SC
AR P
IPK
IN /
JO
SEP
VIC
ENS
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 53FER I DESFER
Considerem com a catalanisme polí-tic aquell que s’organitza en estruc-tures mínimament estables i orien-ta la seva acció a assolir el suport
electoral d’un públic cada dia més amplii, a través de les eleccions, conquerirunes quotes cada cop més importants depoder.
La difícil modernització política.Començar per aquesta obvietat significadonar a un tema aparentment molt con-cret com el que ens ocupa una gran signi-ficació; i això, especialment, perquè enshem de situar en el medi polític espanyolen un moment de crisi postcolonial moltdelicat i perquè ens hem de referir a unperíode inicial del segle XX, crucial a totarreu (i sobretot al món mediterrani occi-dental) en el procés de democratitzacióde la vida política i de neutralització delconflicte i la problemàtica socials hereta-des de la crisi del món rural i de la indus-trialització del vuit-cents.
Així doncs, parlar d’un moviment polí-tic en aquests anys significa parlar de ladifícil preparació dels mecanismes, pro-grames, quadres i portaveus imprescindi-bles per fer política; significa, fins i tot,l’esforç d’aquesta política tan jove perdefinir i trobar un públic de simpatitzantsmés o menys estable. Si ens concretemen el catalanisme, una aspiració i un cor-rent essencialment intel·lectual i profes-sional sense cap mena de tradició políticapositiva, la dificultat va ser més gran.
Ni va ser fàcil per a molts acceptar l’a-bandó de la línia “maximalista” (defensadels principis i les essències) i assumirles transaccions i el gradualisme propisde la vida política (el que es va conèixercom el “sistema evolutiu”), ni va ser pla-ner el camí per acostumar els mateixospolítics a la necessitat d’abandonar elsvells comportaments i d’assumir una ac-tuació política disciplinada i moderna,adaptada a les exigències d’una vida po-lítica cada cop més oberta i democràtica.Hi ha un llibre que tradueix molt béaquestes tensions inicials que es van pro-duir a l’interior del catalanisme: La crisidel catalanisme, de Josep Pella i Forgas,aparegut a les darreries del 1905.
El fet de trobar-nos en un moment es-pecial de la política espanyola, en quètothom té la sensació que cal una reformaa fons i una essencial modernització (es-perança inicial en el nou regnat d’AlfonsXIII que comença el 1902), va ajudar aimpulsar el canvi d’actitud política que estradueix en l’activació del catalanismepolític i del seu partit inicial, la Lliga Re-gionalista. Potser també hi ajudà el fetque el canvi de segle va coincidir ambuna significativa renovació generacional,amb la liquidació de la generació que ha-via predominat en la política de la sego-na meitat del segle XIX: el 1901 morienFrancesc Pi i Margall, Joan Mañé i Fla-quer i Víctor Balaguer; el 1902 el doctorBartomeu Robert i mossèn Cinto Verda-guer; el 1904, Valentí Almirall; i el 1907,tancant aquesta concentració de desapari-cions il·lustres, Manuel Duran i Bas.
Vist des d’aquesta perspectiva, la dinà-mica del catalanisme polític el 1903 cen-tra el dur moment inicial (1901-1904),en què va passar d’entendre’s com una“causa patriòtica” a sentir la necessitatd’estructurar-se com un partit. Val a dir
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 54 DOSSIER
El catalanismepolític el 1903
L’any 1903 és el moment
central del període en
el qual el catalanisme
passa d’entendre’s
com a causa patriòtica
a assumir la necessitat
d’organitzar-se
com a partit.
EL T
EMPS
Dalt, els “quatre presidents”:Sebastià Torres, Albert Rusiñol,Bartomeu Robert i LluísDomènech i Montaner.A la pàgina del costat, el quadrede Ramon Casas La càrrega.
que els altres grans moviments heretatsdel segle XIX estaven fent si fa o no fael mateix: el republicanisme, sota la di-recció i activisme d’Alejandro Lerroux, il’obrerisme, superant el desconcert de ladècada anterior i iniciant una represa sin-dicalista (amb les vagues de 1902) queel portarà a plantejar Solidaritat Obrera(1907) i, poc després, la CNT.
L’estructuració inicial del regiona-lisme polític. La Lliga Regionalista ha-via nascut l’abril del 1901 com una pla-taforma on pogués confluir tothom, percontribuir a la causa autonomista (reivin-diquen les Bases de Manresa del 1892 ies queixen del manteniment de les posi-cions maximalistes de la vella Unió Ca-talanista), com també per sustentar i, siera possible, dirigir el corrent de malestarconcretat per la crisi colonial entre la bur-gesia econòmica local. És per aquest mo-tiu que a la Lliga es va aplegar gent forçadiversa, a qui interessava el catalanismeamb una intensitat molt diferent i que en-tenien l’acció política des d’opcions gai-rebé contraposades. La Lliga inicial vaser un moviment més que un partit i es
va concretar en una coalició electoralamb una disciplina molt minsa més enllàdel fet de presentar-se a unes eleccions.
Amb el significatiu lema electoral de“L’enemic és el cacic”, en les primereseleccions a què es van presentar, les le-gislatives del maig de 1901, van tenir unèxit indiscutible: malgrat no aplegar gai-re més del 8% del cens electoral de Bar-celona, van treure quatre diputats (els fa-mosos “quatre presidents”), per dos elsrepublicans i tan sols un la vella políticacaciquista del torn. A la ciutat de Barce-lona, el regionalisme polític havia trencatl’hegemonia de la tradicional política dela restauració. A més, en les eleccionsmunicipals del novembre, la Lliga trauràonze regidors (per deu els republicans) iarribarà al 20% del sufragi en els distric-tes centrals de la ciutat.
La vida d’aquesta coalició regionalistaestava, però, plena de tensions, i el rela-tiu èxit electoral les agreujava en comp-tes de llimar-les. Les tensions socials vanaparèixer amb força el desembre del1901 i es van radicalitzar el gener-febrerde l’any següent, enmig de l’alarma de laburgesia (ho tradueix molt bé el quadre
de Ramon Casas La càrrega). La situaciópolítica general era prou frágil per ajudara magnificar una crisi social que afegial’“amenaça” republicana radical a l’agi-tació obrera. La patronal va reaccionaramb duresa, com il·lustra la circumstàn-cia que un dels patrons més durs, AlbertRusiñol, va esdevenir president de la Lli-ga després de la mort del president ini-cial, el prestigiós doctor Robert.
Més que una dretanització política, elque estava passant a la nounata Lliga Re-gionalista era una involució cap a posi-cions d’una gran cautela política, al llin-dar de les actituds prepolítiques. El fet vaforçar la cerca d’aliats en organitzacionsque es plantejaven la defensa de l’ordremoral i catòlic com una forma de pressióquasi política sobre els poders públics:entre aquestes plataformes, la més desta-cada (va viure fins a la Gran Guerra) vaser el Comitè de Defensa Social que ani-mava Alexandre Pons i Serra amb el le-ma de regust carlí “religió i pàtria”.
La crisi política de 1903. Aquests di-rigents de la Lliga, genuïns representantsdel sector patronal (“los desengañados de
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 55EL
TEM
PS
Dinar organitzat l’estiu del1904 per la Lliga Regionalistaamb l’objectiu d’homenatjarla nova direcció, un cop escin-dits els elements republicans.
Polavieja”, en deien), veient el naufragide la política oficial i la reactivació del’obrerisme i del republicanisme, vanpensar que l’únic camí que els quedavaera fomentar una política molt conserva-dora, de defensa catòlica (intentant rea-grupar fins i tot els vells sectors carlins) ique pogués ser acceptada pel caciquismelocal.
A l’interior del regionalisme hi havia unnucli de professionals liberals i intel·lec-tuals provinents del vell Centre EscolarCatalanista, que havien prosperat políti-cament gràcies al suport del regionalismecatòlic que vehiculava Narcís Verdagueri Callís, als quals no va semblar gens es-tranya aquella reacció conservadora i dedefensa dels valors catòlics. A més, esdonava la circumstància que un dels re-presentants més destacats d’aquest sec-tor, Enric Prat de la Riba –el director delportaveu del partit, La Veu de Catalu-nya–, segurament el seu teòric més clari-vident, el 1902 havia estat empresonatper haver inclòs al diari un article d’un toque la censura considerà separatista; en eltranscurs del curt captiveri Prat es va po-sar malalt, i en ésser alliberat va anar a unsanatori del sud de França a recuperar-se.Per aquest motiu Prat no va anar a Barce-lona fins l’any 1904 i no va poder mati-sar el moviment estratègic del seu partit.
Als ulls de tothom, aquest gir convertiala Lliga en una força objectivament reac-cionària i amb aquesta consideració es vapresentar a les eleccions de 1903. Inter-nament les tensions eren molt fortes i la
campanya electoral va ser especialmentfeble i contradictòria, amb desercionsmolt sonades i una incomoditat creixentdels nuclis regionalistes més liberals (eldenominat “grup de l’Ateneu”, amb Ilde-fons Sunyol i Jaume Carner al capda-vant). L’única esperança que tenien vaser que els ajudés un cert clima de con-fiança inspirada per la caiguda del governliberal de Sagasta i la pujada dels conser-vadors de Silvela i Maura (desembre de1902). Però no va ser així: els elementscatòlics es van desinteressar força del’acció política electoral i la dretanitzacióregionalista va animar encara més la re-estructuració republicana.
Les eleccions provincials parcials del 8de març de 1903 van significar una cla-ra victòria republicana, tant a Barcelonacom a la resta de la provincia. Després, ales generals del 26 d’abril, va succeir elmateix: el líder republicà Nicolás Salme-rón va obtenir el 28% del vot barceloní,mentre que el líder regionalista Rusiñoltan sols el 9%. Finalment, en les elec-cions municipals del mes de novembre esva confirmar la derrota regionalista, tot imantenir els índexs de 1901 als districtescentrals de Barcelona. La derrota electo-ral del 1903 també va ser espectacular fo-ra de Barcelona, on el desconcert capita-lí es va traduir en un veritable caos enl’espai conservador que es disputaven re-gionalistes, monàrquics i carlins.
Encara no feia dos anys que s’haviaconstituït aquesta plataforma electoral iel 1903 semblà a punt de desaparèixer. Elsector patronal més dur es va desinteres-sar d’una força que fracassava electoral-ment i no podia plantejar-se ser el seu in-terlocutor reivindicatiu enfront del podercentral; una força que, internament, nosemblava tampoc poder frenar la perillo-sa recuperació del republicanisme.
La crisi de la Lliga esclataria l’abril del1904 i provocaria la marxa dels liberals,que van fundar el portaveu El Poble Ca-talà, germen de l’estructuració posteriord’un catalanisme polític més esquerrà.Per la seva banda, la Lliga va iniciar,també des de l’any 1904, la conversiód’aquesta plataforma electoral inicial enun veritable partit polític.
Jordi CasassesUniversitat de València
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 56 DOSSIER
La crisi de la Lliga esclataria l’abrildel 1904 i provocaria lamarxa dels liberals, quevan fundar el portaveu‘El Poble Català’,germen de l’estructuració posteriord’un catalanisme polític més esquerrà.Per la seva banda,la Lliga va iniciar,també des del 1904,la conversió d’aquesta plataforma electoral inicial en un veritablepartit polític
EL T
EMPS
El tombant del segle XIX havia estatun període important per a la histò-ria del moviment obrer català: eldesastre espanyol de l’any 1898 a la
guerra de Cuba i de Filipines havia com-portat l’inici d’una profunda crisi per al’estat de la restauració, que estimula elsorgiment de l’important moviment re-generacionista –i també d’un catalanis-me polític renovat, que sorgia el 1901amb una clara voluntat d’intervencionis-me polític a nivell d’estat– i de tota unasèrie de canvis en l’estructura producti-va de Catalunya que, inevitablement, ha-vien d’influir en la composició del movi-ment obrer català.
La pèrdua dels darrers mercats colo-nials –que les últimes dècades de seglehavien absorbit una part important de laproducció de la indústria tèxtil de Cata-lunya– va provocar una certa recessióindustrial, que va durar mentre es troba-ven nous mercats per a col·locar la pro-ducció industrial, mentre que la renova-ció tecnològica que es va operar ambl’objectiu de ser més competitius en elmercat mundial havia possibilitat la
irrupció al mercat laboral de dones i denens que abaratiren considerablement lamà d’obra industrial.
Moviment obrer. Enfront d’aquesta si-tuació, el moviment obrer català estavaen procés de recuperar-se de la tremendaonada repressiva que va patir durant ladarrera dècada de segle, amb motiu del’esclat del terrorisme anarquista, que ha-via fet una aparició espectacular a la so-cietat catalana, amb bombes com la delLiceu, la del carrer Banys Nous de Bar-celona o amb l’atemptat que havia sofertel capità general de Catalunya, ArsenioMartínez Campos. Les accions terroris-tes havien servit al Govern de pretext perportar a terme una onada repressiva sen-se precedents contra el moviment obrercatalà, que va menar a la presó de Mont-juïc dotzenes de dirigents obrers, fins itot aquells que s’havien manifestat radi-calment en contra de les pràctiques terro-ristes. La celebració del Procés de Mont-juïc, iniciat el desembre de 1896, haviaportat davant de l’escamot d’execuciócinc anarquistes catalans, i n’havia con-
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 57
L’obrerisme català a inicis del segle XX
Vaguistes catalans durant lavaga general de febrer de 1902.Després d’una setmana deprotestes, però, va acabar sentun fracàs absolut.
EL T
EMPS
Article francès sobre elProcés de Montjuïc reproduïta La Campana de Gràcial’any 1899.
Vaga de carreters a Barcelonal’any 1903. A la plana següentun dibuix aparegut alsetmanari satíric La Tralla el14 de setembre de 1903 quepresenta Alejandro Lerrouxcom “el rei del Paral·lel”.
demnat unes quantes dotzenes més allargs anys de presidi. La campanyainternacional en contra d’aquestes con-demnes, a la fi, havia servit per a denun-ciar el sistema inquisitorial vigent enca-ra a l’estat espanyol i havia forçat el Tri-bunal Suprem de Guerra i Marina a re-duir sensiblement les penes i, finalment,havia impulsat el Govern espanyol a de-cidir l’estranyament a la Gran Bretanyade 63 dels condemnats.
El 1898, a més d’ésser l’any del de-sastre, va ser l’any en què s’iniciaren lesmobilitzacions populars per demanar larevisió del Procés de Montjuïc. La cam-panya va acabar servint de nexe d’unióentre els republicans i sectors del movi-ment obrer català i va contribuir a unacerta revitalització de l’obrerisme. Pertot plegat, ja sigui per la necessitat dedonar respostes a la nova situació econò-mica i social que es començava a viureen el món industrial català –amb reduc-cions salarials, increment de l’atur, em-pitjorament de les condicions laborals– oper la nova injecció política que oferia larelació amb el republicanisme, els dar-rers anys del segle XIX i els primers delXX van conèixer una certa reorganitza-ció del sindicalisme català.
Organitzacions i conflictivitat so-cial. A les comarques fluvials de Cata-lunya, on havia arrelat la indústria tèxtil,a les conques del Ter, del Llobregat, delFreser o del Fluvià, l’any 1899 s’haviaconstituït la Federació Tèxtil Nacional,amb seu a Manlleu, i a Barcelona s’ha-vien posat en funcionament iniciativessindicals bastant significatives. Mentreels obrers metal·lúrgics creaven la UnióObrera Metal·lúrgica, els impressors re-organitzaven la Societat de l’Art d’Im-primir, i l’any 1902 eren ja uns 45.000els treballadors barcelonins que es troba-ven organitzats en sindicats. Al mateixtemps, tot just iniciat el nou segle, apa-reixen nous òrgans de premsa, com ElProductor (juliol 1901), La Huelga Ge-neral (novembre 1901) o el socialista LaGuerra Social(1902).
Paral·lelament a aquesta reorganitzacióes va intensificar la conflictivitat social.La Federació Tèxtil havia convocat pelnovembre de 1900 una vaga general a lesconques fluvials del nord de Catalunya
que es va allargar per espai de set setma-nes i que va culminar amb el pacte de lafam que van acabar imposant els empre-saris, mentre que una nova vaga declara-da el març de 1901 a Osona i al Ripollèsva posar fi al locaut patronal i amb unaimportant repressió policíaca. A Barcelo-na, el maig de 1901, eren els tramviairesels qui declaraven una vaga que va anaracompanyada per la declaració de l’estatde guerra. Mentre que la vaga iniciadapels metal·lúrgics barcelonins el desem-bre del mateix any va deixar plantejadauna vaga general, que finalment es vadeclarar el 17 de febrer de 1902. Aques-ta vaga, que es va estendre per Barcelo-na, Sabadell, Terrassa, Manresa i diver-ses localitats tarragonines, va afectar en-tre 80.000 i 120.000 obrers, però desprésd’una setmana va acabar amb el fracàsmés absolut. I aquest fracàs va compor-tar una intensa desorganització sindical.El fracàs d’una altra convocatòria de va-ga general que els anarquistes van des-plegar el febrer de 1903 va representaruna nova etapa de recessió per al movi-ment obrer català, i calgué esperar fins el1906 perquè es produís una lenta recupe-ració, que va culminar el maig de 1907amb la constitució de la Solidaritat Obre-ra, inicialment una federació sindicalque agrupava els sindicats barcelonins.
Republicanisme. El darrer aspecte dela realitat social que es va desenvolupara la societat catalana de començamentdel noucents va ser l’aparició d’un nourepublicanisme, que es va inserir de ma-nera immediata en les files del proleta-riat barceloní. Es tracta de l’anomenatlerrouxisme, que va vertebrar la contra-dictòria i polèmica figura d’AlejandroLerroux. Aquest, que havia participat, jades de Madrid, en la campanya a favorde la revisió del procés de Montjuïc, vaarribar a Barcelona a començament de1901, en el marc de les confluències ques’estaven produint com a conseqüènciade la crisi finisecular, i ja va participar enles eleccions del mes de maig d’aquellany, que van atorgar el triomf a la Lli-ga Regionalista. Amb una personalitatatractiva, utilitzant un llenguatge planer,amb importants dosis de demagògia so-cial i d’anticlericalisme, “l’emperadordel Paral·lel”, com va ser conegut durant
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 58 DOSSIER
EL T
EMPS
EL T
EMPS
la seva etapa barcelonina, va organitzaruna important campanya de captació en-tre els desorganitzats obrers barcelonins,que ben aviat va obtenir els seus resul-tats. La mobilització social que va acon-seguir, la reorganització política que vapromoure, amb la inauguració de casesdel poble i fraternitats republicanes enmolts barris de la ciutat, va ser ingent.Tot i que en el seu moment ja es va de-nunciar l’objectiu de la seva presènciabarcelonina, destinada a combatre el nai-xent nacionalisme català amb un anti-catalanisme visceral i un nacionalismeespanyolista fora de dubtes, l’èxit deLerroux, certament, va acabar sent efí-mer i en la mesura en què el movimentanarquista es va anar reorganitzant, la in-fluència de Lerroux entre la classe obre-ra barcelonina també va anar minvant, ia partir de 1905 –amb la nova irrupciódels militars a la vida política catalana,provocada pels fets del Cu-Cut!– el seuascendent va ser cada vegada més reduït.
En aquest marc, difícil i complex, dereorganització i desorganització, de difi-cultats innegables, per al movimentobrer català, el març de 1903 es posavala primera pedra d’una institució que ha-via d’ésser emblemàtica entre els treba-lladors mercantils de Catalunya: el Cen-tre Autonomista de Dependents del Co-merç i de la Indústria (CADCI). Una ins-titució que aplegava, conjuntament, lesreivindicacions catalanes i catalanistesque havien ressorgit amb força en el pa-norama polític català i unes reivindica-cions obreres encaminades a l’educació ia la formació integral dels treballadorsmercantils, i a la defensa dels seus inte-ressos laborals i professionals.
El CADCI s’incorporava així a un do-ble combat reivindicatiu que va acabardonant contingut i definint bona part dela història de Catalunya durant tot el se-gle XX.
Maria Pilar Molina Javierre
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 59
En aquest marc,difícil i complex,de reorganització i desorganització, de dificultats innegables, peral moviment obrer català,el març de 1903 es posavala primera pedra d’una institució que havia d’ésser emblemàticaentre els treballadors mercantils de Catalunya:el CADCI
EL T
EMPS
La vida del Centre Autonomista deDependents del Comerç i de la In-dústria (CADCI) de Barcelona entre1903 i 1939 és un bon exemple de
la vitalitat de la societat civil catalanad’aquest període. D’una banda, aquestaentitat era formada per treballadors mer-cantils amb una mentalitat que aspirava al’ascens en l’escala professional i l’esta-bliment per compte propi, amb la corres-ponent traducció en una línia associativamoderada o reformista. De l’altra, es vaadscriure, des del primer moment i demanera decidida, al moviment catalanis-ta, del qual seria un dels principals com-ponents populars. Ara bé, es tractavad’una agrupació que es definia unitària ide composició plural, si bé aviat s’hi vafer sentir la influència de la Unió Catala-nista i més endavant les agrupacions pro-mogudes per Francesc Macià.
Fundació i primeres passes. Laseva organització. La fundació delCADCI es va produir a principi de marçde l’any 1903, després de diverses reu-nions al cafè dels 4 Gats. Catorze jovesdependents signaren l’acta constitutiva ielegiren com a primer president CarlesFont i Rovira. Van redactar una declara-ció –que va aparèixer al diari La Veu deCatalunyael 14 de maig del 1903–, en laqual situaven la seva iniciativa dins delmoviment d’emancipació, llibertat i au-tonomia que commovia la societat ca-talana. Els promotors manifestaven laseva voluntat que la dependència mer-cantil i industrial adquirís, per mitjà del’associació, “la palanca social més po-derosa de l’època”, una presència i unacapacitat d’influir positivament a favorde l’estament mercantil i dels drets deCatalunya. Alhora emmarcaven el seuesforç associatiu en la necessitat de subs-tituir “l’acció tirànica i opressora de l’es-tat per l’acció lliure, fecunda i redempto-
ra de la iniciativa individual”, és a dir, elque avui diríem “societat civil”.
Els iniciadors del CADCI dirigiren laseva iniciativa a la “instrucció i autono-mia”; la propaganda de les doctrines au-tonomistes i difusió de la instrucció icultura entre la dependència com a mitjà“per aconseguir la millora moral i mate-rial de les quals tan necessitada es trobala nostra classe”. S’hi afegirien el mu-tualisme, l’esport i l’excursionisme. Percomplir aquests objectius van crear lesseccions de propaganda (després secciópermanent de propaganda autonomista)i la d’ensenyament (més tard, secció per-manent d’educació i instrucció).
Les conferències van ser les primeresactivitats, i Martí i Julià, tot tractant del’esdevenidor del problema social, en vaencapçalar la llista, a més de freqüentarsovint la seva sala d’actes i gaudir aquíd’un grup actiu de seguidors. En el futurs’hi podria escoltar tota mena de diri-gents polítics i personatges de la culturai de la política, des d’un Francesc Cam-bó fins a un Andreu Nin.
A mitjan novembre del 1903 es van ferles primeres classes d’aritmètica. A par-tir del 1904 van començar a funcionarles Escoles Mercantils Catalanes, ons’impartirien estudis d’idiomes, càlcul itinença de llibres, taquigrafia, gramàtica,escriptura catalana i una assignatura de-nominada “Drets i deures del ciutadà”,que donava Joan Bardina. El 1909-1910es va establir un pla d’estudis de quatrecursos que l’any següent va esdevenir detres. Les classes serien, habitualment,de 9 a 11 h de la nit. Al maig del 1904 esformava una comissió encarregada d’es-tudiar la constitució d’una germandat omutualitat per als socis que havia de do-nar lloc a la formació de la secció per-manent de socors mutus per a casos decessantia, invalidesa i malaltia. Alhoratambé s’endegaven activitats esportives
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 60 DOSSIER
El CADCI en la història de Catalunya
Des de la seva fundació,
al 1903, fins a la derrota
a la guerra, el CADCI
va portar una ingent
tasca que es va sumar a
la vitalitat de la societat
catalana de l’època.
El CADCI va créixer depressa. L’abril del 1903 tenia 85 socis. Onze anysdesprés, al 1914,superava els 3.000;el 1920 quasi eren 7.200,i prop de 10.000 el 1925. Les matrícules de les seves escoles també van progressar:de 489 el curs 1904-1905a més de 1.400 a partirdel curs 1916-1917
Revista Anyal del CADCIpertanyent a l’any 1914.Aquesta publicació recolliala notable tasca del Centre.La demanda d’autogovern vapujar amb el nou segle. Dalt,manifestació davant el Palaude la Generalitat, cap al 1919.
amb la secció d’excursionisme creadal’abril del 1903, que es diria més enda-vant d’esports i excursions, i que era unasubsecció de la d’educació.
Els estatuts del setembre del 1903 es-tructuraven l’entitat en seccions perma-nents amb una important vida pròpia, re-presentades en el consell directiu delCentre, i subseccions representades enles juntes directives de cada secció per-manent. El president de l’entitat, el se-cretari general, el caixer i el bibliotecarieren elegits per la junta general de socis,mentre que els vicepresidents i vocals hoeren per les juntes generals de cada sec-ció permanent. El català era la llenguaoficial del Centre i aquest article no espodia modificar en el futur. Un butlletí,Acció, n’era el portaveu. A les tres pri-meres seccions permanents de propagan-da autonomista, educació i instrucció isocors mutus, el 1910 s’hi afegirien lasecció permanent d’esports i excursionsi la de relació i treball (més endavantd’Organització i Treball). Els socis fona-mentalment serien numeraris (o actius) ihavien d’ésser assalariats, però també hihavia socis protectors que podien ésserd’altres nuclis professionals o antics so-cis actius establerts pel seu compte. Enuna reforma posterior dels estatutsaquests socis protectors passarien a és-ser-ho de la secció permanent d’educa-
ció i instrucció. Els protectors sols tenienveu en els afers del CADCI i eren elegi-bles solament per als càrrecs de caixer isubcaixer.
Catalanisme i reformisme social:1903 i 1914. El CADCI creixeria depressa. L’abril del 1903 tenia 85 socis.Onze anys després, el 1914, superava els3.000, el 1920 quasi eren 7.200, i propde 10.000 el 1925. Les matrícules de lesseves escoles també progressarien pa-ral·lelament: de 489 matrícules durantel curs 1904-1905 es va passar a més de1.400 matrícules a partir del curs 1916-1917, i de catorze matèries que s’impar-tien el curs esmentat del 1904-1905 amés de quaranta el curs 1920-1921. Lesescoles serien un dels factors principalsd’impuls de l’entitat per la forta deman-da que experimentarien i de mobilitatd’estatges del CADCI fins a la comprade la seva seu a la rambla de Santa Mò-nica l’any 1914.
El CADCI esdevindria un punt de re-ferència del nacionalisme, tant en lesseves activitats internes i periòdiques(inauguracions dels cursos, festes del’aniversari, festa de repartiment de pre-mis a partir del 1911, etc.) com en ini-ciatives exteriors, com l’organització dela commemoració de l’Onze de Setem-bre a partir del 1905, tot reprenent el gest
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 61EL
TEM
PS
iniciat el 1900 per la institució Catalu-nya i Avant. El protagonisme i la conti-nuïtat del CADCI en aquesta celebracióestà en els orígens immediats i desenvo-lupament de l’actual celebració d’aques-ta diada. El CADCI formaria part del ca-talanisme protestatari i reivindicatiu,sempre a punt per a denunciar qualsevolatemptat anticatalà o per a afirmar lapròpia identitat: al costat del movimentde Solidaritat Catalana, a favor de laMancomunitat, etc. Alguns cops els seusanimadors sortien fora de Barcelonaamb l’objectiu de suscitar l’organitzacióde centres de dependents com el seu i di-fondre el nacionalisme.
A nivell social, l’evolució va ser méslenta i complexa. Com he indicat, al co-mençament la instrucció i el mutualismeeren l’eina escollida per a la “millora deldependent”. El 1910 aquesta actitud ha-via de modificar-se amb la creació del’esmentada secció permanent de relaciói treball i l’inici de l’activitat social delCentre dins d’una línia reformista, legali possibilista, però que havia de connec-tar prou amb el tarannà real d’aquestgrup social perquè, el 1913, esdevinguésl’associació mercantil principal. La pri-mera assemblea de dependents de Cata-lunya del 1913 en va ser una expressióvisible.
Radicalització nacional i social.El panorama polític i social del país esva radicalitzar amb els fets de l’estiu del1917, la campanya per l’autonomiadel 1918-1919, la vaga de la Canadencadel 1919 i l’agitació sindical posterior.El 1915 el CADCI reformava els seusestatuts per reforçar l’actuació de la sec-ció de relació i treball que prenia el nomd’organització i treball, la qual s’articu-lava en subseccions que havien anome-nat des del començament gremis (deno-minació prou significativa i que evitavade recórrer al nom de “sindicats”). A fi-nals del 1915 la secció permanent de re-lació i treball endegava una primeracampanya per l’augment de salaris quees repetia el 1917.
S’assumien noves iniciatives en elcamp cultural i festiu, com l’organitzacióde les festes d’infants i flors o les vetlla-des teatrals, dirigides per Ignasi Iglesiasel 1916 i 1917. El final de la Primera
Guerra Mundial, que, en els ambientscatalanistes, s’havia viscut com un con-flicte a favor del principi de les naciona-litats, va portar un activisme nacionalis-ta: homenatges als voluntaris catalansque havien participat a la guerra, als paï-sos aliats, a algunes de les noves nacio-nalitats i participació en la campanya au-tonòmica del 1918-1919, en la qual elsmembres del CADCI foren la força prin-cipal de les manifestacions populars perles Rambles. La conseqüència va ser laclausura del CADCI quan es declaràl’estat de guerra, a finals de gener del1919, fins el 14 de juliol del 1919, queva ser obert parcialment, i fins el 22 desetembre, que ho va ser completament.
Paral·lelament es continuava incremen-tant l’activitat associativa interior: dis-pensari, subsidis en cas de defunció, mú-tua femenina, mútua infantil, edició d’unbutlletí escolar, establiment de tres espe-cialitats en l’ensenyament de les escoles,creació d’un museu comercial i cursoscomplementaris (converses de compta-bles, educació artística, tècniques detransport, història de Catalunya, etc.). El1918 el Centre endegava una caixa d’es-talvis. S’adquiria un edifici surant, elClub de Mar per als esports de mar, i lasecció esportiva completava les sevesiniciatives amb la pràctica del tennis, elque contribuïa a popularitzar uns esportsreservats, fins aleshores, als sectors ben-estants.
La lluita de classes dels anys vint va te-nir els seus reflexos en el CADCI. Al seusi es van produir conflictes entre ten-dències moderades i socialitzants queacabarien en una mena de pacte ambl’arribada a la presidència de Francesc X.Casals, que dirigia la secció d’organitza-ció i treball i era un representant dels so-cis renovadors. El CADCI passava a és-ser dirigit per un sector de gent naciona-lista i radical que donaria suport a Fran-cesc Macià i a Estat Català, així com a lafutura Esquerra Republicana de Catalu-nya, com el mateix Casals i Manuel Ju-liachs, i un nucli de socialistes catalanis-tes que s’arrenglerarien amb la Unió So-cialista de Catalunya, com Ràfols i Camí.
L’entitat accentuà el seu nacionalisme,independentista en molts dels seus mem-bres, i els seus posicionaments de classe.En aquest darrer nivell, tanmateix, va
prosseguir l’estratègia reformista: novacampanya per l’augment de sous el ge-ner del 1919, obtenció d’una comissiómixta del treball en el Comerç de Barce-lona l’abril del 1920, celebració d’unanova assemblea de dependents que do-naria lloc a la creació de la Federació deDependents de Catalunya el gener del1921, establiment d’una caixa contral’atur forçós i creació d’una cooperativad’habitatges que fóra una de les bases dela secció permanent de cooperativisme ique es presentava com una alternativa alcapitalisme.
El CADCI combatria el clima de min-va del moviment catalanista durant elsanys vint, a causa de la radicalitzaciósocial de l’època, amb una presènciaconstant i l’impuls d’actes de sensibilit-zació, protesta o solidaritat (per exem-ple amb el nacionalisme irlandès).
En particular, havia de promoure pertot Catalunya, amb el suport d’altrescentres de dependents, una campanya,l’any 1922, perquè els ajuntaments cata-lans signessin una declaració naciona-lista en la qual s’exigia el dret a l’auto-govern.
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 62 DOSSIER
EL T
EMPS
La dictadura i la Segona Repúbli-ca. La dictadura, però, aturaria la vidai l’evolució del CADCI. Miguel Primode Rivera va perseguir el CADCI i eldeixà en mans dels sindicats lliures. Totsels socis s’aglutinaren en defensa del’entitat, fora d’una minoria escassa quecol·laborà amb els ocupants i que forenmotejats amb el malnom de filipinos.L’arribada de la República facilità la re-cuperació del CADCI pels seus associatsi la represa de les seves activitats. Fran-cesc X. Casals, nomenat conseller deTreball de la Generalitat, va ser substituïtper Manuel Juliachs en la presidència del’entitat, canvi que consolidava la líniadel nacionalisme republicà d’esquerres.Però llavors s’agreujaren les divisionsen l’interior de l’entitat que havien co-mençat a aparèixer en l’etapa anterior.Les posicions ideològiques de caire so-cialista revolucionari o comunista higuanyaren pes. Sobretot va ser l’opcióde la Minoria d’Oposició Mercantil a ladirecció del Centre que es constituí comuna organització dintre de l’organització.
Es tractà, de fet, d’un conflicte genera-cional, ideològic i polític que reflectiales tensions polítiques entre EsquerraRepublicana i els grups a la seva esquer-ra, i fins i tot probablement al si de lamateixa esquerra, i en aquest sentit estractava d’una lluita pel control de l’en-titat. Per a uns era el moment de fer delCADCI el bastió de la independència ca-talana, i per a altres –o uns i altres alho-ra– de convertir l’entitat en una sindicalde treballadors mercantils.
El triomf de Jaume Cardús a la pre-sidència del CADCI, al consell generaldel 17 d’agost del 1934, va representar ladesclosa d’aquest procés, la participaciódel Centre en els fets del 6 d’octubre i,amb la mort de Jaume Compte, la pro-jecció pràctica dels ideals nacionalistesdels nous animadors.
El nou tancament del Centre i el con-text exterior no permeteren, tanmateix,que els nous dirigents de l’entitat po-guessin dur a terme els seus projectes iestabilitzessin la seva vida interior, des-ballestada per les tensions passades. ElCentre romandria tancat fins després deles eleccions del 16 de febrer del 1936.Els associats que parlaven en nom de lasecció d’organització i treball, des de les
planes de la premsa, donaren suport a lacandidatura del Front d’Esquerres, tottrencant així, per primer cop, la neutra-litat oficial que mantenia l’associació.
A finals d’aquest mes, Pere Aznar, di-putat al Parlament de la República,membre de l’antiga Minoria d’OposicióMercantil i militant del Partit Català Pro-letari, va ser elegit president del CADCI,en detriment de la candidatura de JaumeCardús. L’elecció, tanmateix, es donavaen un clima i unes circumstàncies difícilsi de poca participació electoral (Aznar vaser elegit per tot just 412 vots).
En crear-se el PSUC la majoria dels di-rigents del CADCI pertanyien als nuclisoriginaris d’aquesta formació política.En caure la UGT sota la influència co-munista, el CADCI esdevenia, ja escla-tada la guerra, una secció més d’aquellacentral sindical, en unes condicions evi-dentment antiestatutàries, però expli-cables per la situació generada pel con-flicte armat i el procés revolucionari.Encara, el juliol del 1937, Pere Aznar en-trava a formar part del comitè executiudel PSUC. El CADCI va participar enl’esforç de la defensa republicana.
Acabada la guerra, l’exèrcit vencedorocupava el CADCI i el clausurava. Noobstant això, molts dels seus associatscontinuaren defensant el mateix idearide l’entitat tant tant a l’exili com a l’in-terior.
Fonts:DIVERSOS AUTORS: Catalunya avant!
Centre Autonomista de Dependents delComerç i de la Indústria (CADCI)1903/1939, Departament de Cultura dela Generalitat de Catalunya, Barcelona,1992.
FERRER, J.; LLADONOSA, M.: “Nacio-nalisme català i reformisme social enels treballadors mercantils a Barcelonaentre 1903 i 1939. El CADCI.” Dins deBALCELLS, A. (Ed). Teoría y prácticadel movimiento obrero en España(1900-1936), Fernando Torres Editor,València, 1977, p. 281-329.
LLADONOSA, M.: Catalanisme i movi-ment obrer: el CADCI entre 1903 i1923. Publicacions de l’Abadia deMontserrat, Barcelona, 1988.
Manuel Lladonosa i Vall-llebrera
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 63
A l’esquerra, la seu delCADCI, a la rambla SantaMònica de Barcelona, al pocde patir un atac de l’exèrcit. A sota, cartell electoraldel Front d’Esquerres.
L’alternança deperíodes democràticsi dictatorials nova afavorir gaire elCADCI, que va patirtancaments i divisionsconstants
Més enllà de la tasca reivindicati-va, eminentment sindical, a fa-vor dels treballadors mercantils–a través de la secció d’organit-
zació i treball–, i del caràcter mutualistaque li atorgava la seva secció de socorsmutus, el CADCI va desenvolupar unaimportant tasca cultural i educativaoberta tant al conjunt de la societat cata-lana com, més pròpiament, adreçada alsseus socis.
Com corresponia a la primera graneclosió del catalanisme contemporani, acomençaments del segle XX, el CADCIformava part d’un corrent que arrencavade la Renaixença –que identificava lacatalanitat amb la llengua i la cultura– ique aviat va entroncar amb les propostesd’un Prat de la Riba pel qual la missiófonamental del catalanisme consistia a“construir país”, a convertir Catalunyaen un país modern i progressista.
Escoles. Per aquesta raó ben aviat esva plantejar la creació d’unes escolesmercantils catalanes, destinades a millo-
rar la professionalitat dels seus socis, totposant en funcionament l’ensenyamentdel comerç, que va tenir un enormeressò entre els treballadors mercantils.
Iniciades de manera sistemàtica a par-tir de 1904, les escoles mercantils im-partien classes nocturnes i des del curs1917-1918 van desenvolupar un siste-ma pedagògic que incloïa la formacióde tres plànols d’estudis que responiena tres modalitats de comerç: dependentscorresponsals, dependents administra-tius i dependents de magatzems i viat-jants. En cadascun d’aquests plànols lesmatèries que s’impartien anaven des degeografia comercial, aritmètica i econo-mia comercial, fins a taquigrafia, càlculmercantil, tenidoria de llibres o merco-logia.
L’ensenyament dels idiomes va assolirtambé una important projecció dins delCADCI: a banda del català i del castellà,s’impartien cursos de francès, anglès,alemany, italià i àrab. I, com corresponiaa una entitat obrerista, ben aviat es vaconstituir una secció especial d’esperan-to, l’idioma que, en la creença dels es-perantistes, s’havia de convertir en lallengua de la fraternitat universal.
En aquest vessant formatiu es vanconstituir també una secció especial detaquigrafia, que va desenvolupar un sis-tema taquigràfic català, i una secció defotografia que disposava d’un importantlaboratori en el mateix Centre.
A banda d’aquests estudis, més omenys establerts i reglats, el CADCI vaposar en funcionament cursets de totamena, sobre matèries tan dispars comeconomia, dret mercantil i codi de co-merç, història de Catalunya o art.
Esports i excursions. Amb una cla-ra dimensió cultural, una de les seccionsque va assolir més importància dins del
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 64 DOSSIER
Una institució educativai cultural emblemàtica
El CADCI fou més
que una entitat
reivindicativa
i sindical. Va excel·lir
duent a terme una
important tasca
educativa i cultural
adreçada i oberta a tota
la societat catalana.
Cartell dels Campionats de Cata-lunya de Rem organitzats pelCentre Autonomista de Depen-dents del Comerç i de la Indús-tria (CADCI) el 1922, un dibuixd’Antoni Utrillo. Al costatd’aquestes ratlles, una excursióper la vall de Núria, l’any 1909.
CADCI va ser la d’esports i excursions.En el terreny dels esports ens trobem enels anys –tot just començat el segle– enquè els esports es van convertir en acti-vitats autènticament de masses. És quancomença a desenvolupar-se el conceptemodern d’esport, vinculat a la culturadel cos, a la salut, però també a l’oci i al’esbarjo.
El polític republicà Ramon Noguer iComet, en donar notícia històrica delCentre Autonomista, l’any 1917, escri-via que “al local del Centre hi ha muntatun esplèndid gimnàs, com pocs altres demillors n’hi hagi a Barcelona, amb unservei de dutxes annex; i a un dels pin-torescs llocs de l’eixamplis de Barcelo-na hi té en arrendament un extens campde sports, on totes les festes s’entreneninfinitat de joves en l’exercici delssports atlètics o en la pràctica d’aquestjoc un xic bàrbar, però robust, vigorós,del foot-ball…” I destacava, a més, lapràctica de tot tipus d’esports, d’estiu id’hivern, terrestres i marítims, de forçai d’agilitat, el tir, la natació, el tennis, etc.
L’excursionisme en la història contem-porània de Catalunya es vincula sovintamb l’aparició i desenvolupament delprimer catalanisme, ja durant el segleXIX. L’excursionisme desenvolupa nosols una activitat esportiva, sinó tambéel coneixement del país, que esdevé lacondició sine qua non per estimar-lo. Elcatalanisme va potenciar al màxim l’ex-cursionisme com una de les activitats fo-namentals per promoure la cultura na-cional, per fomentar el sentiment, sovintessencialista i espiritualista, de país opotser, més ben dit, de pàtria. D’aquíque no era gens estrany que el CADCI,una institució compromesa en les reivin-dicacions autonomistes del catalanisme,destaqués en el foment de l’excursionis-me.
El conjunt de les activitats educativesi culturals ben diverses que va conrear elCADCI són una clara mostra de la im-portant tasca que aquesta entitat avuicentenària va portar a terme almenysfins a la desfeta de 1939. Una contribu-ció que va enriquir de manera considera-ble la societat catalana de la primerameitat del segle XX.
Pelai Pagès
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 65
EL T
EMPS
/ J
OS
EP M
. C
Ó I D
E TR
IOLA
Lluís Urpinell
(Barcelona, 1921) va ser
president del Centre
Autonomista de
Dependents del Comerç
i de la Indústria
(CADCI) de 1994
fins el 2002.
Lluís Urpinell està convençut que, entornar de l’exili, el president Tarra-dellas podria haver resolt la situa-ció del CADCI donant-los les claus
del local, però no li va interessar. Urpi-nell és pessimista respecte al futur de lainstitució; creu que a Madrid no hi hauràmai voluntat política de resoldre una in-justícia històrica.
—Si bé el CADCI comença sent pro-per a la Lliga Regionalista, després prenuna posició més combativa en la reivin-dicació de la llibertat nacional, i durantla República s’acosta a ERC. Un canvimassa substancial.
—Fins l’any 1922 vam donar suporta la Lliga, sense pertànyer a aquestaformació ni de bon tros, perquè elCADCI era apolític i laic, però ens hienteníem en l’aspecte nacionalista.Evidentment, els socis no eren de dre-ta, però en aquell moment no hi haviacap altre partit català. Després, ambl’arribada de la República, FrancescMacià ens donà molt de suport, i nos-altres ens vam decantar per ERC.
—Però si el CADCI es definia com a“entitat obrera”, com es podia entendreamb la Lliga?
—De fet, laboralment sempre vamtopar-hi frontalment. Però, curiosa-
“Quan Catalunya respiri,el CADCI també ho farà”
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 66 L’ENTREVISTAJO
RD
I PL
AY
ment, vam trencar definitivament elscontactes amb la Lliga per un conflic-te de tipus nacionalista. L’any 1923l’Ajuntament de Barcelona va propo-sar que els carrers de la ciutat fossinretolats en català. La iniciativa no vaser possible per l’oposició de la Lliga.Des d’aquell moment ja no teníem resen comú amb aquell partit.
—Quina importància ha tingut el Cen-tre Autonomista en el desenvolupamentdel nacionalisme català?
—La història del Centre Autonomis-ta de Dependents del Comerç i de laIndústria ha anat sempre unida a lahistòria de Catalunya del segle XX.Sense aquesta institució, el segle XXcatalà, pel que fa a catalanisme i obre-risme, quedaria coix. El CADCI vanéixer quan Catalunya despertavauna mica del daltabaix del segleXVIII, i va anar creixent ràpidament,fins que la dictadura de Primo de Ri-vera colpejà Catalunya i frenà aque-lla il·lusió. Però vam arribar a tenirmés socis que el Barça!
—20.000 socis que van participar tam-bé en moltes vagues obreres.
—Vam tenir una força molt impor-tant dins el moviment obrer de l’èpo-ca, sobretot perquè sempre vam lluitarper reduir la jornada laboral i des-prés per aconseguir la festa domini-cal. Nosaltres vam donar una empen-ta fonamental perquè el dependentdeixés de ser un esclau de l’amo.
—El CADCI va ser també una einaemancipadora de l’educació i de la cul-tura a Catalunya amb les seves escolesmercantils. Com valora vostè aquestatasca?
—D’aquestes escoles en van sortirpersones molt formades, no sols desdel punt de vista tècnic. El CADCI vo-lia que els dependents ascendissin decategoria, i això només era possibleamb la cultura. Les escoles mercan-tils, com la resta d’activitats delCADCI, formaven els alumnes sotaun lema fonamental: s’havia de sercatalanista, és a dir, una persona útil aella mateixa, a Catalunya i a la huma-nitat. En aquest aspecte, no es pot ne-gar que el CADCI ha esdevingut unasingular entitat que, amb vocació ca-talanista i independent, ha represen-
tat un important paper cohesionadoren la història recent de Catalunya.
—Cohesió nacional?—Sí, perquè abans l’obrer no era de
la Lliga; per tant, no era nacionalista.Però sent soci del CADCI també eranacionalista. Això va fer que la socie-tat catalana s’aglutinés bastant. Lanostra institució va ser capaç de con-nectar amb el moviment nacional icultural català, alhora que va cercarmitjans per millorar la situació deltreballador mercantil com a grup so-cial.
—La persecució del Centre Autono-mista començarà amb la dictadura dePrimo de Rivera, i l’entitat patirà un as-setjament constant. Per què “molestava”tant al poder?
—No és res personal. Simplement,que tot allò que fa olor de català fa no-sa, és un odi terrible, no? Aquestamentalitat que tenen els espanyols hiera aleshores i encara hi és ara.
—El local del CADCI ha patit moltessacsejades. Especialment destacada vaser la del 6 d’octubre del 1934. Quinesconseqüències van tenir aquells fets peral futur de l’entitat?
—A banda dels tres morts i diversosdetinguts, aquells fets van ser tremen-dament negatius per a la nostra insti-tució. El CADCI no hi tenia res a veu-re, amb aquella resistència armadaque es va muntar al nostre local. Elstres homes que es van presentar el diaabans amb un cotxe carregat d’armeses van apoderar del local sense el con-sentiment de la junta, que no hi era enaquell moment. Aquells senyors, queeren uns extremistes, van dispararcontra l’exèrcit en nom de la revolu-ció i van fer moltes bestieses. Però elCADCI estava net, ni tan sols podemconfirmar si aquells tres individusn’eren socis. Amb les llistes de socisho podríem saber, però aquests docu-ments estan segrestats a Salamanca…L’exèrcit va destrossar a canonades ellocal, que va estar tancat fins les elec-cions del 36. Va ser un altre retrocésimportant per al CADCI.
—Quina feina es va fer des de la re-sistència a l’exili?
—El president a l’exili, Pere Aznar,va tancar el CADCI l’any 1939, es va
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 67
“Avui el CADCI està debaixa perquè Catalunyatambé ho està.Amb prou feinesens deixen viure.És el ‘pro-ble-ma’de sempre, la por enormea Espanya.Hi ha hagut polítics quepodrien haver trencat lligams amb aquestagent, amb la qual noens hi entendrem mai,però quan hi ha hagutocasió no s’ha aprofitat.La prova és que aranomés hi ha dos partitsper votar; la resta tenenel cul llogat a Madrid,no hi pots confiar”
endur la clau a Xile i va mantenir lapresidència tot sol, o sigui que no esva fer pràcticament res. En qualsevolcas, aquest treball no va servir de res,perquè a Catalunya tampoc no tení-em força per actuar.
—Durant els anys de la transició, lainstitució tampoc no recupera la norma-litat, ni el seu patrimoni. Què passava?
—Des de l’any 1979 vam insistir aMadrid perquè ens tornessin l’edificique ens havien robat els franquistes.A la primera època socialista ens vamentrevistar amb el ministre de Treballi Afers Socials, Manuel Chaves, que,amb molts copets a l’espatlla, ens va
prometre que ho arreglaria. Però nova resoldre res. Finalment, el PSOEva cedir el local a la UGT.
—Ja, però des de Catalunya tampoc noes van moure gaires fils…
—Això va ser molt pitjor que la pa-tacada del PSOE. Era evident queMadrid no ens ajudaria, però tambéen Tarradellas ens va fallar. Quan vatornar de l’exili ell tenia la clau demoltes coses. Mentre tothom teniapor, ell estava molt ben informat detot. Si aquell home hagués volgut, ensdóna la clau i entrem al CADCI, aixòper descomptat, perquè la Falange jahavia marxat del local. Ara, aquellhome va venir dient “jo sóc el MoltHonorable President de Catalunya”, isemblava que s’havia oblidat de la se-va gent. Pensàvem que érem encaraamics d’abans, però no senyor, ell esva limitar a aconsellar-nos que anés-sim per la via de la justícia a reclamarel nostre local. Estic convençut queTarradellas ens hagués pogut resoldreel problema, però no li va interessar.
—Seguint el consell d’en Tarradellashan passat un grapat d’anys.
—I els que passaran i perdrem. Dar-rerament hem anat al Tribunal Cons-titucional, i després de moltíssims
anys al darrere de la justícia noméstenim a les mans un grapat de sentèn-cies absurdes que diuen que allò queporta trenta anys sense reclamar-se,ha prescrit. Però com volien que horeclaméssim? El darrer intent ha es-tat presentar al Congrés dels Diputatsun projecte de llei per reclamar l’edi-fici que té requisat el Govern espa-nyol. Tots els partits polítics hi hanvotat a favor, excepte el PP, que hadonat una excusa absurda com és ha-bitual. Ja no sabem què fer.
—Vaja, que el futur del CADCI és in-cert.
—Crec que el CADCI va ser massaimportant perquè ara el deixessin tor-nar a ser-ho. Catalunya té la desgrà-cia que, quan alguna cosa ha estatimportant, ha vingut algú altre deMadrid a fer-ho malbé. I si no n’hanvingut, sempre hem tingut a Catalu-nya algun cavall de Troia disposat afer-ho. Si no recuperem el nostre edi-fici el futur de la institució és molt ne-gre; sense un local no podem fer res.Ara tenim un petit despatx que enscedeixen dins del nostre edifici, peròestem com uns rellogats a casa nostra,no hi estem còmodes. En canvi, laUGT hi està perfectament instal·lada.
—Creu que no hi ha voluntat políticaper revifar el CADCI?
—Gens! I sense ella estem perduts.Aquesta voluntat ha de venir dels polí-tics, però els polítics catalans no ho re-soldran, això, perquè el local està re-quisat per Madrid. Avui el CADCIestà de baixa perquè Catalunya tambého està. L’esperança que em queda ésque si algun dia Catalunya torna a res-pirar, el CADCI també tornarà a fer-ho.
Però a Catalunya amb prou feinesens deixen viure. És el pro-ble-madesempre, la por enorme a Espanya.Hi ha hagut polítics que podrien ha-ver trencat lligams amb aquesta gent,amb la qual no ens hi entendrem mai,però quan n’hi ha hagut ocasió nos’ha aprofitat. La prova és que aranomés hi ha dos partits per votar; laresta tenen el cul llogat a Madrid, nohi pots confiar.
Gemma Aguilera
“Crec que el CADCI va ser massaimportant perquè ara, a Madrid,el deixessin tornar a ser-ho.Si no recuperem el nostre edificiel futur de la institució és moltnegre.”
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 68 L’ENTREVISTA
JOR
DI PL
AY
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 69
En el transcurs dels anys que vandel 1903 al 1939 van ser forçamilers els dependents del co-merç afiliats al CADCI. I al-
guns dels qui varen ocupar càrrecsdirectius en la institució varen repre-sentar un paper important en la vidapolítica i social de Catalunya, durantaquest període tan convuls. En la primera etapa, la fundacional,
va sobresortir Josep Puig i Esteve(Agramunt, Urgell, 1876-1931), queen va ser el veritable impulsor; esde-vingué el primer secretari generaldel Centre fins al 1910 i el presidífins al 1917. Personalitat vinculadaa la Unió Federal Nacionalista Re-publicana durant els primers anys,més tard s’afilià a la Lliga Regiona-lista, per la qual fou regidor a l’A-juntament de Barcelona entre 1917i 1921. Va col·laborar també ambl’Associació Protectora de l’Ense-nyança Catalana. Francesc X. Casals(Barcelona, 1880-1954) fou nomenat
president el 1920 i, en proclamar-se la dictadura de Primo deRivera, el setembre de 1923, patí uns mesos de presó. Ambla proclamació de la República va recuperar la presidènciade la institució fins que el 1932 fou nomenat conseller deTreball i Assistència Social en el Govern de la Generalitat.Casals fou substituït per Manuel Juliachs (Vilafranca delPenedès, 1887 – Barcelona, 1980), que, com el mateix Ca-sals, procedia de la Unió Catalanista del doctor Martí i Julià,i des del seu càrrec va haver d’afrontar el procés de radica-lització social que patí el CADCI, fins que abandonà la pre-sidència el 1934. En plena clandestinitat franquista, el 1945,participà en la reorganització d’ERC, i el 1958 va formarpart del Consell de Forces Democràtiques de Catalunya. A partir d’agost de 1934 es van fer càrrec de la direcció del
Centre els representants de la minoria d’oposició a la direc-tiva anterior: Jaume Cardús i Reig, que presidí el Centre, ifou empresonat amb motiu dels fets del 6 d’octubre de 1934,i Joan Ferrer i Álvarez (Barcelona, 1909-1935), que en fousecretari general. Ferrer, que militava en el Partit Català Pro-letari, va participar directament en la defensa del local delCADCI el 6 d’octubre de 1934. Empresonat a la Model, hiva contraure una malaltia que li provocà la mort. El seu en-terrament, el 12 de maig de 1935, va convocar una multitu-dinària manifestació ciutadana.
Després del parèntesi provocat per la clausura del local,l’octubre de 1934, amb la normalització institucional que va
seguir les eleccions del 16 de febrerde 1936, la presidència del CADCIva passar a Pere Aznar i Saserra(Roses, Alt Empordà, 1907 – Santia-go de Xile, 1999). Secretari generaldel Partit Català Proletari, Aznar vasortir elegit diputat per Barcelona ales eleccions del Front d’Esquerres iel juliol de 1936 va tenir un papermolt actiu en la fundació del PSUC,al comitè executiu del qual va acce-dir. Nomenat director general de Tre-ball i Assistència Social de la Gene-ralitat el 1938, amb la derrota de laRepública s’exilià a Xile, des d’onostentà la presidència del CADCIfins a l’any 1977. Durant el seu llargexili, desvinculat del PSUC a partirde 1944, fundà l’entitat Amics deCatalunya i col·laborà molt amb elCentre Català de Santiago de Xile. Altrament, el nom del CADCI s’as-
socia també a la resistència armadacontra l’exèrcit que des del seu local va tenir lloc la nit del6 d’octubre de 1934, i on van morir, entre altres, JaumeCompte, que era afiliat al CADCI (Castelló d’Empúries, AltEmpordà, 1897–Barcelona, 1934) i Manuel González Alba(Valls, Alt Camp, 1894–Barcelona, 1934). L’any 1925, Comp-te, militant a l’Estat Català, havia participat en el complot deGarraf contra el rei Alfons XIII. Durant els anys de la Repú-blica era l’exponent més emblemàtic de l’independentismecatalà i en el moment de la seva mort era el dirigent més im-portant del Partit Català Proletari. González Alba també mi-litava en el mateix partit. Anteriorment havia participat enl’intent d’envair Catalunya per Prats de Molló, protagonitzatper Francesc Macià el 1926, i durant la República havia fun-dat les edicions Anxaneta i les edicions de l’Arc de Berà.
Aquests noms no exhaureixen, ni de bon tros, la nòminadels homes de diferent ideologia que van passar pel CADCIi entre els qui destaquen, a més, Jordi Arquer i Saltor (Bar-celona, 1906–Perpinyà, 1981), el publicista marxista, diri-gent del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unifica-ció Marxista que tingué tant de protagonisme en les vaguesmercantils d’octubre de 1933 i de juny de 1936, o RamonRàfols i Camí, afiliat a la Unió Catalanista i més tard a laUnió Socialista de Catalunya i que va ser un destacat coo-perativista. Noms tots ells que, des del CADCI o amb elCADCI, formen part del patrimoni cívic de la història mésrecent de Catalunya.
Pelai Pagès
La gent del CentreEL
TEM
PS
DOSSIER
El misteri del monjo dissolut: Rasputin
Grigori Iemimovitx va néixer el 1869 en un llogaret perdut de Sibè-ria. Pobre de solemnitat, entre els 33 i els 40 anys arribà a Moscou.I allà començà la carrera que el farà entrar a la història amb el nomde Rasputin, “dissolut” en rus. Mirada hipnòtica, personalitat miste-riosa i, segons el mite, capacitats curatives que li permeteren im-pactar en la cort del tsar. L’hereu al tro, el tsarèvitx Alexei, estavamalalt d’hemofília. Son pare, Nicolau II, i sa mare, la tsarina Alexan-dra, el donaven per enterrat. L’estiu de 1907 entren en contacteamb Rasputin. Donà al jove tsarèvitx ànim i empenta. No el curà,
però ho semblava. Des d’aleshores no es despenjà de l’egrègia parella. Les males llengües deien quesobretot de la tsarina. I és que en Rasputin, després d’una joventut dissoluta, fent honor al seu llinat-ge, sembla que s’havia fet d’una secta, els “jilisti”, que opinaven que –no eren beneits–, per arribar aDéu el millor mètode era mostrar molt de penediment i, és clar, si no es peca, no hi pot haver penedi-ment. Així que Rasputin, dit i fet: com que això de pecar li agradava, sembla que s’ho muntava cadadia fins i tot amb dues o tres, després se’n penedia i l’endemà tornem-hi. En fi, personatge curiós,aquest. La seva influència en el tsar va ser considerable. La germanofília, i potser gelosies de maritsburlats, li crearen molts enemics. En una conspiració de palau l’assassinaren el 1916.
L’agressió exterior com a norma d’actuació constant, en contrastamb els corrents aïllacionistes, la posà en pràctica el vint-i-sisèpresident dels Estats Units, Theodore Roosevelt, que governà elpaís entre 1901 i 1909. Va ser un personatge propi de la llegendadel far west. Home d’acció, de la natura i de conviccions fermes,sempre va excel·lir com el polític més favorable a la intervenciódels EUA contra Espanya a Cuba i Puerto Rico. Quan finalment se’nsortí, amb la declaració de guerra el 1898, es presentà voluntarii abandonà el càrrec de subsecretari de Marina per posar-se al cap-davant del Primer Regiment de Voluntaris de Nova York, els famosís-
sims Roughs Riders. Fama que li permeté el salt a la presidència, on mesclà amor per la natura (decla-ració de 150 parcs naturals), vigor (impulsà el Canal de Panamà, i les intervencions on fossin necessà-ries) i intermediacions de pau entre Rússia i Japó (per la guerra de Manxúria) que li valgueren el Nobelde la pau. I, entremig, va tenir temps per escriure uns 35 llibres. Moltes pàgines d’Internet ens acos-ten a tan peculiar personatge. És convenient mirar-se’n una sèrie. Si no es llegeix anglès s’haurà detenir resignació catòlica i aguantar les traduccions automàtiques, una mena de càstig bíblic.
Un dels grans avantatges d’Internet –a banda del més evident: mirarpàgines porno des de la feina (tal i com detecten totes les estadísti-ques i enquestes; i, per cert, qui és tan ase de dir-ho, això, en unaenquesta? en fi…)– és la de posar en contacte gent interessada en unmateix tema, la qual cosa, certament, és tan òbvia que sembla unaximpleria dir-ho. Però ve al cas, perquè aquest lloc ciber n’és un bonexemple. D’ençà fa uns anys diversos professors, entre els quals hiha Javier Laviña i Miquel Izard, de la Universitat de Barcelona, posarenen marxa la vella idea d’unir per Internet els historiadors d’Amèrica.Els americanistes, doncs, poden posar-se en contacte i hi trobaran un
ampli ventall de possibles activitats a les quals apuntar-se.Segons expliquen els creadors, la idea neix amb la voluntat d’anar creant una creixent documenta-
ció, tan rellevant i nombrosa com sigui possible, que proporcioni materials bàsics (d’investigació en lamajoria dels casos) als estudiants i investigadors en història americana. La idea és anar creixent enparal·lel a iniciatives semblants per tots els indrets, units en xarxa, de manera que es pugui crearuna vertadera estructura “confederal” entre departaments, professors o universitats que sigui unfòrum permanent d’enriquiment documental i d’anàlisi sobre història d’Amèrica.
Adreça electrònica: www.ub.es/hvirt
Seixanta anys de l’Afrika Korps kaput. Mariscal Montgomery
Bernard L. Montgomery ha passat a la història per ser el vencedor dela poderosa Afrika Korps d’Erwin Rommel. Nascut el 1887 a Londres,va viure una llarga existència, fins morir a New Hampshire el 1976.La seva fama li ve per la victòria al nord d’Àfrica. El vuitè exèrcit britànichi combatia contra els alemanys de Rommel, però perdia batalla rerebatalla. A punt de ser llançats al Mediterrani, el general Montgomery ésdesignat comandant del vuitè exèrcit, per ordre expressa de WinstonChurchil. Enfortí la resistència, guanyà algunes batalles menors i a par-tir de la tardor de 1942 començà una ofensiva constant i creixent con-tra l’Afrika Korps, l’orgullós exèrcit alemany en què Hitler confiava per
controlar tot el sud del Mediterrani. El cop definitiu als alemanys el pegà a El Alamein, on destrossàles forces de Rommel. Finalment la victòria li permeté tornar a Londres, el 1943, com un heroi, sernomenat bescomte i, des d’aleshores, tengué el tractament de sir. Participà intensament en l’organit-zació del desembarcament de les tropes aliades a Normandia. Era un producte típic de l’arrogànciamilitar britànica, la qual cosa li impedia despertar gaires simpaties entre col·legues aliats. A pesar dela seva importància militar en la Segona Guerra Mundial el fet és que té poques pàgines web. Curiós.
Darrere de la diversa activitat de Francesc Cambó hi ha algunsdenominadors comuns: les seves idees, les seves maneresd’operar i els seus instruments de treball. Entre tots, i dins deles formes i instruments de treball, destaca el servei d’estudisi d’informació per a la presa de decisions. Ell és l’introductora Catalunya i a Espanya d’aquest instrument del policy making.En aquest llibre l’autor, en primer lloc, tracta l’evolució històrica d’aquest tipus d’eina, en diferents àmbits: comercial, bancari,etc. Després n’examina l’aprenentatge, i l’evolució en la sevautilizació per part de Cambó. A través de les activitats d’aquest,analitza les dades que ens han arribat dels diferents serveisd’estudis i d’informació que va organitzar o promoure.
Alfons Almendros MorcilloPublicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002. 232 pàgines.
La guerra del Francès a Gualba
Àlvar Maduell ha fet l’edició d’aquesta obra de versos escritaper Josep Baborés i Homs entre 1792 i 1822. Baborés(Vallfogona del Ripollès, 1758 – Gualba, Vallès Oriental, 1822)va ser rector de Gualba, on morí assassinat, des de 1802.Allà va viure la guerra i invasió del Francès, un conflicte que enclau bèl·lica, confessional i política explicà el rector a través delsseus poemes. És, doncs, una mirada contemporània de totsaquells episodis històrics. Tal i com apunta el pròleg del llibre és,en versos, “una crònica bèl·lica teixida sobre un prim fil argumen-tal, en què Baborés descriu, enmig de solemnes proclames,arborades invectives i petits detalls de minuciós rigor històric,com el va veure i viure, des del seu obervatori de Gualba,tot el procés de la guerra napoleònica”.
Josep Baborés i HomsEditorial Maduixer. Teià, 2002. 422 pàgines.
ELTEMPSDE L'11 AL 17
DE MARÇ
DE 2003 73
Història militar de CatalunyaVolum II: Temps de conquesta
Aquest segon volum de l’ambiciosa Història militar de Catalunya,de F. Xavier Hernàndez, se centra en una etapa especialment im-portant de la nostra història nacional: abraça des del període caro-lingi, els anys dels comtes-reis, fins a Martí l’Humà. És la llargaetapa que va del segle XI –amb l’arribada del mític any 1000– a co-mençaments del segle XV, quan, amb la desaparició de la dinastiade la casa de Barcelona, s’inicia la crisi de l’imperi català. Entre-mig, s’han produït tota una sèrie de fenòmens clau en la històriade Catalunya: la conquesta de les Balears i Pitiüses, de València,l’expansió catalana a la Mediterrània. Els comtes catalans han es-devingut també reis d’Aragó. La casa de Barcelona ha assolit unaindubtable projecció a Europa i els soldats catalans –els temutsalmogàvers– imposen respecte arreu on van. Tota aquesta etapad’esplendor, de conquesta, com indica el subtítol, de la història deCatalunya és estudiada des d’un punt de vista militar, amb rigor iamb amenitat, en aquest llibre d’Hernàndez. A partir de fonts ex-
haustives hom pot trobar totes les campanyes militars en què durant quatre segles van participarels catalans –des de l’expedició a Còrdova de l’any 1010, organitzada pel comte de BarcelonaRamon Borrell I i el comte d’Urgell Ermengol, fins a les guerres contra Gènova i Castella, en el se-gle XIV, passant per les conquestes de Mallorca i de València, les campanyes de Sicília o l’expedi-ció catalana a l’Orient. La reconstrucció de batalles emblemàtiques, com la batalla de Muret, l’any1213, en què, com indica Hernàndez, es va decidir de manera determinant el futur mapa d’Euro-pa, es realitza a través de totes les fonts possibles. En dos capítols s’estudien també altres as-pectes, no menys importants, com són els combatents –cavalleria, infanteria– i les tàctiques mili-tars imperants al llarg dels segles XI-XIV, la importància dels castells romànics i l’arquitecturamilitar de l’època gòtica i tot el que fa referència a la marina de guerra catalana i a les tàctiquesmilitars al mar. Amb interessants il·lustracions i fotografies a color i blanc i negre, al llarg de total’obra destaquen els dibuixos de Francesc Riart, que recreen els soldats, les seves vestimentesen el decurs del temps i l’armament utilitzat. També són molt interessants els croquis i mapes deles batalles i dels setges més importants del període. F. Xavier Hernàndez, professor de Didàcticade les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona, va ser el coordinador historicomuseogràficdel Museu d’Història de Catalunya i, entre altres llibres, sol o com a coautor, ha publicat Ensenyarhistòria de Catalunya, Barcelona. Història d’una ciutat, La ruta dels ibers i La batalla de l’Ebre.Història, paisatge i patrimoni.
Pelai Pagès
F. Xavier Hernàndez CardonaRafael Dalmau, Editor. Barcelona, 2002. 294 pàgines.
