INFORMACIONS DE "LA REVISTA"

QÜESTIONARI

Dinou anys de conviWncia en el mateix treball, obliguen, majorment els amics deLA REVISTA, a commemorar el Primer Centenari del Renaixement Catalá de manera quesubratlli la motivació profunda del nostre esjory, n'estableixi la tradició i en n2illori lespossibilitats.

Es per aixó que obrim una informació entre tots els que han col.laborat als nostresquaderns i us preguem de respondre al següent qüestionari que a tots ha estat dirigit:

1. Quin record teniu de la vostra iniciació en el moviment espiritual de Catalunya?II. Quins ideals heu servil, amb quin lligam amb el passat i amb quina esperança

de futur?III. Quin concepte teniu formal del present?

RESPOSTES REBUDES

I. — En 1924, i ignoro perque no uns anys abans,vaig publicar el meu primer llibre. Fou potser per

que en aquells moments els meus versos cm f ciengoig no pel que dejen sino per ésser d'expressiócatalana.

II. — He escrit per tal de servir Vidioma apres a

casa meya.

111.—He clonat imites voltes a la tercera pre

gunta. L'he esguardada de tots cantons. Car en

donar una resposta de f ora estant hom risca d'errar i d'ésser injust. Com a catalá sóc actor en lavida catalana. El viure'n allunyat, em fa, peró,ésser-ne espectador també. Un espectador que es

sent actor alhora. El nostre present espiritual, tan

dens d'autors excellerits, sembla mostrar una absencia dolorosa : la del públic. Una curta estada a Catalunya és suficient perque hom es faci una pregunta anguniosa : el públic catalá s'ha incorporat com a lector al nostre moviment? Si elsautors moderns amb prou feines tinguessin lectors,no caldría pas inquietar-se'n. Cataluma no fóra

pas la sola terra en que un fet semblant es produís.Hom hauria d'alarmar-se, pero, si el públic cataláes desentengués, com sembla, de tots eís instants dela nostra literatura. Endarrerit o no en les lecturescatalanes, cal un públic que llegeixi en catalá.L'esdevenidor de la nostra llengua en depen. Pot

ser hem tornat prematurament del camp desprésd'una passejacla gloriosa, per?) curta i la ciutat ens

ha llevat deis llavis el gust de la terra. Hem tornatcansats com d'una passejada de •segles. Potser hemdeclarat superades i mortes un nombre massa con

siderable de coses. A casa nostra cal que visquinencara totes les tendencies literáries. Cal que elpúblic catalá pugui entrar, per tal d'actuar com a

lector, per la porta de qualsevol moment de la histeria dé les nostres lletres. Tant de bo que la com

memoració del centenari del nostre renaixements'escaigués amb l'inici de la formació d'un públiclector que s'afanyés a obrir els llibres d'avui o defa trenta anys. El que cal és que comenci a fervia pel camí desert. Aquest fet anunciaria un augment d'amor a la llengua. Sense anar acompanyada d'aquest sentiment, no podrá viure més que ambangúnia. Assenyalo fets tot insistint que parlo delluny estant i d'una Catalunya vista unes setmanescada any. No puc parlar més que d'aparences.Peró per si aquestes duen un xic de veritat, exposoaquest punt de vista.

Remeis ? Pensar-hi. Baldament que el pensar-hipugui ésser un llast en les activitats nostres. Deuenfer-ho tots els qui creguin que la llengua vernaciaés la sola expressió fidel de tots els nostres mo

ments espirituals.

Jaume Agelet i Garriga

139

I.—La meya iniciació en el moviment espiritualde Catalunya coincideix amb el primer curs de laclasse de Literatura Catalana deis E. U. C. a quévaig assistir, alumne de la Universitat. Hi anava

catequitzat en certa manera per explicacions queen la classe de Literatura Espanyola a la Universitat, el mateix professor, Rubió i Lluch, donava almarge o com a complement d'alió que es referia a

les lletres castellanes ; peró allí, als E. U. C., co

mença a desvetllar-se el meu sentiment catalanista(fins quan caldrá emprar aquest adjectiu?) que es

reforgava amb el Primer Congrés Internacionalde la Llengua Catalana (1906) i que queolá fixatja per sempre quan, un any més tard, era cridat a

coadjuvar a les tasques del novell Institut d'Estudis Catalans en qualitat de Secretan-redactor. Comprendreu bé, per tant, com és d'intens i agradableel record que servo d'aquells dies llunyans.

II.—Els ideals que he servit han estat els quehe cregut més útils a la Pátria. Bastant escépticen pcilítica, res no m'ha apassionat tant com laqüestió de la llengua, característica de la nostraterra a la qual he donat més importáncia que a totaaltra cosa. Es ella la que em higa amb el passatde Catalunya, objecte deis meus estudis preferits,i que és penyora—n'estic convençut—que Catalunya no desapareixerá com a poble amb fesomiaprópia. Malgrat l'estat de depressió actual a quéem refereixo en el tercer apartat, sento un fort optimisme en considerar el camí que hem fet quant a

la llengua i el que podran avançar les noves generacions que no hauran tingut la formació gairebédel tot forastera que encara vam tenir *al meu

temps.

III.—Dissenteixo del parer d'una gran part deiscatalanistes--ja no cal dir d'aquells qui només s'hodiuen—en afirmar que la nostra terra passa uns

moments greus de descens de catalanitat. No som

allá on se'ns ?ligué que arribaríem tot seguit i sen

se entrebancs amb el canvi de régim de l'Estat Espanyol. Peró pitjor que aixó és la subversió devalors espirituals, les divisions entre els catalans,el trist conformisme inconscient o conscient demolts, l'onada de provincianisme embafador queretorna. Quin valor d'actualitat té encara avui l'actuació patriótica, desinteressada, de sacrifici demolts capdavanters de la Renaixença catalana! Diten poques paraules : les concessions autonómiquesd'avui no compensen, en diversos aspectes, aquellaminva de catalanitat.

R. d'Albs-Illonere

En embarcar-me en aquesta nau de l'esperit quetantes vegades m'he complagut a representar plásticament i que fa ruta vers la consecució deis meus

140

ideals, feia una mar moguda i un ventet suau ; l'horitzó era net de qualsevol teranyina i tot em sem

blava a posta per a un viatge felig.Els meus ports eren—per que no dir-ho?—dins

de les rutes d'itineraris senzills. Recordaven Clavéi les seves cangons candoroses, i els ports venturosos eren l'art i la patria. Peró em calla anar a

Roma amb bon vent i felig cami per a servir-los a

la meya manera i després resultá que no ens podiem entendre. Tan diferent és el deix romá deraire marsellés.

liligams amb el passat, cap. Havia romput lesamarres, i aixecada ráncora, mirava amb nostálgia aquell món florentí del cinc-cents, en qué lesarts eren quelcom de magnitud, no un passatemps,no un joc, no un jeroglífic.

Els qui han desconfiat de tragar un cercle majora l'entorn d'un punt i han fugit d'aquest centre peralliberar-se, han deixat de voltar al sol. .per voltarla lluna, ja que el nostre destí maligne és voltar.Jo he preferit un cercle menor, peró concéntric,per a voltar la sínia que només el geni i l'originalitat deslliuren, no l'afany excéntric d'exhibir-me.Temo l'esnobisme, a neurasténia i la follia.

Peró l'esdevenidOr és llunyá com un horitzó sen

se fites. Es lluny i pocs hi arriben. No bastahaverse evadit de les rutes de Sant Bol per a arribar-hi.El temps, peró, em sembla bo i la mar calmosa, en

aquest Mediterrani nostre tan propici a la na

vegació. Peró el clima és també propici a les disbauxes lingüístiques i al son profund. Molts s'adormen roncant sobre coberta. La salabror del mar

i el tuf de quitrá són, peró, una cosa del port, i acíhi ha vaixells i mariners que no han sortit mai a

plena mar. Els llums de la nit fan bonic dins del'aigua. Aixó és el port. Peró el navegar és totauna altra cosa.

L'esperança meya és la mateixa deis marinersque naveguen, peró amb un máxim d'exigéncia.No és el que cal, arribar a un port qualsevol derefugi, sinó simplement al port de la nostra majorambició, i penso arribar-hi, amb veles o sense, ambpais o sense, amb gec o sense gec. Per l'art, perla Pátria. Será tard, peró, molt tard, massa tard.

Josep Aragay

I.—Vaig entrar en el moviment espiritual deCatalunya pels camins de la literatura. La "Retórica", precisament castellana, la del Sr. Cortejón,va desvetllar-me tots els sentits de la poesia i de laliteratura ; fou, peró, "La Tradició Catalana", laprosa literária de "La Ven de Catalunya", llavorstot just diari, "El Canigó", i la "Nacionalitat"de Prat de la Riba, que m'incorporá definitivamental moviment espiritual de Catalunya.

II.—Des de l'any 1908 he servit amb fervor

d'enamorat l'ideal del "Bon Mot". En aquella época ningú no es procupava de la llengua parlada,hom la deixava, fixats els ulls en la lletra escritai literária, podrir-se miserablement en la boca del

poble. Cree que la reacció s'ha produit, i avui sónmolts els apóstols que té la llengua parlada. Pen

so que jo gairebé he esgotat tot el que podria es

criure sobre el Bon Mot, articles, llibres, "La Pa

raula", "La Paraula Viva", "La Llengua de l'Església", "La Llengua Catalana", etc., i com no

crec en la f orça de la força, sinó en la força de laidea, he començat a publicar "L'Exposició del

Dogma Católic" (14 volums).

111.—El present? Absolutament caotic. Mentre

no es pugui reabsorbir el mal gra de Rússia, els

governs, per tal de dominar l'anarquia interior, es

veuran obligats, cada dia més, a emprar, al marge

o per sobre del Parlament, formes dictatorials al

Sud i Centre d'Europa, i, més o menys, arreu

del món. I a imitació de Rússia, Alemanya, Itália,i també en própia defensa de les escomeses de l'ex

terior, els pobles tindran tendencia a feixitzar-se.Aixó fará que es produeixi un nacionalisme esta

tal exacerbat, que debilitará o extirpará la vida

regional i local. Catalunya, si no pot crear una Ca

talunya intensa i extensa, rica i forta i gran, penso

que no podria competir amb gaires avantatges con

tra un estatisme hegemónic castellá que suposo que

s'anitá f ormant.

per reacció contra el materialisme asfixiant,

naturalment s'hauria de produir arreu, un esperitreligiós i fins eminentment cristiá. Pot dificultar,

peró, aquesta revifalla espiritual la manca de sacer

dots i missioners i el xáfec constant de mala prem

sa, que corromp, amb la rádio, les idees, i amb l'ac

ció continua i dissolvent dels espectacles, sobre

tot el cine, que corromp les joventuts i els pobles...Desitjaria equivocar-me en totes aquestes im

pressions pessimistes, que graviten sobre un moltpróxim present de Catalunya...

Ricard Aragó, Prev.

•

I.—No tinc cap record precís de la meya inicia

ció en el moviment espiritual de Catalunya. No

podria dir com ni quan va ésser que em vaig sen

tir atret per les valors espirituals de la nostra

terra. Adolescent encara, d'una manera espontánia, em vaig trobar incorporat al nostre renaixement, si més no, com un simple i fervent admira

dor. Més tard, aquest fervor i aquest entusiasme

em varen tornar un treballador ferm i ardit en la

defensa i propagació dels ideals més adients al

meu taranná i a la meya sensibilitat.

II.—Els ideals que jo he servit, han estat pref e

rentment la música i el folklore. La can«) popular,en l'aspecte general i particularment la de carácter religiós, la paremiologia i costumari litúrgics,els goigs, com a manif estació espiritual, musical i

artística, han servit de tema als meus estudis i a

les meves recerques. I totes aquestes manifestacions les he considerades no com a simples documents rars o desvetlladors d'admiració com si fos

sin objectes de museu, sinó dignes de reviure ara

i en el futur amb la spva íntima grácia i significació. Així he aspirat que les nostres cançons, elsnostres costums litúrgics, els nostres goigs i altresmanifestacions humils de casa nostra, prenguinnova vida emmotllades —sense perdre res de laseva essencia — als canvis i transformacions deistemps. I crec que, d'aquesta manera considerada,han de desvetllar l'interés i l'amor deis catalans detots els temps.

III.—Tinc un concepte francament optimista delmoment present. La llavor escampada amb tants detreballs i sacrificis durant tants anys, forçosamentha de donar copiosos i admirables fruits. Déu hofará així.

Francesc Baidelló, Prev.

I.—D'aquest moment de la meya vida en tincun record així : L'imperatiu patriótic s'infiltravaen tot el meu viure, que així esdevenia un íntimneguit de desvetllar en mi mateix i en els altresaquest autentic jo nacional que encara bracejava,mig ofegat, en el pairalisme pintoresc i esquerp deprimera hora.

II.—La superació de l'estret individualisme ra

cial — causa de tants raquitismes — amb la fortitud i noble grandesa d'ánima : la coordinació delmillor de cada ambició individual en una alta am

bició co•lectiva: l'imperi de l'esperit, en el mésample sentit, damunt del concepte mateix dit, delmón i de la vida.

Del passat no pas l'usdefruit embrutidor, sinól'imperatiu estimulant. I sempre de cara al futuramb una esperança immarcible.

111.—El present me'l miro, en aquest sentit, com

una expiació saludable d'on eixirá potser el méspur i el més fort de la Catalun,ya immortal.

Pere Benavent

I.—Iniciació ? Més aviat podria dir camí natural.Quan vaig arribar a l'ús de raó, tots els meus parents eren catalanistes. No és estrany-, doncs, quefos deis qui sempre han escrit en catalá d'una ma

141

nera natural. Quan he emprat altres idiomes, ha es

tat sempre mitjangant esforg. Els meus comengosde lectura, els record° bé : Russinyol, Narcís 011er,Verdaguer. Ja més format, molt Maragall. Tincencara per a Maragall una estima profunda.

La meya arribada al món coincidí amb una época de cangons, de música. Joan Llongueras, ambel pintor Vancells, doná a la meya ciutat nadivade Terrassa un to que podríem anomenar "artístic". Ens plaia aleshores cloure una mica elsulls per mirar el món a través de les pestanyes.

II.—Ben bé de cert no sé qué és un ideal. Potser més aviat he servit idees. He tingut, des quevaig arribar a la trentena, el sentiment viu de latradició. Tot el que no és tradició, és barbárie.

111.—Del present anecdótic, més aviat detestable. La gent tendeix a l'anticordialitat, a esterilitzar-ho tot. El món fa olor de clínica. La pseudociéncia, la ciencia de quiosc, ha substituit aquellpetit manual que f ou el codi de les nostres carteresd'infant ; ha substituit la Doctrina Cristiana. La"Doctrina", que en déiem. S'ha establert un impost a les empanes; tristesa de desconéixer Déu

la poesia que d'ell dimana.

Rafael Benet

I.—No sé pas si realment estic del tot iniciat en

el moviment espiritual de Catalunya. Em fa sospitar que sí el fet que m'hagi estat so•licitada una

resposta al qüestionari de LA REVISTA. Peró jo no

recordo des de quan. Aneu a saber el moment justque comenga el dia i que fineix la nit. La llum ens

pren tan a poc a poc !... amb tot, fa anys, moltsanys, que, a Girona, jo tenia un amic. Era un

jove d'ofici flequer que portava ulleres i s'assemblava al president Wilson. Aquest jove, amb eltemps, tenia d'ésser el redactor en cap de "La Veude Catalunya". Llavors, en Josep Morató, i un

parell més del seu taranná, escrivien versos i proses en llengua catalana, i eren els únics, en lavella ciutat, que no s'entusiasmaven amb l'esquadrade l'almirall Cervera i profetitzaven que Espanya,en la guerra amb els Estats TJnits, hi perdria elsbous i les esquelles. Peró jo, llavors, encara era

als llims. Escrivia cartes d'amor en un castellá cer

vantesc de quarta o cinquena categoria i saludavala bandera espanyola.

No obstant, en veure que es complien els auguris pessimistes del meu amic i que el novellistaNarcís 011er es cartejava amb ehl i amb en Zola,comencí a sospitar que jo, infelig !, devia anar er

rat d'osques. ? Fou aixó un inici del mal d'engrescament per aixó que avui em fa mereixedor de fi

142

gurar en aquest qüestionari ? Es possible ; altrarnent, no sabria pas qué respondre.

II.—Els meus ideals han estat primer pintar idesprés escriure honradament, sempre sota l'escalf de la prodigiosa terra que han vist els meus

ulls en venir al món. Per aquests ideals m'he barallat ádhuc amb mi mateix. No m'he encaparratamb els lligams que poguessin tenir amb el passatni amb el futur. ? Es que el merlot xiula a la primavera per quelcom més que per des fog'ar els seus

impulsos cordials ?

111.—El present em sembla una cosa interina.Tot bull. Hem de veure qué restará dintre l'olla iqué se n'anirá en fumera.

De moment, l'anarquia i la petuláncia fan mésmal que una pedregada seca.

Prudenci Bertrana

•

I.—Quin record tenim de la nostra iniciació en

el moviment espiritual de Catalunya?El de la revista mensual "Universitat Catalana",

llangada a volar al pati de la Facultat de Dret, alláper l'any 19o1, on várem publicar el nostre primertreball sobre Napoleó.

II.—Que quins ideals hem servit, i amb quinlligam amb el passat i amb quina esperanga en elfutur ?

Hem servit els ideals que brollen de l'evocacióhistórica i jurídica, lligant am.b l'época breu, peróintensíssima, de la invasió napoleónica, que remo

gué f ortament Catalunya. Tenim l'esperanga dedesvetllar el desig de reconstituir aital escena, ifins de vindicar-la críticament.

111.—Que quin concepte tenim format del present ?

El present de Catalunya s'ha d'aprofitar pels es

tudis, aconseguint l'ajut del poder públic i l'entrada lliure als arxius.

Frederic Campe

I.—Arrelat per instint vital — ésser o no éssera la nostra comunitat de carácter i liberal tot se

guit (potser per natural reacció contra un ambientque m'era molt próxim), durant els meus anysd'estudiant vaig lluitar per superar l'antagonismeentre Catalugya i República que vaig trobar en

arribar a l'Institut de Barcelona. L'AgrupacióEscolar Robert" que aleshores várem fundar ambun quants companys (esmentaré l'Alexandre Plana,en Manuel Reventós i l'Eduard Sagarra)—a des

grat del que el seu nom pogués fer creure — volia

representar aquesta nova integració.

II.—En el treball "Els escolars, el catalanisme

i la qüestió social", presentat a un concurs d'estu

diants a l'hora del meu ingrés a la Universitat,que ara de poc m'ha vingut a les mans regirantvells papers, hi he vist assenyalada tota la trajectória de la meya vida política. De seguida se'm va

imposar intensament el meu deure social i, en

l'ordre polític, vaig comprendre que l'autonomia

de Catalunya — primera etapa de l'emancipaciódeis catalans — sois fóra assolible amb l'adhesió de

les mases proletá.ries. Deis homes del meu temps,

els més sortats varen poder consagrar-se al servei

estricte de l'art o del pensament. Calgué, peró, que

n'hi hagués d'altres amb la humilitat cordial i l'es

perit de sacrifici necessaris per a renunciar a la

própia vocació, disposats a dispersar llurs vides per

tal d'obeir els imperatius morals de l'hora.

En el meu primer article polític, inserit a "El

Poble Catalá" l'any 1905, assenyalava d'una ban

da — lligam amb el passat — la urgencia de la

"humanitaria i sanejadora catalanització de Cata

lunya", i afirmava de l'altra, la meya convicció que

sois per la cultura podríem assolir la veritable llibertat — negant que un senzill canvi de govern

pogués fer mai la felicitat deis catalans — alhora

que exaltava la necessitat d'anar vers el poble("a l'objecte de trabucar l'inconscient remat d'homes-individus en organitzat exercit d'homes-ciuta

dans"), per mostrar-li "la f orça omnipotent que

vindrá a les mans en organitzar-se, i encoratjantlo i confortant-lo amb la visió de la futura i es

plendorosa terra de promissió". Durant tota la

meya vida no he tingut altres directrius. Tot i sa

ber que el camí que emprenia era el més aspre i

el més f eixuc, la meya consciencia — a la qualsempre he volgut ésser fidel — em deia que no

n'hi havia d'altre. Encara vuit anys després, en un

editorial de "Catalunya", en Josep Carner no podiacitar altre nom que el meu quan volia assenyalarnoms socialistes entre la joventut catalana.

La meya esperança de futur — l'optimisme ul

trancer de l'home de fe — me la dóna la perennitatdel meu ideal : el Socialisme, entes no com a siste

ma dos i definitiu, sinó com a métode de progrésdemocrátic i com a aspiració vers una nova escala

de valors morals per la creació d'una nova cultura.

111.—Totalment optimista. Fora de la fallida

d'uns pocs homes en el carácter deis quals creia

(i encara, és ciar, segons el meu falible judici),res del que avui passa no em pot sorprendre ni

em pot estr,anyar mínimament. En el trasbals deis

canvis de regim, sempre i a tot arreu, les coses

han anat si fa o no fa. Es més, cree que, en 13nies

generals, és meravellosa la forma com a casa nostra

s'está produint el tránsit. Sois veig un greu perillen les nostres joventuts sense experiéncia ni edu

cació política (parlo deis qui tenien menys de dis

set anys quan es va instaurar la Dictadura). I el

perill está en la possible exacerbació extemporániad'un patrioterisme verbal, és a dir, d'aló que hi

ha de més oposat a l'autentic patriotisme. La falli

da deis joves (els vells no compten) posaria avui

el postre poble f ora del temps i de l'espai i podriadur-nos trágicament a la total carrinclonització de

Catalunya, sense esperança de redempció. Confio

plenament, peró, que aviat comprendrá tothom que

ha arribat l'hora de les realitzacions — en qué les

belles imatges s'han de convertir en belles obres

que tot ha d'ésser fet per nosaltres mateixos, sen

se caure en cap i•lús messianisme i sense pensar en

l'ajut de ningú. Vegem l'exemple de Castella : quan

a Madrid estigui enllestida la Ciutat -Universitária,

l'Estat central hi esmergará major quantitat que la

que avui despén en el pressupost global de totes

les Universitats d'Espanya. Fóra lamentable que

oblidéssim que la cultura i la civilització són deli

cades essencies que cal saber pagar a preu alt,que, a l'hora de l'emulació, mentre els altres es po

sen ardidament a la feina, nosaltres ens entretin

ouéssim beatament contant rondalles a la vora del

OC.

Rafael Campalans

e

I.—Quin record tinc de la nieva iniciació -en el

moviment espiritual de Catalunya ? Que ella va

néixer i prendre forma llegint els eserits d'un

apóstol precursor de les doctrines reivindicadores

de la nacionalitat catalana, el qual, no per ésser

poc anomenat, tal vegada el més eficient deis del

seu temps, el Dr. Josep Narcís Roca i Farreres.

potser perque visqué i morí predicant i defensant

irreductiblement, sense oscillacions, una mateixa

doctrina. •

Es completá amb ocasió d'haver estat portada la

'lengua catalana per Guimerá a l'Ateneu Barcelo

nés, escoltant un seguit de conf eréncies en la ma

teixa llengua a arree d'ilustres ateneistes, ajudada per la creació de l'Orf eó Catalá i la trágica des

membració d'Espanya ami) la separació de les ter

res colonials, junt amb altres factors, que incli

naren el meu esperit a afiliar-me a la doctrina ca

talanista.

II.—Quins ideals he servit, amb quin lligamamb el passat i amb quina esperança de futur ?

La história i el folklore acompanyat de modestexcursionisme, l'han format, i amb ells he viscut

i el segueixo encara. He escoltat els savis i he

fraternitzat i parlat als humils, vull dir la mainada, que ha escoltat (tal vegada) a centenars les

143

rondalles que he explicat en els transcurs d'unstrenta-cinc anys.

La cançó i la dansa populars han estat el lligam que ha enfortit el meu ideal, unit al fi de procurar que pel seu passat, el present i el futur,Catalunya sigui estimada i preferida per tots elscatalans per damunt de les altres nacionalitats delmón, esperançat sempre que els adormits es despertaran i que els desperts obriran més els ullsper veure-la com s'ha fet gran i forta.

111.—Quin concepte tinc format del present ?Ben ciar i catalá us ho diré. Des que aquell dominic valenciá de nom Vilanova, que va traduir-loper Villanueva, escrivia aquelles cartes al seu gerrná titulant-les Viaje literario a las Iglesias deEspana, on en una d'elles deja: el lenguaje patrioque tanto deleita todavía con su armonía y concisión, en que hablaron tantos historiadores y filósofos y aquien la Francia e Italia deben la restauración de la poesía. Vendrá un tiempo en que sean

muy raros los que entiendan los libros lemosines(nom que molts valencians han aplicat a la llengua catalana) aun los impresos: ?qué será delos mss., ya por sus nexos harto difícil!'es? ?Y quéde los documentos que tanto interesan a la nacióny a las familias?, ha passat un xic més d'una cen

túria i la temença de l'erudit historiador ha fallattotalment, puix que la llengua catalana senyoreja esplendorosament per tota la pátria, respectada i considerada pels de casa i de íora, ambtots els honors de que és mereixedora.

Aix6 em diu que si en una centúria Catalunyaha avançat així, malgrat els obstacles que s'haninterposat en el seu camí de reivindicació nacional, ara, en aquest moment (tal vegada difícild'endevinar el que passará) crec en Catalunya,i encara que hi hagi molts catalans posats de cara

a Espanya esperançats que així ompliran el ca

laix, dia vindrá, abans de passada una altra cen

túria, que s'hi hauran girat d'esquena perqueveuran que está més pie encara, i llavors s'esdevindrá que per a tothom Catalunya será Nació.

Aureli Capmany

I.—Cap a l'any 188o vaig iniciar-me en la lectura del catalá amb el "Fra Anselm de Turmeda"i amb els setmanaris "El mestre Tites" i "LaVespa". Vaig ésser un deis primers collaboradors de "La Veu de Catalunya" setmanari. Capa l'any 1887 m'eren premiades unes poesies ca

talanes a un certamen del Seminari de Solsona,únic tema del concurs destinat a honorar la nos

tra llengua. Amb el company Font, ja difunt,érem els avantguardistes del catalanisme literari

144

i polític en el Seminari de Solsona; per() el veritable sentit polític del catalanisme no se'm despertá fins l'any 1896, en qué era processat per un

sermó que esdevingué popular amb el sobrenomdel "Sermó del cop de falç". D'aquesta fita se'nseguí una trajectória rectilínia que ha perdurattota la vida.

II.—Agermanar el sentiment religiós amb elpatrie¦tic sota el lema pro aris et focis amb l'esperanga de veure triomfar aquest gran ideal dejusticia.

III.—Desastrós ! La realitat de l'hora presentno respon a la Catalunya ideal que havíem som

niat. Confiem, peró, en la Provid&ncia que vetlla els destins deis pobles de tradició cristiana. Literáriament, uns guanlys pel que fa a la fixacióde l'idioma, no pel que toca a revelacions genials.

Josep Cardona i Agut, Prev.

o

I.—La meya iniciació en el nioviment espiritualde Catalunya va lligada al record de la gran amistat que, en la vida escolar, m'uní al company deprimeres lletres que s'anomená Eudald Duran iReynals. Ehl fou el meu conseller i el meu suggestionador, va fer-me llegir, per començar, les poesies de Mn. Cinto i una selecció de volums de labiblioteca popular de l'Avenl. Jo, en canvi, re

cordo que vaig reconciliar-lo més tard amb elteatre catalá fent-li llegir les tragédies de Guimera.. Tots dos érem de la mateixa edat. L'any1905 ja anárem plegats a la manifestació de Solidaritat Catalana en qualitat d'herois de tretze.anys.En acabar el batxillerat várem separar-nos, peróde tant en tant, ens veiem a l'Institut d'EstudisCatalans i m'aprofitava d'aquelles breus i distants avinenteses per a dernanar-li consells i

noves suggeracies.A la Revista "Catalunya" vaig publicar el rneu

primer article. El tema era d'actualitat ; la reno

vació pedagógica que Prat de la Riba suscitá en

iniciar la seva política cultural a la diputació barcelonina.

II.—Els meus ideals han estat sempre Catalanitat, Catalanitat i Catalanitat.

III.—Crec que, malgrat tot, la catalanitat s'impósará saltant per damunt de tota mena d'obstacles, entre els quals no cree que sigui el més petit la minva d'espiritualitat del poble i una certadosi de cinisme d'un considerable sector d'intellectualitat.

L. Cervera

El primer record que tinc de la nieva iniciacióen el moviment espiritual de Catalunya és el d'unalectura primerenca que vaig fer de les poesies deJosep Lluís Pons i Gallarza a l'edat de catorze

anys, en una edició mallorquina que corria percasa, record, segurament, de les bones relacions

• de familia amb el poeta, que estiuejava invariablement al meu poble nadiu :

"deis tarongers de Sóllersomniant sota el fullage"

(Po-esies d'En Josep Lluís Pons i Gallarza,Palma, impremta i llibreria de J. Tous, editor,MDCCCXCII).

El foc que dins meu llangaren—grat sia a Déui en bona hora—aquells versos granítics de la"Muntanya Catalana" s'arborá en mi més f er

vent que tot el que assolí abrandar, poc tempsdesprés, la mateixa "Espuma", el primer nucliregionalista militant que sota aquell nom mágic,manllevat a un deis. nostres primers poetes, es

fuma a Mallorca arran de la "Solidaritat".L'ideal que hem servit ha estat sempre el de

la rehabilitació literária de la nostra llengua, quevoldríem veure definitivament lliure de totes lestares gramaticals que l'enlletgeixen i de totes lesamfibiologies estranyes a la seva preclara aseen

dada llatina i mediterránia. Amb una fe vivaen l'obra que iniciaren els precursors del seu

renaixement, amb el conreu perseverant deis clássics i una confianga feria en les supremes normes

de claredat i equilibri que ens deixaren Maragall,Mn. Costa i Alcover. sense refusar per nova capsana tencléncia moderna d'expressió, abriguem l'esperanga per al futur d'un nou segle d'esplendor pera la llengua pátria.

Quant al present, considero ben estimulant Yactivitat expansiva de la nostra llengua en tants

d'ordres, que a més de l'abundosa producció original comporta versions magnifiques de la Biblia ideis Clássics. 1 no menys encoratjador per al seu

desplegament integral, el període de llibertat quesembla haver francament assolit. Pel que fa a Mallorca, ens dol de no veure-hi encara la nostra

llengua investida amb tots els atributs de sobiraniaque esperávem. Malgrat l'adveniment de la República i la redacció i aprovació d'un estatut autonómic en el qual les primeres reivindicacions eren pera la nostra llengua, malgrat les repetides instáncies per a la consecució del bilingüisme adregadesals nostres diputats, entre els quals hi ha homesde lletres tan significats com l'autor de "La Columna de Foc", la nostra llengua resta amb el ma

teix desempar que fa dos cents anys la deixarenles restriccions ominoses del Decret de NovaPlanta.

Guillem Colom

I.—Rafael Moragas ens ha parlat, no fa gaire,de la Universitat d'ara fa trenta anys.

El record que jo tinc de la meya iniciació en

el moviment espiritual de Catalunya, va lligat,molt estretament, amb la Universitat d'aleshores.No ami) el professors—ben entés—ni tampoc ambla majoria d'alumnes les anécdotes deis quals han

estat retretes, peró sí amb una curta selecciód'estudiants. Els de més a prop : Josep Carner,Eugeni d'Ors, Francesc Pujols, Jaume Pahissa,Diego Ruiz, 011er i Rabassa, Gay de Montellá,Folch i Capdevila, Roviralta, Sandiumenge, Omar,Vallés i Pujals, Coll i Rodés, Joaquim Nadal...Els qui véiem només de tant en tant : Puig i Ferrater, Eduard Marquina, Valeni Serra, Sarmiento... Els qui vingueren immediatament després denosaltres López-Picó, Agustí Calvet, Rafael Marquina, Noguer i Comet...

Tots ens coneguérem aila, claustres de Dret i deFilosofia i Lletres, i tots, poc o molt, simpatitzavem. Vol dir, en un mot, que la meya iniciació estácaracteritzada i influida per tots els corrents, filosMics, polítics i literaris que, en comengar el nou

cents, arrossegaren i se'n dugueren els meus com

panys d'estudis.

II.--En servir la nieva vocació literária, jo hecregut sempre que servia—i amb el mateix amor

el meu ideal de pátria, amb tots els lligams ambel passat i amb totes les esperances en el futur quecomporta el fet d'ésser catalá i de tenir-ne cons

ciéncia.Així, la nieva activitat com a autor dramátic

vingué inspirada de bon comengament, en el propósit d'assolir una continuitat dins la nostra petita tradició teatral, no en el sentit d'embadalir-meamb els precedents, ans amb el propósit d'eixamplar el camp de les nostres possibilitats.

La comédia catalana, en el sentit modem delmot, tot just si comengava d'iniciar-se. D'obresde carácter históric, de producions de caient rural,de drames amb ve•leitats socialitzants, no en man

caven pas a la nostra escena. Públic i actors elsconeixien prou i ádhuc oposaven una certa resisténcia a acceptar la nova modalitat. Calia un es

forg per a superar aquell estat de coses... i l'esforgque calia, jo el vaig fer.

111.—El present, en tots els seus aspectes, ésen bona part—fruit del nostre esforg. Peró no

representa pas ni cal entendre'l com una concreció,corn una fita, sinó més aviat (i especialínent a casa

nostra) com un instant passatger que porta, precisament, a aquella concreció de vida que tots hempreparat i qui sap si ningú de nosaltres no podráassolir.

Entés així el present—futur que anem pastantamb les nostres própies mans, herencia que deixa

145

rem als nostres fills—, és difícil de formar-ne un

concepte crític. Si hem contribuit a crear-lo, perforça l'hem d'estimar. I si tenim la convicció queha de dur-nos, collectivament i com a poble, a laconsecució deis ideals que hem servit tota la vida,no sabríem desitjar—amb totes les seves imperfeccions i tares—altre present millor per a Catalunya.

Pompeu Crehuet

Quant jo tenia dotze o catorze anys, en feiados o tres que n'havia passat vuit a l'Argentina, on

la meya familia havia anat a veure si es podiaguanyar la vida—la crisi económica a Catalunyaera més forta que no pas ara—. Llavors jo estu

diava en un collegi de frares paüls a Figueres, on

no era acceptat altre idioma docent que el castella.Peró contra l'ambient de l'escola i de la familia,argentinitzada per l'estada recent en aquella República sudamericana, ja sentia l'impuls, per dignitato per sentit comú, de llegir i d'escriure en catala,que era la llengua parlada a casa, i que el meu

pare emprava i servava com a punt romántic i tra

dicional o tradicionalístic. Peró en veure, el meu

pare, que jo m'aplicava a llegir i escriure l'idiomade casa, més d'un cop em va dir : "Ja et donará pala ceba del catalá". La impressió que em feia aquestretret és el record més viu que tinc de la meya

iniciació en el moviment espiritual de Catalunya.

* * *

Ideals de cultura i de justicia, amb els lligams o

contra els lligams de la familia i de l'escola. Elsmeus avis materns eren figuerencs, mig menestrals,mig propietaris, i no llegien altre diari que LasNoticias, que encara es publica en ca,stellá. El meu

avi patern era, a Llers, l'home del seu temps quepassava per més enderiat i original en política : ca

talanista fins a posseir el títol de Delegat de la"Unió Catalanista" a l'Alt Empordá.

El meu pare es sentia vinculat i inclinat a l'Argentina i al castellá que s'hi parla, perque s'hi havia guanyat la vida ; era catalanista llar endins,peró tan endins que els diaris i altres objectes quees podien veure entrar o sortir de casa, ja eren pocíntims perqué fossin en catalá. Abans d'anar-se'na América, abans de lliurar-se plenament a la lluita per la vida, havia fet poesies i tot, en catalá,entre les quals una de molt curiosa, titulada "Nopuc fer cap vers" que n'aplegava una colla sense

altres mots que monosíllabs catalans, com el ma

teix títol. I, fent de professor de música—maino havia exercit altra professió—havia tingut com

a alumnes, Pere Rahola i Joaquim Ruyra o la seva

muller. Ehl havia estat alumne de piano de Garles

146

G. Vidiella ; i, ja vell, de Morera i de Pahissa per a

harmonia i composició. Algun cop, el meu pare,en començar a sonar el nom de Caries Riba Bracons, recordava els pares d'aquest, no sé per quina raó de coneixença.

* * *

Optimista, plenament optimista. Si no trobementrebancs, optimista perqué el camí és planer. Isi ens entrebanquem, optimista per la lliçó, per l'esperonament, per l'experincia, perqué no hi ha malque no faci bé, que no faci posar senor,—senyvalent !

Catalunya em fa l'efecte que es troba avui en pledeixondiment d'una renaixença més abrivada quecap naixença.

•

Delfí Dalmau

I.—La meya iniciació en el moviment espiritualde Catalunya tingué lloc sota la Dictadura. D'aleshores—hi ha rastres encara!—recordo amb disgust : a) una sobrevaloració grotesca—menada perla política (profiteuse de les lletres, oblidadissa deles lletres)—de totes les patums que cultivaven un

casolanisme exarcerbat per l'opressió ; b) un am

bient de conspiració permanent motiu d'una desconfiança general que es defensava amb una ironiaesquivadora de rostres i culti,vad,ora ,de rialleteSsota el nas. Tot aixó era—és !—molt fort :per a no

provocar immediatament la nieva reacció.

II.—Penso que seria molt significativa per alfitxer d'un critic la meya inclusió (per raons d'unaconvivencia que m'honora) en el cicle de seniorsque formen la vella guárdia de LA REVISTA. Moltmés si es té en compte que la iniciació de les nieves

tasques literáries f ou menada per uns aires de re

bellió fins i tot per una violencia expressiva. I molt més encara veient com alguns deis meus

companys continuen aferrats a la barricada o s'hanpassat—decebuts o ressentits o, simplement, incapaços—a la, reserva. Cap d'ells, peró, no ha sentitla necessitat d'intervenir d'una manera constructiva els terrenys intervinguts—quan calia i quancalgui—d'una manera violenta. Aquest és el se

cret que higa les meves posicions rebels i el meu

ingrés a les edicions de LA REVISTA. Galia combatreperó calia fer. Esser, un moment, avantguardistano tindria sentit sinó per arribar abans i establiramb la major solidesa possible els fonaments d'unatasca. Penso que dóna aquesta duplicitat al meu

fer la meya doble condició de jove i d'universitari.I ben entés que, tal com hem arreplegat les coses

a Catalunya, els bornes de la nieva promoció ens

sentim tan rebels per la nostra joventut com pelnostre universitarisme.

En aquest sentit hem hissat com una banderaaquests dos mots : L'un perqué ens ensenyi la me

ravella de les noves formes del món. L'altre perquéens les mostri sense tares ni coloraines exclusivistes.

111.—La brevetat de la meya vida literária em fainvolucrar les tres preguntes de l'enquesta. De fet,passat, present i futur s'acoblen no pas en una visió objectiva sinó en aquesta doble voluntat d'ésser: jove--és a dir, fidel a l'época—i universitari—és a dir, enfocant el nostre temps i assimilant-lo per una disciplina capaç d'unificar sota elsigne de la intelligéncia tota la varietat de l'esperituniversal.

Guillem Diaz-Plaja

En la commemoració del primer centenari delRenaixement catalá, LA REVISTA em pregunta :

Quin record teniu de la vostra iniciació en el mo

viment espiritual de Catalunya ?I responc :

—Més que record, records : Es a Valencia, vivint a la ciutat de Valencia, en mig d'un ambient es

trafet i advers, que vaig prendre contacte, permajá deis periódics i deis llibres, amb el movimentespiritual de Catalunlya:

Primers anys de segle a la ciutat de Valencia. 2smorteiment de l'esperit autócton. Desorientació. La flama que abrandaren, un dia, els poetesi escriptors de la renaixença, a Valéncia, s'haviaextingit poc a poc. Conservava la societat "Lo RatPenat" un lleu caliu sota la cendra del decandiment, del bilingüisme i de la indiferéncia. Capmanifestació literária—els Jocs Florals estrafets iintervinguts per la política que de Madrid irradiava—. Cap demostració de premsa escrita en la nos

tra llengua, sois uns periódics satírics redactats en

un llenguatge plebeu,,més que no pas popular, ambléxic deplorable i ortografia anárquica.

El teatre valenciá, tan sois, tenia una vida precária—sainets a la manera admirable d'Escalantei obres líriques populars com "Les Barraques"—,i, encara que de manera intermitent, es produienactuacions diverses. Peró la major part d'aquestesobres, gairebé perfectes teatralment i d'éxit benfalaguer aleshores, eren escrites amb un excés demodismes i amb una ortografia castellanitzada iabsurda.

Ni literatura, ni periódics escrits en la nostra

llengua, ni consciencia de la própia personalitat.Aquest era el panorama de les nostres lletres i lanostra premsa a Valencia en els començamenis desegle, fins a l'extrem que Teodor Llorente, un deisprimers poetes de la Renaixença valenciana, es

creia ja l'últim trobador ; i aquesta temença li va

inspirar els versos del seu "Mal ensomni" :

"Res queda ja d'una llenguaque augusta i gloriosa fou ;

els aires de la muntanyas'han endut los darrers mots

••• ••• ••• ••• ••• ••• ••• •••

Fuig de mon seny, mal ensomni,mal ensomni enganyador !Dolça llengua deis meus avis,jo no vull creure en ta mort !"

Es en aquells dies que es produeix un fet desapercebut, peró significatiu : un grup de jovesvalencians, molts joves i molt pocs, s'aplegaren en

un café per parlar de literatura valenciana, i passegen cap al tard pels carrers antics de la ciutat,conversant de coses de l'esperit, de coses de laterra i del moviment espiritual de Catalunya. Entre aquesta mitja dotzena de joves valencianistes,hi havia un valencianista catalanitzant: jo.

*

D'infant, jo havia llegit premsa redactada en

catalá. A casa meya rebíem periódics catalans. Elmeu pare i la meya mare, nats a Valéncia, tenienfamilia a Barcelona, a Sabadell i a Reus. El meu

pare, primer pels negocis de l'avi, i després pelsseus propis negocis, estava en diária comunicaciópostal amb Barcelona, i visitava amb freqüenciaaquesta capital. Cada vegada que venia a Barcelona, en retornar a Valencia anava a rebre'l amb lameya mare, a l'estació. El pare, en arribar, juntamb un paquet que contenia joguines per a mi i elsmeus germans, em donava un feix de periódics,molts d'ells escrits en catalá, que havia adquiritper llegir durant el viatge. Entre aquests periódicsfiguraven el diari "La Renaixença", el setmana

ri "La Veu de Catalunya", "Lo Catalanista", quees publicava a Sabadell i en el qual intervenienparents i coneguts del meu pare, periódic anteces

sor del "Diari de Sabadell", del qual vaig ésserfundador i director ; "L'Esquella" i alguri altresetmanari humorístic i "La Publicidad" del qualpoc m'ho pensava aleshores—també he estat re

dactor en cap i director. -

Recordo que les primeres vegades que vaig te

nir a les meves mans exemplars de "La Renaixença" i de "La Veu"—era jo molt criatura—,cm sobtava agradosament, tot llegint, la continuadescoberta de paraules i oracions senceres escrites en la meya llengua, i em sorprenia que a Barcelona sortíssin periódics escrits en valenciá.

Aquest fou, en el meu cor i en la meya intelligencia d'infant, el primer batec vers la consciéncia de la unitat de la llengua i d'altres ben determi

147

nats Iligams, preludi de la meya iniciació en elmoviment espiritual de Catalunya.

I és en els anys 1906 al 1908 que, degut a lameya iniciació en el moviment espiritual de Catalunya, fundo a Valencia els primers periódicsvalencianistes polítics, correctament escrits en lanostra lleng-ua ; contribueixo a la fundació de la"Joventut Valencianista" i a la seva acció desvetlladora i eficaç; dono les meves conferencies de"Cultura Catalana" en diverses societats ; dono a

conéixer, amb comentaris, fragments del Ilibrecabdal de Prat de la Riba, "La Nacionalitat Catalana", i proclamo la unitat idiomática i espiritualde totes les terres de llengua catalana.

* * *

I segueix preguntant-me LA REVISTA.—Quins ideals heu servit, amb quin lligam amb

el passat i amb quina esperança de futur ?—He servit els ideals de llibertat i de cultura ;

de recobrament de la personalitat auténtica de Catalunya i Valencia; amb el lligam, en el passat,de la nostra história, i amb l'esperança, en el futur, de la unitat de l'idioma i de la germanor i elredreçament de totes les terres de llengua catalana.

* * *

encara, finalment, pregunta LA REVISTA.—Quin concepte teniu format del present ?—En el domini espiritual i en el camp de l'idio

ma i de les lletres, magnífic, espléndid. No així elpresent de la política i del periodisme, que és, realment, poc falaguér i no gens esperançador. Perincapacitat manifesta, per intromissions ineptes,per manca de consciencia, de conseqüencia i d'austeritat, perilla que la política i el periodisme cataláfacin malbé o entelin l'obra fecunda deis poetes,deis escriptors i dels veritables polítics i periodistes, l'obra admirable, fila del moviment espiritualde la nostra terra.

Que el seny, la saviesa i la bondat deis millors,deis més aptes, deis més nobles i deis més purs,s'imposin en bé de Catalunya i del redreçament iunió de totes les terres de llengua catalana.

Miguel Duran de Valbncia

•

I.—Quin record teniu de la vostra iniciació en

el movini,ent espiritual de CatalunyarResposta: En realitat, la meya iniciació en el

nostre moviment espiritual s'enllaça i es barreja,com aquell qui diu, amb el moment en que vaigentrar en l'ús de raó. La meya iniciació en lescoses del nostre esperit nacional cau perfectamentdintre la més pura ortodóxia catalanista. La me

148

va formació intel•ectual ha anat seguint el mateixcamí que imposava a tots els escriptors catalans dela fi i el principi del segle l'eclosió, políticament iliteráriament organitzada, de la nostra Renaixença. Tots som fills deis Jocs Florals de Barcelona,encara que no hi hágim participat activament. Podria dir que fins a l'edat de deu anys, per a mi,la literatura era Verdaguer. Fins als quinze anys,la influencia de Maragall és profunda, dominadora i realment subjugadora. Peró el pie ús de raóintellectual comenga, veritablement, amb el "Glossari" de Xenius. Jo no podré negar mai que sócun fill del "Glossari". Aixó, pel costat de la meya

ormació inte•lectual catalana. Per dintre meu, iamb ventades de revolta i d'inquietud, mai bentransformada ni neutralitzada, tots els vents del'esperit m'han agitat i m'agiten encara ; i, si Déuho vol, m'agitaran fins a l'hora de la mort, i ádhucmés enllá si fos possible. Ara bé: si jo vull trobaralgunes fites de tradició que preparin i aclareixinel meu moment intel•ectual d'avui, veig netament

perfilar-se dos noms, a través de la distáncia i deles meves 'intimes agitacions espirituals : Manuelde Cabanyes i Miguel Costa i Llobera. Peró si jovull fixar uns quants punts de tradició moderna,dins els quals em senti com a casa, em cal escollirels noms següents : Xénius, Josep Carner, JosepM. López-Picó i Caries Riba. No sé si en elmeu cas personal m'és lícit parlar de mestratges.Peró si jo cerco' noms de mestratge dintre casa,he d'escollir aquests quatre noms. 1 si em cal situar-me dins un fogar de convivencia, dins çl qualem senti com a casa, i que per anys que visquim'haurá influit, i influirá en tota la meya futuraactuació intellectual, només puc dir un nom : LAREVISTA. D'altra part, no cree que la meya iniciacióen el moviment espiritual de Catalunya tingui un

valor 'determinant i decisiu. Per a psicologies com

la meya, la vida intellectual recomença cada matíi cada aurora porta la inquietud i la responsabilitat d'una iniciació inédita.

II.—Quins ideals heu servit, amb quin lligamamb el passat i amb quina esperança de futurf

Resposta: Ideal suprem : Catalunya. Dins aquestnom, caben totes les evolucions, les confirmacionsi les rectificacions. Sistemáticament, he cregut sem

pre que un literat només pot ésser un home decentre. Aix5 vol dir que ni la dreta ni l'esquerra,polítiques o literáries, no seran mai per a nosaltresun port idoni de refugi. Jo, catalanista intelectualista, he viscut sempre a Catalunya una mica com

un estranger en la seva própia pátria. Tots vivimlligats amb el passat, i ens cal renovar cada dia una

esperança de futur, per no deixar-nos caure en un

rece, i arronçar-nos d'espatlles olímpicament. Lanostra tasca haurá estat heroica i estoica. Nosaltres, els esforçats protagonistes de la tragedia in

tellectual de Catalunya, som com els soldats que es

troben al mig de la batalla i que, per tant, no en

poden veure encara la perspectiva. A través de lesíntimes evolucions, puc afirmar ja que jo vull haver servit sempre (i em sembla que realment haestat així), els ideals de Catalunya, de puresa vital, de tendresa cordial, de grandesa intellectual, id'amor indominable a tota mena de llibertats. Elmáxim lligam que ens uneix amb el passat és el decontemplació serena d'una obra feta, que es trans

forma cada dia en desig de superació, no sempreaconseguit. I la nostra máxima esperanga pel futur

és, ja no cal dir-ho, l'aconseguiment d'aquesta su

peració, individual i conectiva, fins a transformar Catalunya en un país normal. Contra l'analfabetisme, l'inte•lectualisme. Contra la barbárie, lacivilització. Contra la sordidesa botigueresca, l'imperi espiritual, que no té fites ni limas. Res més.I em sembla que ja és ben bé prou!

III.—Quin concepte teniu format de present?Resposta: Individualment, un molt excellent con

cepte. Sé perfectament el que em faig i on vaig.El meu "Primer llibre del sistema", els meus

"Ritmes", el meu "Intellectualisme", les diversesobres publicades i els centenars d'articles dispersos,són com les pedres treballades de la construcció quejo em proposava fer en aquest món. Es evidentque una obra així, a qualsevol país civilitzat, hauriatrobat una protecció des de dalt. A Catalunya, en

canvi, m'ha calgut anar-la fent a cópia d'esforçpersonal, terriblement exhauridor, amb la barallaconstant, dia darrera dia, any darrera any, amb lanecessitat, sovint amb la miseria, amb l'ambientenrarit, contra la indiferencia dels benpeixats, lapedanteria deis setciéncies universitaris, la inexistencia d'una crítica organitzada i documentada, ila manca de tota mena de mitjans intellectuals im

prescindibles. Puc dir que la meya obra, si avuiem morís, hauria estat ben bé la resultant d'un cas

de voluntat obstinada, lluitant contra el gel otegador d'un país sense cap mena d'intellectualismeconstituit. Si en lloc d'ésser catalá jo fos francés,angles o alemany, és molt possible que la meya

obra ja hagués donat la volta al món i m'haguésvalgut tota mena d'honors, normalíssims en una

civilització organitzada. Com que sóc catalá, en

canvi, no tan sois la meya obra gairebé resulta inédita o anónima per als propis catalans, sinó quetinc l'intima sospita que, per poc que em distregui,potser acabaré un dia demanant, olímpicament, almoina pels carrers...

Collectivament, el meu concepte del present ésd'angoixa i de no saber pas on anem. Es evidentque una obra d'intellectualisme, normalment cons

tituida i organitzada, només pot donar el máximrendiment si se la situa sota la protecció estatal.Ara bé: podem comptar avui amb aquesta protec

ció ? No, en absolut. S'ha de fundar l'Academiade Catalunya". Es imprescindible i inajornable la

protecció económica deis escriptors catalans. S'hade fundar un diari netament intellectualista, 1 un

setmanari netament catalanista, i setmanaris o re

vistes per als infants i les dones. No podem viuresense una gran revista d'articles i assaigs de publicació mensual. Cal fundar l'editorial d'Estat, per

tal de publicar tota mena d'impresos, des del sim

ple fullet al gran volum d'investigació erudita.S'ha d'organitzar, igualment, la convivencia i l'interca.nvi intellectual amb l'estranger, per tal d'enviar els escriptors catalans a tots els paisos del móni de fer venir a Barcelona els escriptors de f ora

de casa. S'ha d'organitzar, sense més perdues detemps, la Universitat obrera, que funcioni de nits,i a la qual puguin assistir, seguint i aprovant tota

mena d'estudis i carreres, els que ara en diuendesheretats de la fortuna, i que es veuen precisatsa passar-se les hores del dia tancats en un tallero una oficina per tal de guanyar-se la vida própiai deis seus. No crec en la farsa de la cultura. Crec,només, en la lluita de l'intellecte. Possibletnent, lapolítica és imprescindible. Peró mai no podrá interesssar-nos la política si no té per objecte f ona

mental impulsar, protegir i fomentar l'obra d'intel•igéncia. El millor Govern de Catalunya, siguidel matís polític que es vulgui, será aquell que

porti en el seu programa un pla vastíssim de protecció intellectual. Tot el que no sigui aixó, és perdre el temps i fundar i fer moure engranatgesburocrátics, que a nosaltres, homes de pura crea

ció, ens deixen totalment indiferents. Passen elspolítics, peró resten els intellectuals. No es re

corda ningú de les eleccions ni deis candidatsfracassats o triomfants ; peró l'obra de literaturaresta sempre en peu i acaba, superant el silencideis anys i deis segles. A Catalunya, s'han suc

ceit, durant el quart de segle, tota mena d'esdeveniments polítics, que s'han cregut més o menystranscendentals. Doncs bé; LA REVISTA, amb elsseus dinou anys de convivencia en el mateix tre

ball, avui, en convocar els seus amics a commemo

rar el Primer Centenari del Renaixement Catalá, de manera que subratlli la motivació profunda del nostre esforg, establint-ne la tradici4i millorant-ne les possibilitats, és la resposta méscontundent als analfabets de primer, segon o ter

cer grau, que fa tants anys porten el timó de lacosa pública, amb un menyspreu suicida contraels purs valors de la intelligencia catalana.

Totes aquestes idees, i encara moltes d'altresmés, que allargarien excessivament aquesta res

posta, ens semblen punts molt dignes de consideració si volem que el futur pugui mereixer a lesgeneracions que ens seguiran un concepte mésfalaguer que el que tenim format del present. Nosé si m'equivoco o no. Jo he cregut sempre que

149

el món s'ha salvat pels esforços individuals ique s'ha perdut pels esforços collectius. Si algun dia, que no ho crec, jo arribés a tenir alguninstrument de govern a les mans, puc afirmardes d'ara que el convertiria en una veritable dictadura inte•lectualista. Ha passat el temps de lesrevolucions desordenadores. A Catalunya, i no

tan sois a Catalunya, avui, només és possible, iádhuc inajornable, una magna Revolució intellectual. Tot el que no sigui aixó, és perdre eltemps i dissimular la veritable entranya malaltadel problema de Catalunya. Tenim una Autonomia; peró no sabem encara qué s'amaga dintred'ella. Es evident que l'esforç individual delsbornes que l'apliquin pot f ornir a Catalunya l'experiéncia de tot el bé o de tot el mal. Aquesta,sí més no, és la creença, l'esperança i la temençade la nieva Escola intellectualista.

A. Esclasans

•

Noi encara, un dia que em vaig posar a escriure a uns nebots meus absents, l'a mis queridossobrinos amb qué havia començat la meya carta,em va sonar com una cosa tan inadequada a l'expressió del meu afecte, que no vaig vacil•ar a

escriure'ls en catalá, jo que mai no hi havia es

crit ni pensat que s'hi podia escriure. Aquell fetdesvétllá en mi el sentiment nacionalista. Després,a la Universitat, em vaig fer amb estudiants ca

talanistes, i el meu catalanisme s'afermá. Méstard vaig integrar el grup de L'Avenl i em vaigtrobar de pie dins el moviment catalanista.

Quin ha estat el meu ideal en l'obra de redreçament de la llengua, és prou conegut : fer del ca

tala provinciá de la decadéncia la llengua moderna que el nostre catalá medieval hauria esdevingutsí, a l'hora del Renaixement, no hagués sobrevingut la nostra decadéncia política i la supeditacióa una cultura aliena ; una Ilengua, doncs, recolzada en el passat, peró que, en el futur, depuradai enriquida, pogués elevar-se a la categoria d'unallengua de cultura. I el meu anhel ha estat queen totes les coses del nostre poble s'operés un

redreçament análeg al que hem intentat i ja en

gran part aconseguit quant a la llengua.Avui, en el moment en qué hem aconseguit

indubtablement avantatges en el terreny polític,em sembla notar una minva en els ideals patriótics i un reviscolament de provincianisme. Crec,peró, en l'eficácia de la tasca que pot fer una

minoría selecta aprofitant els mitjans de catalanització que les circumstáncies actuals posen a lanostra má.

P. Fabra

150

I.—Jo vaig respirar des de l'adolescéncia, sen

se sortir de casa, els aires de la Renaixença. Alscatorze anys somiava en Catalunya, que no haviavist encara mai, com en una prolongació de laMallorca natal.

Dins la llibreria del meu pare, llibres dedicatsde Manan Aguiló i de Mossén Cinto, veinejavenamb els d'En Costa i Llobera. La meva iniciació en el nostre moviment espiritual deu molt a

la lectura primerenca d'aquest darrer, a la d'unasérie de publicacions catalanistes, dé molt diversa qualitat, que, procedents del canvi amb un

setmanari mallorquí, arribaven a casa — "LaVeu de Montserrat", "La Veu de Catalunya","La Nació Catalana", "La I•lustració Llevantina" — i als articles ponderats i els versos plensde sentiment catalanesc que damunt "La Almudaina" i "La Roqueta" publicava aleshores EnMiguel deis S. Oliver.

II.—Els ideals que he volgut servir, són elsque m'aplareixen representats singularment peraquests tres noms : Torres i Bages, Maragall iPrat de la Riba.

III.—Jo visc poc en el present. Me semblapobre de sentit espiritual.

M. Ferret

I.—Com tants de la meya generació, aquestainiciació no fou solament al moviment espiritualde Catalunya, sinó al del món. Tot just vaig- "saber" d'escriure vaig adoptar el catalá — el deFabra, l'únic que he conegut ja abans del 13—;tot just vaig "saber" de .11egir, ho vaig llegir tot :

de Rousseau a Nietzsche, deis grecs i llatins—grácies a la versió francesa deis clássics Garnier— a la "Bernat Metge". Una barreja, si vo

leu, detestable ; peró érem així molts deis nascutsa fii a comengament de segle. Ens delectavaByron i llegíem, amb ccimplaenga, Baudelaire.Una acció i reacció constants, un "desequilibri"com s'ha dit després. Una emoció : la lectura del"Cant espiritual", en sortir "Seqüéncies", de1VIaragall, tot anant a l'Institut. Iniciació literária :

la Biblioteca Popular de "L'Aveng", "Joventut"i "El Poble Catalá". Iniciació al lliure examen :

descoberta, als tretze anys, a la lectura d'una história de Grécia i Roma, d'unes civilitzacions brillants que no havien conegut el cristianisme.

II.—Polítics ? La llibertat de Catalunya sense

tenir en compte cap argument históric. Espirituals ? La recerca de la veritat per damunt deisinteressos de la Pátria, ja sia desertant del seu

servei.

En rigor, i cada dia més, conéixer, coneixer,coneixer per tots els mitjans aquest món que

ens és i•lusió d'albirar misteriosament i com una

promesa de retorn, en un obrir i aclucar d'ulls.El mitjá millor en tant que ens cal obrar : lapoesia.

111.—Estimo cada moment del present perqueo corrobora i confirma o enriqueix. Tots els presents són bons i detestables. Com a experiencia,el present del món és uberrim. Per la meya sen

sibilitat, tingueu-la o no en compte, veig, sota elsigne de l'autonomia, com s'edifica, al ritme d'unchor d'energúmens, l'anti-Catalunya i, al ritmed'un chor universal de gregaris amb camisa ne

gra, l'anti-Europa. Com tots els del meu tempsvoldríem que el present —l'escápol present quepodré veure amb ulls carnals— veiés : abatudeslotes les dictadures ; establerta la unitat europeaamb la desaparició de les entitats estatals ; anor

reades les plutocrácies i aconseguida la comuniódeis esperits i de les inte•ligencies lliures. El cos

mopolitisme deis estoics enfront el nacionalismedeis bárbars. El triomf de l'esperit damunt tots

els gregarismes patriótics i socials. Per a l'ánima :

l'eurhymia de Demócrit i de Spinoza.

J. V. Foix

•

I.—Tots els meus records es confonen en la

nebulosa dels primers anys. Aixó és degut, potser, al fet que en el meu ambierit d'obrers ma

nuals m'agullonava un desig, de superació i de

cultura general, indeterminat.

II.—He servit sempre els ideals de reivindicació i de rebe•lia en tots els camps. Per al futur

crec necessária una revisió total de valors de tota

mena : espirituals i económics.

III.—Literáriament, el present, a Catalunya,comença a tenir un carácter propi i admirable ;

políticament, va pel bon camí, peró amb perill dedesviar-se per una excessiva adoració a un ano

menat esperit de catalanitat que té més de tradició xiroia i d'espera de classe que de veritableconreu de les nostres valors etiques i essencials ;socialment, tinc l'esperança que, desprenent-nosd'institucions injustes i del pes mort de totes lestradicions místiques, la nostra Catalunya marquiun avenç i sigui l'aurora d'una Societat. nova,

més justa, entre els pobles d'Europa.

R. Folch i Capdevila

I.—Suposo que la vostra pregunta no és anec

dótica. Deu referir-se més al clima que no pasals episodis deis inicis. Peró aquests episodis són,de vegades, significatius. Per exemple : les meves

primeres co•laboracions són datades 1918-19, anys

d'intensa vibració co•lectiva a casa nostra. Apareixen en publicacions en les quals la política no ésnegligida. Sovint en revistes polítiques : "Mar

Vella" (1919), editada per una"Joventut Nacio

nalista", és el meu primer esforç organitzat. A

"Mar Vella" publiquem un article contra unes

declaracions de Xenius a Lisboa, preludi de ladeserció nacional d'aquell fins aleshores mestreincontestat.

Vet aquí una serie de dades que em porten suau

ment al segon extrem del vostre interrogatori.

II.—Sí. Caries Riba tenia raó : hem creuat in

teressos patriótics amb interessos literaris. Aquestfou, durant alguns anys, el motiu d'una literatu

ra predominantment "documental", d'uns "tractes

amb el poble", d'una necessária comunicabilitat. El

passat era un tresor a salvar i revaloritzar ; el

futur, l'objecte de totes les esperances i la raóde tots els sacrificis. Punt de vista nacional.

III.—Veig el present de l'esperit a Catalunya,si no com el clot d'una davallada, almenys com

una distracció dispersa i morosa, a profit de la

política. He provat de demostrar-ho, en una conf eréncia, no fa gaire.

Em sembla, doncs, arribada l'hora de reser

var la política als seus professionals. Els es

criptors del nostre país tenen ben guanyat el dret

a llur obra "personal". En acomplir-la, tambéhauran estat, sense escenografia, útils a la pátriad'avui, de demá i de sempre.

Tomas Garcés

•

I.—La meya vida literária és més jovençana quela de LA REVISTA: té cosa d'una quinzena d'anysVaig treure el nas a l'estadi de les lletres en plenalluita de joves i vells. Haig de confesar quein'he sentit sempre tan lluny de les "parades"deis uns, com de les embranzides esterils deis altres. Pie de respecte pels vells i ple de simpatiapels joves d'empenta generosament constructiva ino absurdament demolidora.

meu ideal ha estat el de servir la continuitat sempre progressiva de la tradició. Certesreculades han ja donat raó a aquest diguem-necriteri centrista i espero que el futur la hi donarámolt més encara.

III.—Tinc f ormat un petit concepte del present. Les ultimes promocions ja no coneixen ni

151

els vells, ni els que quinze anys enrera eren tin

guts per joves. El present f aria un gran bé si ens

f es coneixer més a tots mútuament.

Cantil Geis, Prev.

•

I.—Quin record—em pregunteu—teniu de la

vostra iniciació en el moviment espiritual de Catalunya ?

El primer record de la iniciació en el movimentespiritual de Catalunya, es confon amb una de lescrisis més colpidores de la meya infáncia. El pare,

que al Cel sigui, havia rebut una sólida educacióhumanista en els Estudis deis Franciscans de

Reus, avui Institut de segon ensenyament, sabéaprofitar l'experienCia deis avis en la primeraguerra carlina, i la d'un germa en les insurreccions de Cuba, i, en esdevenir la nova guerra deCaries VII, s'exilia voluntáriament a França. Quanel pare en torna alliçonat per les dues anteriorsexperiéncies, més que catalanista tal vegada es

sentia separatista. Els primers setmanaris cata

lans arribaven a la casa pairal. Eh, vora la llar,va ensenyar-me el francés, donant-me com a llibres de lectura, les aventures de Telémac i elGeni del Cristianisme de Chateaubriand. Si no

m'ensenyava el catalá era perqué, deja, ehl tampocno el sabia, i Ii mancava el guiatge d'una gramática clara. EH, peró, sempre escrivia en catalá.

Jo també era com un catalanista espontani i in

conscient. Aqueixa catalanitat inconscient trobá una

concreció en el següent fet. En un deis viatgesque eh feia a Barcelona, va dur-me unes mone

»des de coure, amb l'escut de Catalunya i el cava

ller Sant Jordi. Tenien aqueixa llegenda : Revin

dicemus hereditatem parentum nostrorum. Puc

dir que la coMprensió de la llegenda va ésser la

llum providencial que esvaí d'un cop totes les

obnubilacions del meu enteniment. Des d'aqueixadata vaig comprendre com la meya Pátria únicaera Catalunya. Se m'aparegué tot el passat gloriós de la nostra história, reflectit encara en bonapart en els usos i costums de la pagesia. Vaigsentir-me envait d'un entusiasme arborador dellegir llibres catalans. Verdaguer fou el meu primer mestre. Peró no en tenia prou d'aixó. Itrasbalsava les caixes de llibres vells i arnats deles golfes de casa. I llibre que trobava en catará,ádhuc de la materia més diversa, era llegit permi amb una voracitat ardorosa. De seguida .co

rnencí a esborronyar poesies, i aviat a escriurecontes. Tant en els uns com en els altres, vessa

va el meu sentiment del paisatge i els costums itradicions de la pagesia.

II.—Quins ideals heu servit, amb quin lligamen el passat, i amb quina esperança de futur ?

152

Els ideals d'una Catalunya lliure, com a gloriosa ordenació i exaltació deis principis cristians,sintetitzats en la vida totalitária de la nostra fa

milia. L'educació humanista afaiçoná la meya yo

cació cap aqueixa tendencia. Els dos llibres més

cars al pare, eren la Biblia (que eh l llegia en

llatí) i el Criteri de Balmes. Igualment ho han

estat per a mi. Aixó m'encomana dejorn una

aversió profunda a tot tecnicisme. La familia ésla realització vivent de totes les Humanitats. En

ella viuen la Filosofia, el Dret i l'Economia.

encara la Geografia Humana, la História i la

Literatura. I ádhuc les Matemátiques, especialment la Geometria, no tan sois com la Propedeutica de totes elles, sinó com la força ordenatriui sintetitzadora Ilur. L'estudi de les Humanitatsreferides a la Família, m'ha centrat pregonamenten el nostre passat i m'ha infós la idea clara i la

consciacia vívida que la nostra História Nacional no és més que la realització, en el temps i en

un espai que es diu Catalunya, de les Humanitats. I elles encara segueixen realitzant-se, com

un teorema de geometria, el desenvolupament delqual no és acabat, per la manca de valoritzaciód'algunes incógnites.

La traducció de les Humanitats a la vida ha

estat determinada en mi com a expressió funcio

nal, escrivint novel•es. I per bé que semblaria quehavia de sentir-me vocat a glossar-hi i projectarhi les virtuts substantives de la seva perpetuitat,he tendit amb perf etincia a blasmar les forcesdisgregadores, els vicis corrosius i les passionsdestructives, segon una llei d'antítesi. Cal no

óblidar la influéncia exercida en el meu temperament, pel veinatge, i ádhuc convivença, ambtots els grups més antifamiliars que existeixen,com són el caciquisme rural, les dispeses de ciutat, els artificiosos pensionats, i els reformatoris.

111.—Quin concepte teniu format del present ?Del present, com a present immediat, en tinc

un concepte absolutament pessimista. Cal no oblidar que les Humanitats, com el Dret natural, es

sent sempre unes i les mateixes, formulen, peró,expressions diferents de realitzacions, segon eltemps i l'espai. La familia catalana, de la qualCatalunya, com les Pátries de tot el món, no sónmés que superació de categoria, vivia de la substantivitat de les fórmules pretérites. El nostre

Renaixement fins ara no havia fet més que, ambel seny rediviu i la intelligencia d'algunes noves

aportacions de la Cultura europea, retiovellar-les amb entusiasme prudent. L'éxit de la nos

tra Renaixença per a mi és degut a l'aplicaciód'aquexi llei savia. Peró de cop, no tan sols ha

estat suspesa, sinó eliminada per assajar una nova

llei. Aqueixa, de moment, consisteix en la desvalorització de totes les substantivitats de la nos

tra familia (laicisme, llei de divorci, ordenació dela nostra economia agrária per l'Estat Central,artícle 26). I en una separació arrauxada de lesaportacions de la Cultura europea. No existeixres tan antieuropeu com la Demagógia i el Socialisme.

Ara, concernent a l'esdevenidor, segueixo es

sent optimista. La História mateixa de la Culturaeuropea em fa ésser-ho. I ja no dic la lligó deldesenvolumment del Cristianisme. La llunyáriad'aqueix esdevenidor depen de la nova reintegració de diversos factors. Alguns d'ells, són importantíssims. Enfortiment de la nostra consciéncia nacionalista. Supressió prudent, peró perfidiosa, de tots els nuclis de descatalanització, corn

la immigració excessiva i incontrolada, i els collegis espanyolistes no tan sois per la llengua,sinó encara per l'esperit. La readaptació de tota

la nostra vida al fet social de la disparitat d'idealsi creences religioses. L'enrobustiment de l'esperitcristiá per una fe més viva, peró encara per una ca

ritat més ardent i una illustració més rica. I per lasolidesa de la cultura de la nostra clerecia. Respecte d'aqueix darrer punt, l'exemple de la derecia francesa hauria d'ésser colpidor, per co

mengar a imitar-la de seguida.No sabria dir, ni amb tanteigs tan sois, quant

de temps caldrá per a una valorització eficientd'aqueixes noves valors. Peró mentrestant, no

puc oblidar com un procés semblant ha estat bastant llarg en els altres paisos. Per aixó avui sócpessimista. Pessimista i tot, no he de fer més quesuperar-me i treballar amb la fe que Catalunyaés immortal i que la paraula del Crist va eixamplant les ziones d'influéncia en els Continentsnous, sense recular, per bé que ho sembli, en elsContinents vells.

Angel Grau

•

1, Quin record teniu de la vostra iniciació en elmoviment espiritual de Catalunya?

Ouan era infant de quatre a cinc anys, el meu

pare, que Déu tingui a la glória, em llegia, durantles llargues vetllades d'hivern, les vides de Santsd'una antiga edició del Flos Sanctorwm i les Históries de Carlemany i els dotze pars de Franga.Aquesta va ésser la meya iniciació remota en lavida espiritual.

Dec la iniciació próxima a la vida literária i del'esperit, al meu estimat i venerat mestre de Retórica i Poética, el qui f ou en vida nitre. Dr. Marian Serra i Esturí, canonge de la Seu de Vic,home d'una espiritualitat refinadíssima, com cap

n'hagi tingut Catalunya durant el Renaixement, i

també home d'una exquisida cordialitat. Ehl fou

qui m'introduí a la coneixenga de les literatures

clássiques, de la literatura catalana i de la literatura castellana.

Les meves activitats literáries es decanten capal camp de l'especialització, mercés a una forta

influéncia i sana direcció del qui fou eminent ar

queóleg i conservador del Museu Diocesá de Vic,Dr. Josep Gudiol i Cunill.

II. Quins ideals heu servit, amb quin lligam amb el passat i amb quina esperança de futur?

He servit Déu i la Pátria, seguint els imperatiusde la meya vocació. Si, per un atzar, se'm donavalleure per a refer la meya vida, resseguiria, pasper pas, la tnateixa trajectória.

Mai no agrairé prou al Senyor d'haver-me cridat a:1 sacerdoci. El dir missa i el resar l'ofici divísón dos goigs inefables, que transporten ránimaal món sobrenatural de la bellesa i de la poesiapures. I l'exercici del ministeri sacerdotal entre

els infants, els humils i els desheretats deis bénsde la terra, endolceix la sequedat i reixarreimentque l'especulació científica deixa en ránima.

Crec haver servit la Pátria amb la internacionalitzaciÓ de la llengua catalana. Els divuit volumsdel "Butlletí de Dialectologia catalana", l'Atlaslingüístic de Catalunya" i la collaboració a la ma

joria de revistes de lingüística románica, han estatles armes de que m'he servit per a valorar i internacionalitzar la nostra llengua per tot el móncivilitzat.

Demés he procurat donar la máxima actualitatcientífica a les meves recerques, que, gairebé sem

pre, han estat contribucions a la solució de problemes que preocuPen, no als catalans, sinó laCiéncia en general.

Sento una veneració profunda pels homes dela Renaixenga, la majoria d'ells figures eminentsi grans homes. Crec que en el camp de la lingüística románica he relligat les activitats de MiláFontanals, Alart i Balani i Jovany amb la filologiarománica contemporánia.

Per l'esdeveuidor m'acanala l'esperanga queCatalunya es mourá no segons el ritme intern,sinó segons el ritme universal de les idees.

Per la meya part, espero poder aportar la meya

contribució al camp de la disciplina de la lingüística románica amb la publicació de l'Atlas lingüísticde Catalunya" i del "Diccionari deis dialectes ca

talans" que n'és un complement ; doble publicacióque, metódicament, tindrá gran influencia en lesdirectives de la lingüística románica.

III. Quin concepte teniu format da present?Catalunya viu en el moment present el triomf

de la ideología sembrada per l'escola de l'Aveng"en l'ordre literari, en l'ordre social i en l'ordre polític.

Cal a Catalunya la directiva de la ideologia cris

153

tiana, la qual ha informat tota la vida del nos

tre país i la Cultura d'Occident. Els nostres filósofs han de retornar a les directives de la filosofiaescolástica. Els artistes no poden trencar la tra

dició ni renegar-ne. El Dant, imitant Virgili, va

crear una obra immortal.I la política catalana ni ha d'anar informada

d'un nacionalisme feixista, ni d'un liberalisme eco

nómic ; ha de viure tot l'esperit d'una democraciacristiana.

Es necessari un retorn a la .tradició; precisaconéixer i viure l'esperit racial i consuetudinaridel qual es va apartant la gent de ciutat i la gentde la pagesia.

Mn. A. Griera

I. El d'un optimisme sense precedents.

II. Els que m'ha semblat que podien escaure

més bé a les atencions co•lectives, per tal d'establir-hi un enllag de positiva eficacia.

III. M'hi manca una mica d'encarament ambalió que es té per innecessari, i sense la qual cosa

cree de tot punt impossible fer obra positiva.

Adriet Gual

•

1. Quin record teniu de la vostra iniciacióen el moviment espiritual de Catalunya?

Un vespre d'hivern, a la sala de casa, hi ha elmeu pare i un seu amic. Jo, vailet de vuit anys,hi sóc també present. El pare dóna compte al seu

visitant d'una compra que ha fet aquella tarda.Es un volumet que conté Cuentos bora, del fochi Cuentos del avi, de Serafí Pitarra. Jo m'atansoals dos companys atret per la lectura que d'un deisprólegs del llibre comenga en veu alta el seu adquiridor. Oh sorpresa meya! és la primera vegadaque sento llegir en la llengua que parlem !

El tomet ha quedat damunt la taula-escriptoridel meu pare. Jo aprofito la primera avinentesaque se'm presenta de tafanejar-lo, i després elllegeixo, i el rellegeixo l'endemá. La novetat em

resulta molt agradosa, peró no puc donar-hi eixamples, perqué els Cuentos esmentats són l'únicllibre en catalá de qué disposo.

Al cap de poc temps tinc la desgracia de quedar-me sense pare, i ve a les meves mans la daude la seva modesta biblioteca. Entre altres obres,principalment dels nove•listes Alexandre Dumas,Walter Scott i Fenimore Cooper, hi trobo Jornadas de gloria o Los espanoles en Africa, de VíctorBalaguer. El que m'hi crida l'atenció és la mera

vellosa história, que l'autor hi insereix, de l'in

154

trépid barceloní Alí-Bey el Abbassi, i sobretot lescomposicions en llengua vernacla, de diferents poetes de l'época, dedic,ades als voluntaris catalansque han tornat de la guerra del Marroc, inclosesen una mena d'apéndix al final del volum. TaMbétrobo, a la llibreria del meu pare, una novel•a histórica en castella, de F. P. Briz, intitulada Normao La sacerdotisa de la isla de Sen, en les notes dela qual descobreixo la traducció d'una poesia del'autor de Mireia, Als poetas catalans, que em facréixer extraordináriament l'entusiasme pel gloriós pasat de la nostra patria.

I ja cm teniu tot sovint cap als encants de laplaga de Sant Sebastiá (avui esborrada per la re

forma de la ciutat), on, a mesura que m'ho permet la penúria deis meus cabals d'adolescent gensacaronat per la fortuna, vaig adquirint diversosllibres, ja en cataa, ja en castellá, peró sobre as

sumptes de la terra. A part d'aixó, tinc apresa dememória l'oda d'Aribau, de la qual algun amic meu

m'ha deixat treure una cópia. En hores de lleure,a la biblioteca de l'ex-convent de Sant Joan, predecessora de la universitaria, m'empasso amb dalerla História de Cataluna i Las calles de Barcelona,de Víctor Balaguer, i tot seguit una edició de laCrónica del rei En Jaume publicada per A. deBofarull, la comprensió de la qual m'és facilitadaper la traducció castellana que l'enfronta. Mentrestant cerco amb afany, per als primers diumengesde maig, invitació a la restaurada f esta literaria,concorro assíduament als concerts matinals de laSocietat Euterpe, i els dies festius passo la tardaal teatre Catalá. De tant en tant provo d'arranjarversos que, amb má vaci•lant, estripo o guardo.

I ja emplena la meya vida espiritual l'amor a

Catalunya.

II. Quins ideals heu servit, amb quin lligamamb el passat i amb quina esperanea de futur?

Els principis federalistes propagats per Pi iMargall cm van semblar de primer antuvi l'úniclligam possible entre els temps pretérits de Catalunya i el seu proper o llunyá desvetllament.

Més tard vaig veure en la ideologia de ValentíAlmirall, un vehicle més adequat que aquell a lamarxa deis nostres sentiments racials vers la metafinal de llurs aspiracions. Trobant-me, dones, quaside completa conformitat- amb la teoria particularista del fundador del Centre Catalá, vaig ingressar en aquest castell de defensa contra les f orces

enemigues de la reivindicació que tant jo desitjava per a la nieva terra.

D'aleshores engá no he pertangut a cap agrupació política. Es ciar, peró, que m'he sentit, sempremés, tan atret com abans per tot alió que he con

siderat favorable al ressorgiment integral del nos

tre esperit : L'Avene, Joventut, Catalunya Nova,els orfeons...

III. Quin concepte teniu format del present?No manquen pas, en el moment actual de la

nostra literatura, valors més que suficients per a

poder-li predir un avantatjós esdevenidor en el con

cert general de l'espiritualitat humana. Peró, fixant

ara exclusivament el meu esguard en el camp de

la poesia (que és on, amb encert o sense, he con

reat des de molt jove la flor del meu sentiment),vull fer constar que hi noto, per bé que amb no

tables excepcions, com una manca de voluntat dedeixar-se entendre del poble de qué és filla, elqual, no obstant, sobretot com a unitat etnica re

naixent, cree amb dret a ésser conduit i millorat pelverb mágic del poeta. (En aquest punt em sentoencara vuitcentista.) Opino que el poeta ver, com

tothom que dugui qualsevol llum interior, en llocde fer de la seva obra un misteriós sanctasanc

torum,, té el deure ineludible d'estendre'n l'assa

boriment a tots els éssers pensants que se'n trobinfreturosos.

Serveixi de bell exemple a imitar (en distintabranca del nostre arbre cultural) el captenimentde l'infatigable Mestre de la paraula catalana.

Geni sorgit en el moment que més calia, la seva

veu ressona clara i penetrant d'un cap de Catalunya a l'altre, arribant a l'orella deis més sords i

deixondint els qui talment semblaven sense vida.

E. Guanyavents

•

Quan en vaig incorporar—amb un cert retardal moviment espiritual de Catalunya, tots els géneres susceptibles d'esdevenir populars—nove•la,conte, teatre—eren morts. Els Jocs Florals passaven un dels seus habituals moments de desprestigi.El periodisme catalá es movia en uns límits molt

estrets. El professionalisme era gairebé inexistent. La Mancomunitat era gairebé per a tots una

esperança. La glória i l'ambició de mant poeta,que havia escrit un llibret de trenta págines, era

la d'ésser-hi collocat. Després d'un tal exit, hom po

dia lliurar-se a cor obert a la burocrácia i restar

en un gran silenci espiritual per a tota la vida.A part d'aixó, aquells qui reeixien, no a fer un

llibret, ans una obra continuada i ascendent, ens

semblaven esperits selectes, d'una gran puresad'intencions. Ells refcien l'idioma i elaboraven la

Catalunya de derná, sense gaires ambicions im

mediates.Peró aviat uns quants homes s'adonaren que

totaixó tan pur era una mica quiméric. Que cada

dia el públic catalá era més restringit. Que aquellsescriptors que tenien facultats o vocació de professionals, havien de dedicar-se al castellá. Erael fracás, si més no en un futur próxim, de les

ambicions de Catalunya. Hom volgué aleshores

formar un públic, fecundar, sense por, tots elscréneres.

Jo em vaig f ondre espiritualment amb aquestshomes que tenien el desig de normalitzar i de donar un abast de totalitat al nostre pensamenta la nostra literatura. Calia, dones, defugir lesdues aspiracions que aleshores suraven més en

l'ambient literari ; la genialitat, i la tendéncia a la

mágia, a l'ocultisme i a l'escamoteig. Calia fer-se,sobretot, com a instrument d'expressió, una prosaclara, flexible i natural. Posar el máxim esforça fer-se entendre i captivar. Assolir així una influéncia en el públic majá aquest públic que lle

geix per informar-se i per distreure's. Com veieu,unes aspiracions limitades i confessables, peró quesón les aspiracions normals, deis escriptors nor

mals en els paisos normals.Tot aixó anava reeixint durant la Dictadura.

Peró vet ací que, amb sorpresa, l'éxit, encara que

parcial, de la política catalana, ens ha portat una

invasió de bárbars, carregats de pretensions, depetuláncia i d'ambició. Hom s'ha pensat que aixód'escriure normalment en catalá no demanava capesforç. I hom s'hi ha posat com si a Catalunya no

hi hagués uns clássics, com si Pompeu Fabra no

hagués establert una gramática, com si la prosa de

Ruyra, de Carner, de Riba—i no en cito d'altresperqué no sembli adulació—ens fossin estranys.No ho són realment per als qui les desconeixen?

Peró hom ha fet coses pitjors. Hom ha cregutque cultivar tots els generes, volia dir essenciaIment cultivar la bandarrada.

I aquells qui seguien fins ara el moviment de

la literatura catalana, amb intel•igencia i bona fe,han quedat esverats i decebuts. Han vist arribarl'Apocalipsi. D'altra banda, el públic que els bárbars porten junyit al seu carro, és tan priman i,fet i fet, tan reduit, que no es pot dir que siguiuna feal i benefactora aportació.

Tot aixó, és ciar, fóra prou per a accentuar elpessimisme d'un home pessimista de natural. Peróenmig de tanta barbárie i de tanta gosadia, veiemsortir uns quants joves que escriuen normalmentcoses normals que a tots interessen. I aixó reno

va, francament, les esperances.

Domenec Guansé

I. Llavors jo tenia dotze anys. A estudi hihagué el canvi d'un professor. Corregué la ven

que el padre non era poeta. Jo, tímid i un xicmalaltís, si bé vaig experimentar una forta alegria en fer-me cert del que es deia del mestre nou

vingut, s'apoderá també, de mi, una viva temor perexcés de respecte al poeta que jo dalerava de conéixer. Vaig poder véricer-me i em fin aviat trobadís a

155

l'home de la meya illusió. Les meves primeres paraules amb ehl van ésser per a dir-li que m'ensenyés de fer versos. Ehl assentí ; cera uns papersi em féu llegir una poesía seva. Amb tot i la meya

pertorbació, se'm feren evidents algunes falles en

el que jo llegia i, sentint-me cremar les galtes perla gosadia a qué em lliurava, vaig fer-ne retret alseu autor.

I, eh, traient-se'm del davant, com a tota justificació, feia : Prou : tu files massa prim. Serásun mal poeta.

Quantes vegades he hagut de donar la raó a

aquell versolaire estúpid !

II. Per necessitat exigent de l'esperit he hagut de servir Déu. Així mateix he servit, en elque m'ha estat possible, Catalunya. Amb Déu iamb la meya Terra m'hi he sentit lligat—millordina clavat—pels meus majors en esperit i en

la sang.Sota el doble Guiatge he aixoplugat sempre tot

el que verament he estimat i volgut i, per felicitat de mi, en el meu recer, l'alta Poesía tot m'hoha fet més amorós. I vise vivament esperangaten el definitiu triomf de Déu entre els homes i en

la máxima prosperitat de la meya Pátria.

Estic ben agrait de viure el meu temps.Al f ons de tots els intents amb qué es mouen

avui els homes, dintre les bregues amb que la humanitat pretén de donar-se fisonomia, al cor deisneguits amb que avui el món sendereja, hom diria que hi endevina una forga impulsora capagde 1-llenar les nacions, •per sota de les lluites politiques i de classes i deis daltabaixos i desordresfinanciers i de les guerres més o menys mundials,a una edat humanament definitiva, més o menyspropera.

L'impuls es manifesta no per la ziga-zaga, sinóper la recta que descrigui go que és impulsat.

Jo cree que la recta és iniciada i és l'esperit deles races qui la menará.

Per alguna cosa han salvat més pobles els poetes que no els grans generals, els gran financiers,els grans polítics...

Mateu Janés i Duran

•

I. En el meu record aquesta iniciació es perden les boires de la infantesa. Quant a la política,als dotze anys ja era antimilitarista i solidan.Ouant a la literatura, vaig fer els primers intentsabans deis den anys.

II. Tinc la pretensió d'haver servit la decen,-cia i la solta, i d'haver així continuat la decenciai la solta preterites a benefici de la decencia i lasolta futures.

156

III. Crec que el present catalá és un presentdeis déus, que cal defensar aferrissadament deles males arts deis catalanistes professionals.

C. A. Jordana

•

I. A casa, la professió musical de la meya

mare afiná la meya sensibilitat. A la llar d'IsidreReventós, les primeres lectures de Shakespeare ideis poetes renaixents catalans i la preséncia d'escriptors i artistes de la primera pléiade del nou

cents, desvetnaren la meya curiositat literária.

II. El pas de la curiositat a la vocació precisá el meu ideal. Servir-lo amb coheréncia i guanyar una totalitat comprensiva, ha estat el meu

afany.

III. Si sabem superar les terboleses frenétiques de l'hora que vivim, castigada per re

torns a lamentables mimetismes provincians, siescoltem la veu del nostre esperit i d'ella s'animael ressó fidel de la nostra continuitat, ens caldrábeneir tots els dolors del present.

J. M. López-Picó•

I. El moviment de Solidaritat Catalana féunéixer en mi la curiositat política i desvetllá elsentiment patriótic que en poténcia ja existia en

mi, peró la meya iniciació en el moviment espiritual de Catalunya es f ormá sota el mestratge delnoble patrici Dr. Martí i Juliá a la Unió Catalanista.

II. Els meus ideals purament patriótics en lameya primera joventut, anaren formant-se i prenent cos en les doctrines socialistes maximalistes,acceptant.actualment les doctrines comunistes, peróno la disciplina de Moscou.

La meya activitat artística des que sóc fora deCatalunya m'abáorbeix per complet, i avui diala cerámica és el punt on convergeixen, demésde les nieves activitats, el meu ideal de perfeccionament i de contribució a una obra per modestaque sia, al nostre Renaixement.

III. De tots els pobles nous que la guerra passada deslliurá i avui lluiten per la vida i perocupar un lloc en la civilització del món, tinc una

illimitada confianga en el nostre ; plens de defectes i miséries, el treball acomplert durant el primer centenari del nostre Renaixement, ens faesperangadors de les més nobles ambicions a l'esdevenidor.

J. Ll. Artigas.