LA POÉTICA DE CARLES SALVADOR I LA GENERACIÓ DE 1930

L L U I S B. M E S E G U E R

LA POÉTICA DE CARLES SALVADOR I LA

GENERACIÓ DE 1930

INTRODUCCIO*

Escrivia jo mateix, fa poc de temps, un artícle titulat Retórica i sinceritat: Caries Salvador i la poesía. Comencava així:

No era poeta, pero va escriure poesía; tampoc no era lingüista, pero va ser un personatge básic de la normativa moderna difosa al País Valencia; no era tampoc novel-lista, ni assagista, ni polític, ni periodista, ni socióleg ni historiador. En canvi, no es podria entendre cap aspecte de la cultura lingüística i literaria valenciana entre els anys vint i els cinquanta del segle, sense acudir a les dades presents dins l'obra del mestre i escriptor Caries Salvador.

Aquesta llista de «nos» és una mena de paráfrasi, aplicada al líder de la generació del 1930, d'una carta seua a AdolfPizcueta (comentada per Simbor 1983:114). Segons comentava jo a l'article, per a l'análisi de les idees literánes deis intellectuals valencians d'aquells anys, cal destacar-hi algunes constants discursives prévies:

- el sincretisme, tan habitual en la literatura catalana; ,*, . ( , , „ , . - el voluntarisme «normalitzador», tan habitual de les literatures diglossiques, (*) Aquest treball sinsereix .. enelProjecteDGlCYTPS9l- viscudes com a «anormals», per referencia a la llengua que utilitzen i a les literatures 0i34. considerades «normáis»; o

Caplletra 16 (Primavera 1994), pp. 127-150

LLUÍS B. MESEGUER

- la tensió entre dos eixos fonamentals: el de la retorica (oficial) i el de la sinceritat (individual).

Potser, per explicar-Íes millor, caldria avanear que ben bé poden entendre's com a correlats de les relacions societat-individu, tradició-modernitat o, fins i tot, estética-ética. Lluís Vicent Aracil (1982) ja havia proposat la lectura de 1'adscripció nacional com a «ñus central d'un multidiscurs». Es a dir, la «cultura nacional» no és, própiament, una cultura, sino un lloc de trobada de diverses cultures, la pertinenca de i a les quals no és irreversible sino dinámica. Així ho havia explicat Karl Mannheim (1963: 78), referint-se especialment a les societats modernes: l'individu és, en quasi totes les cultures, membre d'una diversitat de grups.

L'AMBIENT INTEL-LECTUAL GENERAL DELS ANYS VINTI TRENTA

És justament en els anys de la «segona renaixenca» valenciana, els segons per a qui happy twenties, quan apareixen a la cultura europea les millors teoritzacions sobre la relació entre cultura literaria i societat nacional, procedents d'angles ideológics i retórics molt diversos. Valguen alguns notables exemples (addui'ts en Meseguer 1991) Thomas S. Eliot i la dialéctica tradició-individu, sobretot en les «cultures satéllit»; Antonio Gramsci i la noció, elaborada en gran part des de la presó, de «cultura nazionale-popolare» per contrast amb l'idealisme individualista de Benedetto Croce; Karl Vossler i les implicacions de l'estil individual; Walter Benjamín i la correlació entre singularitat i inserció en la tradició; Paul Valéry i la noció d' «esperit productor» com a origen de l'autonomia de la poesia; Georgy Lukács i la seua caracterització deis comportaments idealistes i elegíacs com a símptomes de contradiccions art / realitat en la societat burgesa.

En realitat, el fons de totes aqüestes insignes aportacions és la hipótesi Sapir-Whorf (Language (1921)), i les seues concomitáncies amb l'estilística de Vossler i altres (latent, per exemple, en la glossa de Caries Salvador Correspondencia, publicada al periódic castellonenc Libertad, 20-1-1922). Fou també en la década deis vint quan es produíren altres aportacions teóriques sobre la cultura popular i les implicacions nacionals de la literatura (avaluades en Meseguer 1991:77-111), com a coincidents: per exemple, Román Jakobson-Piotr Bogatyrev (1929).

La recepció d'aqüestes aportacions pels escriptors valencians fou, certament, esparsa o ádhuc nul-la, pero forma un primer nivell indefugible de Fambient d'época. Mes encara: la historiografía valenciana d'aquells anys hi respon implícitament, tal com vaig mostrar en un article (Meseguer 1991 a), a propósit del pensament expressat per Azorín en el próleg (precisament!) a Les cancons de l'horta (1944) d'Enric Duran, per Josep María Miquel i Vergés (1934), per Felip Mateu i Llopis (1931), per Nicolau

128-

La poética de Caries Salvador i la generado de 1930

Primitiu (1935) per Enríe Navarro (1935); i, ja després de la Guerra, per Francesc Almela (1951, 1954), per Miquel Adlert (1951, 1954), per Manuel Sanchis Guarner (1968) i Joan Fuster (1956, 1972).

EL PENSAMENT DE LA GENERACIÓ DE 1930

De tota manera, convenen algunes afirmacions generáis sobre les idees culturáis, retoriques, poétiques i literáries de la generació de Caries Salvador:

1. No existeix una «poética» amb el nom de tal, produída per la generació, ni per cap generació valenciana anterior;

2. Dit altrament, no s'hi produí una correlació entre literatura i crítica «nacional». Exemple: la querelle sobre la inexistencia de crítica valenciana. Així ho constata Enríe Duran en Crítica de crítics (Taula de Lletres Valencianes (d'ara endavant TLV), 27) i ho esgrimeix com a argumentació irritada Salvador en la defensa Colps d'escut i de sageta {TLV, 23): «Valencia careix, en absolut, de crítica literaria». Pels mateixos anys, Caries Soldevila ironitzava, en la Revista de Catalunya (edició: 1967: 1259-1263), afirmant-hi que la «crítica catalana» no la necessitaven mes de trenta persones i que seria un treball que no donaría per mes de dues setmanes de feina a Fany; i

3. En general, cal entendre per «poética» l'organització concreta, usualment personalitzada, de la recepció d'idees exógenes. Aquesta organització barallava tres nivells: la recepció procedent de Barcelona, la procedent de Madrid, i la general. En el fons, tota la modernitat es rebia, via Madrid o Barcelona, de la premsa de llengua francesa (l'avantguardisme), i secundáriament anglonord-americana (el dandisme, l'esnobisme, el jazz, el cinema), alemanya (l'estilística) o italiana (l'idealisme de Croce i De Sanctis).

De poesía, tanmateix, altres autors valencians mes vells ja n'havien parlat molt (bé o malament): Bayarri, per exemple. En general, a mes, tots els escriptors catalans que comencen a escriure ais anys vint, com Riba, Mariá Manent, Garcés o Folguera, teñen la reflexió sobre la poesía com a estílema necessari. I també s'esdevé així, és ciar, dins la coetánia «Generación del 27».

La poética, per tant, presenta ámbits tematics habituáis de les «naixences» o «renaixences» en les situacions literáries nacionals anómales:

- la queixa per la contradicció entre realitat inhóspita (contraria a la llengua, a 1' individu creador, a la tradició popular) i el desig idealista (individual, grupal) defensor del futur, enyorador d'un passat vist com a etern i intemporal, prácticament elássie;

- la recerca de models: el passat nacional propi o el present de les situacions nacionals «normáis»;

129

LLUÍS B. MESEGUER

- l'organicisme: la poética integrada en el complex ideológic del nacionalisme, la subordinado de l'activitat literaria a finalitats socials i culturáis, i la substitució del conjunt de la realitat per la literatura;

- l'eclecticisme o el sincretisme, que pren dues tendéncies: l'acumulativa (per exemple: l'heréncia de la Renaixenca + modernisme + noucentisme + avantguardisme, en el cas de Caries Salvador) o la d'al-luvió (per exemple: liberalisme + individualisme + intervencionisme cultural + avantguardisme, com a acusado de 1'argumentado dins Tanomenada «polémica avantguardista» del 1929). Respecte a la narrativa deis mateixosanys,comA^t)ííranove/-/a,rhibridismejahaviaestatdestacatperAssumpció Bernal (1987). En qualsevol cas, la coincidencia d'idees aparentment incompatibles és habitual: la generació sencera es predica com a «segona renaixenca», alhora que ataca l'anacroni¡me de Llórente i el sainet, alhora que es manifesta com a «catalanista», alhora que es reclama «valencianista» (en una mena de «doble racialitat», expressa-ment adduída), alhora que reivindica la renovado (per adhesió a les novetats o per adhesió al poblé), alhora que critica la modernitat per «inauténtica» i «retoricista», alhora que es reclama de la Ciutat, alhora que demana la puresa del llenguatge rural comarcal; i

- el populisme irredempt o trágic, que conjuga l'apellació a «l'ánima del poblé», procedent del Romanticisme (Herder-Goethe-von Humboldt); amb la defensa deis valors tradicionals populars com a font de la llengua literaria, procedent de la valorado contemporánia del folklore (GrimnvSpencer-Taylor-Croce); i amb el rebuig del poblé com a vulgus o massa distanciada de l'art selecte i aristocrátic (línia D'Annunzio-d'Ors-Ortega).

Convé remarcar la importancia de la premsa com a mecanisme de recepció de les influencies deis autors estrangers, encara no estudiada en conjunt. Només cal pensar en la reproducció de conferencies, com algunes de célebres a Barcelona (Karl Vossler, Marinetti). També cal teñir en compte les traduccions d'agencia, com la de El Sol de Madrid, o els reports d' autor, com els d'Artur Perucho, el viatger de la generació del 1930. O les lectures directes, a les revistes barcelonines o a La Gaceta Literaria. En qualsevol cas, les «plomes» deis francesos (Maupassant, Daudet, Dumas), els anglesos (Poe, Wilde) o els russos (Tolstoi, Txékhov) eren habituáis a El Mercantil Valenciano, El Pueblo, Las Provincias o YHeraldo de Castellón. Aqüestes débils vies eren usualment la font de recepció de la «modernitat teórica» i, oralment o per escrit. passaven a ser patrimoni de grup. I cal dir mes: també amb els fets passava aixó. ¿Com. sino per referéncies indirectes, un escriptor valencia podia teoritzar sobre la independencia d'Irlanda o la revolució russa, abans deis llibres d'Aragón o Gide (si els van llegir maü), i aplicar-ne les conseqüéncies a la situació valenciana?

Així mateix, l'expressió del pensament s'esdevé prácticament peí mateix canal de la premsa, ja que la relació entre idees i práctica literaria és usualment problemática.

-130-


i moltes vegades inexistent. Les opinions d'aquests autors es produeixen ais diaris (singularment, Caries Salvador i Miquel Duran, pero també Artur Perucho o els Martínez Ferrando), i amb profunditat mes notable ais órgans importants: el Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura, Taula de Lletres Valendanes, i La República de les Lletres. I sobretot, cal afegir-hi la transmissió oral de les societats tradicionals: epistolaris, tertulies. Així, l'epistolari inédit entre Caries Salvador i Bernat Artola deu ser forca interessant, segons el testimoni de Vicent Andrés Estellés (1973).

I quins son els temes deis autors de la generació? Una aproximado metodológica podría ser representada per determináis ambits tematics, entre els quals es poden destacar: la qüestió de la llengua literaria i el públic, i la lluita entre tradició i modernitat. Observem-ne dades i testimonis.

LA LLENGUA LITERARIA, EL PÚBLIC I ELS GENERES

1. La realitat i el públic com a condicionants de l'activitat literaria

En els grans debats sobre la literatura i l'activitat de rescriptor, els anys vint feien conviure idees sobre el compromís social, sobre l'aproximació a la cultura popular, i sobre la defensa de la puresa de la literatura. En l'esquifit cenacle valencia, el públic i la realitat s'esgrimien com a retalladors i repressors de l'escriptura, en diverses direccions. Caballero, en Interrogacions (TLV, 21) explica la necessitat del classicis-me i la impossibilitat de I'avantguarda, ja que es produiria una col-lisió entre el públic i «la irrupció d'unes veus exotiques que diuen, en llenguatgeretorcut i violentat, gloses i cants dissonants»; per aixó, aconsella: «nodrim, ans que res, nostra literatura d'esséncies eternes». I en Divulgado? Selecció? (TLV, 23) atorga ais polítics la tasca d'elevar el gust del públic, mentre que el «grup selecte d'estudiosos, director i orientador de tot moviment literari», s'ha de centrar en la qualitat, «peí poder de suggestió que hi ha en lo prestigios».

La politització de l'activitat literaria per motius nacionals hi afegia un condiciona-ment específic Pizcueta, en El moment de les nostres lletres (TLV, 33), en fa un diagnóstic definitiu: «Entre nosaltres, la literatura no sois té eixos lligams subtils, sino que és clarament un fet polític. L'ús del valencia matisa els nostres escrits d'una faicó inconfusible. Ens referim naturalment al cas en qué es vol fer literatura i no folklore, distinció que implica diferencies profundes i graus de voluntat també diferents. Quan s'escriu en valencia es fa una afirmado política, perqué la llengua és per a nosaltres quelcom mes que un simple instrument expressiu.» Perucho, en Literatura proletaria ? (TLV, 13) relaciona la qüestió amb una enquesta de Le Monde, que dona a conéi-xer el pensament de gent com Cocteau, i el deis «proletaris» Rolland, Barbusse,

131

LLUÍS B. MESEGUER

Duhamel o Romains. L'enquesta dona a conéixer el «populisme» d'André Thérive, citat després per Miquel Duran com a influencia rebuda, dins La poesía valenciana en 1930. I justament, des de París, envia una de les seues «notes margináis» titulada Literatura i política (TLV, 30), on, tot i separar qualitat literaria i compromís de l'escriptor, afirma que «el literat mes pur del món, en quan acaba la feina i surt al carrer, deu sentir la ciutadania, deu fer política, deu apropiar-se les inquietuds del seu poblé i de la seua hora, deu ésser home.»

Cal pensar també que ais anys trenta es produeix al País Valencia, a través, per exemple, deis «poemes proletaris» de Pía i Beltran, la reunió entre el cátala com a llengua literaria i la ideologia comunista. En la constitució de la «Confederado de Re-públiques literáries d'Ibéria» a carree de La República de les Lletres (1,1934), a mes de recuperar l'iberisme, tan car a alguns portuguesos, Miquel Duran (que usa al llarg del vísionari document un to semblant a l'emprat al llarg article Diversitat i esdeve-nidor) afirma el politicisme i l'universalisme amb un to irónic allusiu a la revolució russa: «En tots els pa'ísos, els poetes, els escriptors, els artistes, ultra les obres literáries i d'art, realitzaren fets memorables, en la vida política o patriótics, que també son actes polítics. I sempre foren els grans poetes els cantors de les aurores i deis crepuscles deis pobles.»

Tot aixó no pot amagar que, com assenyalá Josep Iborra (1974), no es pot parlar de poesia política valenciana, ni tampoc al Principal ni en general. En aquells anys, ni el tradicionalisme ni l'avantguardisme s'acostaren a l'auténtica realitat social.

2. LA QÜESTIÓ DE LA LLENGUA LITERARIA

En els estudis d'aquells anys sobre la normativa se solen negligir dos aspectes substanciáis: la qüestió del'oralitat i la qüestió de la versemblanca en els textos literaris. I tanmateix, la problemática de la construcció de la llengua literaria pren implicacions retoriques i poétiques evidents. Així, en TLV, 3, l'editorial La tiranía de la ignorancia ja marca la línia de la recepció dialectológica per a la literatura: «Cal pensar que la Marina, el Maestrat i la Ribera son tan valencians [com la ciutat de Valencia] i parlen millor»; de fet, després de Baldoví i Escalante, «tot s'ha perfecciona! pero els nostres escriptors populars no. Han perdut el sabor del terrer.»

La importancia d'aquesta impressionista «sabor» és essenciaí en el discurs literari, ja que el que es qüestiona és el criteri en l'ús del llenguatge oral popular. N. B. (Navarro Borras), en De l 'idioma {TLV, 4), aposta per la doble via, els clássics i la «paraula viva» (sense especificar mes), ja que, si bé «l'ánima del poblé és l'idioma», també és cert que «un idioma és el que d'ell fan els que l'empleen». L'article no té pérdua, ja que posa com a exemple de dialectes limitats el de Vicent Ferrer i el de Jesús, el dialecte del qual «estava ben lluny de tindre la riquesa del nostre i ausaes que digué coses difícils de

132-


superar»; mes encara: el vocabulari de Shakespeare no tenia mes de cinc mil mots, i el de Cervantes no arribava a disset mil (¡!). Perucho remarca que la llengua propia és la que «dona a Pobra mes sineeritat artística» (TLV, 16).

El que és ciar és que el problema, per a la literatura i per a la llengua literaria, no son solamentl' ortografía i elléxic, sino també lasintaxi, segons fa constar Eduard Martínez Ferrando (TLV, 8). Malgrat aíxó, les actituds programátiques deis editors de El cuento Valencia (TLV, 28) i de Nostra Novela (TLV, 31) se centren prácticament en 1'ortografía i lleument en el léxic.

Possiblement, pero, fou Caries Salvador qui amb mes acurada definició, segura-ment pensant en les seues diverses facetes d'escriptura, repartí funcions en F origen i el sentit de la literatura: confessa escriure per «íntim goig» d'escriure en cátala (nivell individual) pero alhora per activitat política (nivell social). En La depurado del llenguatge (LRL, 7) especifica que les incorporacions deis arcaismes i dialectalismes «les poden fer, naturalment, tots e!s valencians, els escnptors especialmente pero han d'estar vigüades pels lingüístes per aquell do, per aquella clarividencia, per aquella intuició i virtut creadores, impulsadores, reconstructores deis idiomes que els lingüístes posseíxen»; tot aixo per «elevar-lo a Faptesa de llengua nacional».

3. LA PROSA I EL TEATRE

Caries Salvador, en Elogi de la prosa (TLV, 14), atorga a aquesta forma literaria la necessitat sentida de 1' assaig, tant per demanda «objectíva» del públic com per evolució interna del sistema literari valencia, tal com, d'altra banda, testimonien les histories de les Iiteratures generáis.

Peí que fa al teatre, Pizcueta, en una segurament involuntaria visió moderna de la dramaturgia, esmenta 1'impacte en l'iís lingüístic del fet que «el teatre és un genere extraliterari» en els usos lingüístics (TLV, 23): «¡vientre un poeta, un contista, qualsevol escriptor ha de tindre sentit de 1'idioma i cultura literaria, l'home queproduíx obres per a l'escena, considera si cap perniciós aquest punt, i preferix tindre domini de la técnica, imaginació, colp de vista, vena cómica». La descripció global de Joan Valero, en El teatro en valendá (TLV, 1), parla del salt necessari i no produít del sainetisme vuitcentista a qualsevol direcció moderna, demanant una adopció de les fantasies, llegendes i símbols folklórics com a font d'inspiració; el públic contemporani n'és un justificant: «Volem interessar-nos i disfrutar en les coses de 1' art. El vulgar treballador que no no entén, si les veu presentades amb dignitat i riquesa, bellament, s'emociona i se distrau. El Cine ha afinat molt el gust i no ha de ser reaci a acceptar lo bo.» Enríe Navarro evoca l'atractiva situació del teatre d'avantguarda a Italia (TLV, 2) i esmenta Wedekind, Shaw, Pirandello i Strindberg. A Caballero, Lenormand li serveix per bastir una conversa de café entre un modernista i un classicista forca interessant (TLV, 6), ja

133

LLUÍS B. MESEGUER

que substancia els rerefons de forca arguments deis utilitzats durant la discussió sobre la literatura valenciana esdevinguda a les pagines de Taula. I Salvador {TLV, 32), amb l'excusa del centenari d'Hernani, reflexiona sobre la necessitat de no acovardir-se i renovar. Tot plegat, pero, sembla mes reflexions d'oida que auténtic coneixement del món del teatre naturalista i simbolista.

4. LA MÚSICA, EL CINEMA I ALTRES DISCURSOS VEÍNS

Els debats sobre la tradició i la modernitat se sitúen també al si de la musicología del període. En termes generacionals, bé es pot dir que la relació entre literatura i música passa a ser evident en la generació, la qual compta amb alguns deis millors musicólegs valencians contemporanis. Els articles d'Eduard López Chavarri foren determinants: sobre la música popular espanyola {TLV, 6), la música «heráldica» valenciana {TLV, 13), o la dansa {TLV, 27). I també els d'Eduard Ranch: sobre Ravel {TLV, 14), els certámens musicals {TLV, 24) o les actualitats wagnerianes en 1930 {TLV, 35). La labor divulgadora de Perucho, sobre Stravinski i la dansa {TLV, 7), sobre el cinema {TLV, 38, i sobre Eisenstein {TLV, 38), sembla la d'una impenitent i viatgera vox clamans in deserto.

LA TRADICIÓ I LA MODERNITAT

/. La dicotomía cuite /popular

Arthur Terry (1987) assenyalá la capacitat activa mostrada per la literatura catalana en la seua adscripció dins la literatura europea, i remarca que els conceptes d'interre-lació hi han estat, entre altres, la modernitat i el rebuig de la rusticitat. De tota manera, la generació valenciana deis anys vint demostra que les coses no son tan simples. Per exemple, en la dicotomia cuite/ popular, el discurs generacional no sol preveure com a «culta» la cultura de la modernitat, ja que «cuite» sempre hi sol ser sinonim de «clássic». Per tant, presenta determinades apones o paradoxes:

- si al-ludeix (per exemple, peí que fa a la qüestió de la llengua literaria) ais clássics catalans medievals i del segle XV, es la «tradicíó» que sembla encarregada de generar la nova literatura valenciana culta; i

- si al-ludeix a la permanencia estética deis models clássics, entra en col-lisió amb la noció també intemporal de «popular» (sobretot si s'entén, en sentit postromántic, com a «ánima del poblé» dipositária de la «paraula viva»).

En la práctica, la referencia literaria concreta sol remetre a la Renaixenca. Per exemple, Artola vincula les «dues vies» de la literatura, la culta i la popular, a Verdaguer (poema Goigs per Mossén Cinto Verdaguer, edició 1983: I, 402-405).


2. La dicotomía camp / ciutat

De tots els autors, el que mes temps visque a poblé fou Salvador. I alhora, cal dir que la residencia de tots els altres en ambients urbans no els exonera de la concepció «rural» de la ciutat. En general, els poemes de la «Ciutat», la perceben ambiguament, com s'observa en el poemeta Elogi vilatá de Salvador {Plástic, 29). I en lloc de coincidir amb les formulacions ideaíistes del Noucentisme, solen vincular-la al futur o ais problemes que planteja. En canvi, cal citar, com a exemples $ aggiornamento de la generació el Glossari ciutadá d'Enric Duran {TLV, 2); La descoberta de la ciutat {TLV, 18) de Perucho; i, amb un to molt mes concret, la petita escaramussa entre Salvador {TLV, 25) i Enríe Duran {TLV, 26) sobre la urbana figura del viatjant de comerc. L' únic article sobre arquitectura {TLV, 34), d'E. Segarra, obri els esquemes de preocupado de la generació cap a aspectes de l'urbanisme, en qué Turba interactua amb l'art i la ciencia.

La visió canónica del paisatge, pero, és mes complexa del que sembla, segons demostra un conegut discurs de Jocs Floráis d'Ángel Sánchez Gozalbo (1934):

En estos moments de reintegrado de Vánima valenciana és essencialíssim el coneiximent de la geografía. En les pagines deis nostres escriptors passats és clara la reverberado de la llum enlluernadora que ens baixa d'allá dalt, que no sois escalfa el cor de la raca [sic], sino que es reflecta en les argentades olive-res i xarolats garrofers plantats en les suaus ondulacions de les nostres muntanyes; en la grogor daurada de les punxegudes arxelagues; en el blau vellutat del romaní florit i en les matisses d'olorós espígol que creixen ca i enllá, entre els trones erts i groixuts que poblen els pinars, nouredes i carrascars, fustes que transportaven les acémiles deis nostres avantpassats a les drassanes per bastir les naus i galiotes que noliejaven els productes de la térra i la llana deis nostres bestiars, flamejant al vent el penó barrat, camí deis ports de Pisa i Talamone o mes enllá, vers l'Orient, cap a la ciutat de Constantinoble.

Com es pot observar, tenint en compte els (meus) subratllats, el text resulta una summa definitória del rétol «paisatgisme sentimental» i s'hi agermanen perceptible-ment, almenys, cinc visions de la térra: la idea romántica de ¡'ánima del poblé; el sol mediterrani com a concepció visual; la raca, caracteritzada peí sentiment; la térra com a historia i la térra com a patria.

En el tránsit de la societat valenciana de concepció rural a visió urbana, inicial jus-tament aquells anys, l'objectualisme mes concret, l'anécdota mes irrisoria, preñen funció simbólica. Per exemple, 1'article d'Enric Navarro Esperará el folklore? {LRL, 6) fa constar que la fotografía va substituint les antigües contalles i cancons, i que el folklore se'n va a les muntanyes. I relata una preciosa anécdota: a Bélgida, la salve mes típica del rosad deis homes es canta amb la música de La donna é mobile. No és, ni

135

LLUÍS B. MESEGUER

de bon tros, l'únic cas de cultura kitsch d'aquell canvi de civilització. Baste esmentar que, dins la reacció que la premsa de Castelló de la Plana explicitá després de la imposició de VHimno regional (1925), ja en l'época republicana, el Secretan de la Cambra de Comerc de Castelló demanava {Diario de Castellón, 25-IV-1934) declarar com a himne de Castelló el Capricho árabe del guitarrista vila-realenc Francesc Tárrega.

3. La dicotomía individu / societat

La solitud de l'escriptor és un altre deis terrenys de valencianització deis debats generáis. La noció de puresa, la de la idealista turris ebúrnea de la cultura, donada 1'horrible situació valenciana, esdevé solitud social en l'intel-lectual. Tot i que la noció de generació n'era contraria, la veritat és que aquesta «solitud» serveix per sublimar alhora el crónic individualisme valencia i la pretesa puresa ideologicoestética. No cal oblidar el nom de la «Lliga de solitaris nacionalistes» que donava Vicent Tomás i Martí al cenacle des d'on organitzava les activitats. Caballero reflexionava sobre aixó en L'acció deis solitaris (TLV, 17).

Peí que fa a la literatura catalana al País, l'alternativa a la solitud era I'actitud de fer de la necessitat virtut. S'arriba fins i tot al sarcasme. Navarro (TLV, 3), en un comentan sobre l'exposició del llibre cátala a Madrid (1927), organitzada per La Gaceta Literaria, pretenent argumentar que el futur es presentava mes nítid per Pespecificitat nacional, després de considerar que «el segle d' or de nostra literatura no és fet encara», es consolava: «¡Quin pervindre mes alt i magnífic el del qui escriga en cátala! No és sois un monument lo que li espera. És la gloria. La veritable gloria.»

4. La dicotomía retórica / sinceritat

Caries Soldevila assenyalá gráficament en La nova era literaria (edició 1967: 1321): «A copia de voler donar a l'art i a la literatura finalitats trascendentals, hem oblidat que el seu nervi íntim no té sino un nom: plaer». I és que, de fet, la dicotomía retórica/ sinceritat en aquells anys coincidía amb la contradicció, heretada del simbo-lisme, entre norma estética i experiencia viscuda, tal com demostra a bastament la poesía de Pessoa, Machado o Jiménez. La poesía de «conflicte intern» és la mes propia de Salvat, de Foix, de Riba, com féu veure Geoffrey Ribbans (1983).

El castellonenc Francés Cantó escrivia, com un ressó local d'aquest ambient (1920, IIC): «Art que no emociona, no es art. Sentiment que no fa brollar llágrimes, no es ver sentiment, es dir, sá, honest, fondo i persuasiu. Sénse fondo étic no hi ha en lo huma verdadera emoció. I prostituir, desfigurar les sensasións o enaltir-les, per a que es confundixquen en afectes de 1'ánima, es rovellar-la, fer-la pols.»

Els comentaris de Navarro sobre el Manifest Groe (TLV, 7 i 8) es basen inicialment en el fet que «no totes les coses que diuen van bé per a Valencia» i, per tant, actúa en

136


conseqüéncia: «Malgrat els meus desitjos he de confessar que si a Valencia ha d'haver alguna publicació avantguardista no será esta Taula». En realitat, pero, si bé advoca per «sentir-nos homes del nostre temps i veure qué hi ha de poétic a la nostra época», acaba fent constar que a Valencia, després de Llórente no hi ha «el poeta representatiu o almenys el suficientment destacat». Ni tan sois Caries Salvador, és ciar, al-ludit evidentment al final del comentan. Com és sabut, dins les escaramusses deis anys 1928 i 1929, els ingredients de la manca de sinceritat i del carácter de «pose» de l'avantguardisme, eren dos deis dards mes cars i menys subrepticis del sector tradicionalista. I el component patétic i la sinceritat son els factors definitoris de l'actitud avantguardista valenciana segons Thous en Puntuacions {TLV, 22). En la defensa Avantguardisme (TLV, 24) també addueix factors humans: «La mes petita creació porta dolor». I les defenses mes ofeses de Salvador en Colpsd'escut i de sageta (TLV, 23) son justament les de la humanitat i la valencianitat sincera. I no diguem ja en Significado de l'avantguardisme (TLV, 24), on planteja l'equació «Liberalisme =individualisme =democrácia =antifeixisme» i defineix: «Els avantguardistes valen-cians, homes abans que poetes, senten la literatura consubstancial amb la ciutadania».

Tot aixó, és ciar, pensant que el document mes sucos de la polémica, el Pamflet de Miquel Duran (TLV, 26, reproduít després a La poesía valenciana en 1930), és un catáleg d'apropiació deis factors de la humanitat i la sinceritat: l'avantguarda és «antiliterária i antipolítica», i per tant «la negació de l'esperit autócton i del sentit comú». En canvi, considera positiva la coneguda llista: «Poblé, personalitat, intel-ligéncia, cultura, política, democracia i Uibertat». Certament, les dicotomies fináis, després d'avisar que «no han d'ésser sois els avantguardistes a cridar», permeten comen taris interessants:

ciment armat Poblet i Santes Creus anuncis lluminosos llum del sol clavegueres cor deis homes, grandesa de la mar bigoti de Menjou, patilles de Dalí barbes de Russinyol, bigoti de Charlot anti-art poblé fonógraf política jazz caneó popular cocktail vi de la térra.

Bernat Artola, a Llegint el vol en are (LRL, 5) d'Enric Navarro, sentencia: «s'ha oblidat el sentit de la poesia i la transcendencia grávida del vers. Continent i contingut s'han fos en una barreja de jazz-band i de plors, en la qual, naturalment, la veu humana s'ha perdut». I per tant: «Una imatge falsa, figurativa i accesoria, de la nostra térra, sense sang i sense humanitat roent, ens té ullpresos i torbats. És precís trobar lalíniapura de la veritat i sentir-la vibrar amb el sentiment de la seua vida. La veritat, genérica, será

137

LLUÍS B. MESEGUER

la suma de les nostres veritats singulars. Hem de traduir a la paraula de tots, la nostra realitat mes individualitzada i auténtica.»

5. La dicotomía classicisme / modernitat

Si es pogués homologar el sentit d'ambdós conceptes, caldria resoldre la situació de l'época amb el títol d'un article de Vicent Simbor (1987) Elpredomini de la tradi-ció enfront de Vavantguarda en la literatura catalana del País Valencia des del Romanücisme fins a la generado deis seixanta. Es a dir, la literatura hi ha actuat per homologia amb la societat: cada període hi ha vist una situació oficial aclaparadora i una minoría rebel provant de canviar-la. Pero el problema específic ais anys vint fou, potser, si es mira amb mes concreció, que no s'hi aclimata la part del simbolisme que, sense violentar cap precepte clássic, hi hagués dut lamodernitat. Ditbreument: si enmig de les receptes observades per a fer «coses noves», s'hagués optat per corrents d' aparenca clássica (mes difícils, mes intel lectualitzants: Valéry, Riba, Foix, Cernuda...), 1'«avantguardisme» no hauria pogut rebre acusacions de radicalitat, d'insinceritat o de pretensiositat.

Caballero, en H.-R. Lenormand, dramaturg d'avantguarda (TLV, 6), presenta una escena de diáleg situada en un ambient idealista: «Tipo 'café d'artistes'. Atmósfera espessa. Un tercet, al fons, interpreta músiques modernes. Fum, soroll, cocktails, desembarás, dones dubtoses que fumen displicents el seu egipci. A un racó, un grup de jóvens que discutixen, apassionadament, temes d'art». Es a dir: un País impossible. El diáleg transita, a propósit de Lenormand, entre «l'home de hui, el del submarí, el de 1'avió», influ'ft per Freud, i el seu contrincant, basat en «l'artpur, l'etern, el queesnodrix de les passions i els sentiments eterns com l'ánima». Al final, no s'entenen. I al País real no s'entengueren. Mal averany. Mes endavant, en Interrogacions (TLV, 21), aposta peí segon deis interlocutors, pero ja a nivell realíssim, amb l'excusa, ja citada, que el País no estava preparat per a la «literatura combativa». Thous, en Avantguardisme (TLV, 24), arriba a considerar que en cap época com la deis anys vint s' havia estat tan prop de les formes clássiques.

6. La modernitat com a valor

De tota manera, mes que en una visió cronologista (l'abans contra el després), la poética de la generació caigué en la no creació o adscripció ais estils possibles del catáleg servit pels corrents postsimbolistes. En una classificació sumaria que en féu Geoffrey Ribbans (1977), se'n pot veure l'entrellat: el concepte de puresa (Valéry, Jiménez), la poesia mitológica (Rilke, Riba), i l'objectualisme (Yeats, Machado). De cap d'aqüestes direccions promogué quasi res la generació de Caries Salvador.

138-


Ara bé: una de les lacres del provincianisme és renlluernament per les aparences. La confusió de modernitat amb certes formes de l'avantguardisme fou durant els anys vint, i ho és ara, coroHari típicament valencia. Baste assenyalar que la labor «cosmopolititzadora» d'un Perucho se sol moure en el terreny práctic deis homes (l'esport) i de les dones (la moda) el fútbol i la boxa (TLV, 10) o el perfum (TLV, 23).

En El jazz, el maquinisme i la poesía pura {TLV, 11 i 12), Salvador, manllevant els dos primers elements del Manifest Groe i sincretitzant-los (incomprensiblement) amb lapropostamés sovintejadapelspostsimbolistesbarcelonins, aposta peí dinamisme, la metáfora, i milita contra el formalisme i l'anticlassicisme. Aixó, óbviament, és una discriminado de valors feta amb eclecticisme, amb amalgama. No era diferent al Principat, on els anys vint es veien com a summa de diversitats, essencialment quatre: la poesía pura, el surrealisme, el neopopularisme, i els formalismes avantguardistes. Certament, pero, sense oblidar la convivencia entre ética i estética.

Només cal esmentar els mestratges crides de Riba, per a qui «no hi ha república tan liberal com la de la Poesía», i de Manuel de Montoliu, per a qui la poesía consisteix a reunir emoció i técnica. Les formes del debat, tanmateix, preñen formes diverses i sempre idealistes: la convivencia plantejada per Joan Sacs (1929) entre estética de la bellesa i estética del coneixement; el franciscanisme actualitzat per Guerau de Liost o per la traducció ribiana de les Floretes de sant Francesc; la idea de selecció citada ja per Folguera en La plenitud de la poesía catalana; el concepte d'acció posat novament de moda en una traducció de Bernard Grasset (1928)... Per esbrinar, pero, la unitat o mimetisme d'estil d'aquests anys, només cal comparar fragments literals del Primer llibre del sistema (1932) d'Agustí Esclasans amb els breus textos de poética de Caries Salvador. I respecte a l'adscripció nacionalista de la concepció idealista basta un text d'Alexandre Plana (edició: 1976: 30-31)

Si la paraula de l'home no fos una cosa viva; si l'expressió de les seves idees i deis seus sentiments no fos nascuda d'aquell ritme interior que senten tots els homes i que anomenen vida o anomenen ánima, i que és el mes variable i ampie deis ritmes; si no fos així, cada llengua, l'expressió fidelíssima, natural de cada poblé, totes les diverses doctrines nacionalistes serien cosa morta.

ELS AUTORS, CARACTERITZATS

L'escriptura deis textos retórics d'aquests autors es basa en l'exercici de la crítica breu i menor, métode habitual de la literatura catalana moderna per a aquests afers (Yxart, Maragall, D'Ors, Riba...). Caries Salvador, peí camí de laglossa, en fou el mes prolífic, pero tothom hi esmercá alguna part deis esforcos.

I aquest fou el genere emprat per a les caracteritzacions transversals, és a dir, les d'uns autors sobre altres. Del conjunt d'aquests textos (glosses, prólegs, critiquetes)

139

LLUÍS B. MESEGUER

se'n pot deduir la percepció subjectiva del taranná de cadascú, com demostren les següents mostres:

- Sobre Caries Salvador, el Pórtic de Bayarri a Plástic, el próleg de Thous i l'opinió final de Navarro a Vermell en to major, o el próleg d'Eduard Martínez Ferrando a Rosa deis Vents.

- Sobre Bernat Artola, la glossa de Caries Salvador Homenatge al poeta Artola {Diario de Castellón, 18-VIII-1925), el próleg de Ferran Puig a Elegies, o la ressenyeta d'Enric Navarro sobre Terra (LRL, 5).

- Sobre Eduard Martínez Ferrando, l'article de Miquel Duran (LRL, 5) Eduard Martínez Ferrando, escriptor heroic i noble patriota.

- Sobre Enríe Navarro, la crítica de Bernat Artola (LRL, 5) Llegint El vol en are. - Sobre Miquel Duran, l'article-homenatge d'Eduard Martínez Ferrando (publicat

póstumament) (LRL, 6) El poeta Miquel Duran de Valencia. - Sobre Enríe Soler Godes, el próleg de Caries Salvador al el cel és blau. El coneixement mutu feia possible la caracterització personalitzada. Així, ja en la

crónica de la Segona Taula de Poesía (1928), feta per Caballero (TLV, 9), apareixien retratáis: Almela com a esceptic, Bayarri com a cantor del «viure quotidiá», Miñana com a professador del «mediterranisme», Navarro com a inquiet pels temes moderns, Salvador com a original i incisiu, Thous com a personatge fluctuant i romántic, i Verdeguer com a classicista i lleument dannunziá.

Per la Tercera Taula (1929), la crónica (TLV, 20) dibuixava: Almela amb un «regust de fruita verda i acida», Artola amb «técnica clássica[...] sobri i estátic» radicat a Barcelona, Bayarri apuntat ara al mediterranisme, Miquel Duran com a «valencia ja tant barceloní», Enríe Duran «al tant de tot el moviment poetic», Perucho amb «sentit racial» i alhora «cosmopolita», Salvador amb «espuma hertziana», Thous continua nervios, i Verdeguer senzill i constant.

Les declaracions de 1'antología generacional La poesía valenciana en 1930 (reprodu'ídes en resum en TLV, 38) constitueixen el catáleg d'idees mes ampli. En realitat, cap autor hi diu res de diferent al que dona a conéixer en al tres fórums, pero una comparació col-lectiva és alliconadora sobre els centres d'interés compartits.

Vicent Simbor (1988: 189) ha esbossat dues notes cohesionadores deis escriptors de la generació: «L'una referida a la temática: la importancia de la térra, del país, com a font d'inspiració. L'altra referida a la poética: l'ús deis recursos posats en circulació des de fináis del segle passat per la poesia occidental capdavantera». En un altre Uoc (1984: 355) havia addui't la «base simbolista» com a nota comuna de llurs millors aportacions poétiques. En realitat, la primera és una reformulació de la noció fusteriana «paisatgisme sentimental» i no recull sino una de les actituds deis escriptors valencians i del simbolisme en general: la del paisatge com a «font d'inspiració». En canvi, el corpus poetic d'aquells autors presenta, com vaig mostrar en un altre lloc (1993: 342) sense eixir del tema del paisatge, una notable diversitat de registres lírics.

140-


Val a dir, respecte a la cohesió de la generació que, per exemple, Lluís Guarner, segons testimoni personal (1985:174) no n'és perqué quanenviáels origináis, ja havia eixit 1 "Antología. En qualsevol cas, les definicions personáis deis poetes, que encapcalen la participado de cadascun en Y Antología, aporten abundant informado sobre la (in)coheréncia interna del grup. Tot fent tabula rasa de les confusions i les banali-tats que hi sovintegen, i menyspreant les diversitats de to de cadascun, hom pot extraure'n un seguit de dades que denoten una afecció dominant a les modes vinculades al postsimbolisme, pero amb remores esfereídores. I el que és mes greu: la simple aproximado a la praxi poética de cadascun evidencia 1'habitual falsedat de les declaracions. Els aspectes de convergencia destacables hi son quatre: la definido de la poesía, el poblé i la tradició, la modernitat, i les afiliacions i referéncies a autors concrets.

Peí que fa a la definició de la poesía, tendeixen a citar implícitament tópics generáis del postromanticisme i del simbolisme: «realitat o qualitat pura» (Artola); «harmonía de sentiment profund i forma perfecta» (Almela); «Emoció i Sincerítat» (Caballero); «Esperit autócton. Poblé. Elevació. Claretat. Naturalitat» (M. Duran); «indefinible encant» (E. Duran); «paratge lluminós en el que es junten per diversos camins la literatura i la música» (D. Martínez Ferrando); «flama d'entusiasme que exalca els sentits [i] emoció pura dins estats d'ánim» (Navarro); «inmutable... nia en 1'ánima de la Patria» (Ortín); «art pur... joc deliciós... un article de luxe, una bella cosa sense importancia ni utilitat» (Perucho); «joc de paraules que interpreta un estat interior pur... Inspiració feta paraula viva... Evasió d'imatges» (Salvador); «és quan és» (Thous); «puresa i sobrietat de paraula; delicadesa d'ánima; sincerítat» (Verdeguer). Llevat d'apellacions postromántiques a la inspiració, la patria, el joc i el sentiment, alio mes destacable hi és, sens dubte, l'explicitació de la «puresa» per part d'Artola, Navarro, Perucho, Salvador i Verdeguer. La importancia de la música, d'heréncia simbolista, s'explicita en Daniel Martínez Ferrando i en Perucho. L'acoblament de forma i sentiment és adduít per Almela, Caballero, Daniel Martínez Ferrando i Salvador.

Peí que fa al poblé i la tradició: «egoisme, humanitat» (Artola), «cantar la nostra Terra... espere... al Poeta "específic"»(Caballero), «retorn al natural, al poblé» (M. Duran), «ánima valenciana» (Navarro), «ánima de la Patria» (Ortín), «sóc un polític de l'idioma» (Salvador). Predomini, dones, del postromanticisme, al costat d'algunes mencions explícites d'indívidualisme i independencia personal (Artola, D. Martínez Ferrando, Thous). La vinculació explícita de la patria i la poesia apareix en Ortín i Miquel Duran.

Peí que fa a la modernitat: «cantem lo d'ara, mes amb cant etern» (Caballero), antiavantguardisme (M. Duran), «equivocat cosmopolitisme» (E. Duran), originalitat = modernitat (D. Martínez F.), modernitat contra avantguardisme (Navarro). La resta no anomenen explícitament la qüestió, i en conjunt, per tant, hi ha un rebuig de la modernitat. L'impacte del dandisme es pot ende vinar en Perucho. La qüestió de la

141

LLUÍS B. MESEGUER

sinceritat de l'art, en Caballero, Navarro, Salvador i Verdeguer. I la importancia de la imatge la destaca, per damunt de tots, Salvador.

Les afiliacions i referéncies a autors concrets son molt mes nombrases que cohesives: Schleiermacher, Schlegel, Schiller, Novalis, Keats, Wordsworth, Shelley, Spencer, Valéry, Cocteau (Artola), Bayarri, Duran, Mustieles, D. Martínez Ferrando, Rubén Darío, Maragall, Verdaguer, Guasch, Carner, Riber (Caballero), Thérive, Llórente, Verdaguer, Goethe, Mozart, Beethoven (M. Duran), lírica anglesa, Poe (D. Martínez Ferrando), Virgili, Mistral (Navarro), Góngora, López-Picó (Perucho), Bécquer, Rosalía de Castro, Rubén Darío, Santos Chocano, Maragall, Guasch, Guimerá, Amado Ñervo, Sagarra (Verdeguer). Mes enllá de l'aparenca estrafolária d'alguna de les llistes, i deis silencis deis altres que no aporten noms, solament Artola sembla teñir una voluntat d'aproximació i d'integració a la lírica europea moderna, i, com a gest potser forcat, no esmenta cap autor cátala. Al pol contrari, Caballero és l'únic que esmenta autors valencians coetanis; i Verdeguer, autors catalans i romántics o moder-nistes coneguts de llengua espanyola.

Si no per un sincretisme balder, derivat d'aquest aiguabarreig mental, dones, els escriptors d'aquells anys només poden ser descrits a partir llurs dependéncies «exte-riors» i de les limitacions biográfiques i socioculturals de llurs creacions, ja que no ho poden ser per referencia a cap «literatura valenciana» paradigmática amb tradició propia. Caries Salvador, en El jazz, el maquinisme i la poesía pura (TLV, 11), no distingia mes que «dues tendéncies»: els poetes que «rebutgen» la forma i els que la «prefereixen»; i per aixó es pronunciava a favor de «l'eclecticisme per les escoles estétiques.» Al capdavall, només poden ser entesos a partir d'aquesta inexistencia, segons que gráficament afirmava Joan Fuster quan expressava que «cada poeta valencia ha de partir del no-res». Si hom li lleva el gentil fatalisme que pressuposa, la frase esdevé axiomática.

En canvi, les convergéncies intertextuals i transtextuals, en el marc del postsimbolismehabitual alespoesies europees delperíode, songojosamentdestacables: el vol del pensament, el vidre de la pluja, la melangia del capvespre, la claror interior, la pluja com a llangor, la lluna de plata, la creació com a optimisme ideológic personal, el símbol de Tare tibant, les oronetes com a sagetes, el símbol del calze, la il-lusió blava, el capvespre morat, la dansa de la flama...

A la postguerra, l'activitat literaria continua en la mediatització de la concepció nacionalista de l'activitat literaria, i tot torna a comencar amb els discursos retórics citats al comencament: l'organicisme de la literatura, la teleología de l'activitat de l'escriptor, el sincretisme, el voluntarisme, i la dialéctica entre la sinceritat personal i la retorica «imposada» per les mancances del «sistema literari» i de la societat sencera. Xavier Casp era la bandera d'una aparent nova fornada que, en boca d'un altre deis líders (Adlert, 1951), creia:

142-

La poética de Cades Salvador i la generació de 1930

La literatura catalana adquireix la seua maduresa en tenes valencianes amb la generació brostada després de la guerra civil, i son molt pocs els noms de la generació anterior que a hores d'ara, per llur valúa absoluta, es mantenen junt ais jóvens, formant-hi el quadre actual de la nostra literatura a Valencia. Si la generació anterior suposá un gran progrés, l'avan9 que la jove generació representa respecte a la seua antecessora és tan superior al d'aquesta sobre la seua anterior, que ha coMocat la producció valenciana al niveü de la norma-litat literaria, figurant aquests valors valencians entre els mes destacáis de la literatura catalana.

El text no indueix a error, a jutjar pels subratllats (meus), encara que provinga d'un candid egocentnsme generacional i juvenil. Una realitat cultural desértica demostrá la seua inanitat social. Mes bé el problema de l'evolució literaria, en termes histories i estétics, es planteja entre els escriptors valencians com un treball de Sísif. Amb la distancia afegida d'una nova «generació» sense passat, feia notar recentment Josep Piera (1988), en un mitjá modera, l'entrevista periodística:

De tota manera, ni Artola, ni Almela i Vives, ni cap altre deis poetes valencians deis anys trenta, no han influir en la poesía actual. En aquest sentit, la tradició local contemporánia ha estat una descoberta recent. Per a la meua generació, el segle XX, en tant que mestratge poétic, no té cap presencia valenciana, a excepció d'uns pocs poemes del jove Fuster, i ja posteriorment, Estellés. Les nostres recerques miraven mes amunt...

Tampoc ara no hi ha ambigüitat. Novament, calia i cal «mirar mes amunt», com ais anys vint. Com si «mes amunt» hi hagués una «literatura normal».

IDEES IEXEMPLES DE CARLES SALVADOR

La poética de Caries Salvador apareix essencialment, i repetitivament, en cinc textos: El jazz, el maquinisme i la poesía pura (1928), Colps d'escut i de sageta (1929), Significado de l'avantguardisme (1929), la declaració de 1' antología del 1930, i la con-feréncia inédita El meu concepte de la Poesía (1935). I cal fer constar que les idees literáries no son tema específic en la ponencia de la delegació valenciana al Segon Congrés d'Intel-lectuals per a Defensa de la Cultura (1937), llegida per Salvador.

Les constants ideológiques mes habituáis d'aquests textos es basen en: - l'adscripció a lapercepció sincrética de 1'avantguardisme; - la condició nacional i social de la concepció poética, i - la recepció vaga i reductiva del postsimbolisme.

143

LLUÍSB. MESEGUER

Aixf, el primer text sitúa l'activitat poética entre «la máxima del cientifisme i la mínima del folklore», quedant el jazz i el maquinisme dins el primer. A continuado, esmenta la poesia pura, el «subconscient fugisser de l'estudi freudiá», la metáfora «com mes simbolisme aporte», el cal-ligrama i el sonet. I encara, per recobrar «]'ánima del poblé», cal combinareis clássics nacionals i estrangers amb els avantguardistes també nacionals i estrangers.

El segon text, molt mes concret i explícit, és un catáleg de sis respostes a l'acusació de radicalitat, elitisme i estrangeritat del seu «avantguardisme»: l'assassí de la llengua és el floralisme, el poblé és 1'«aristocracia de l'esperit», 1'avantguardisme té lectors, l'escriptura és política i «el nostre meridiá literari és Barcelona.» El tercer text, també defensiu, remarca la condició progressista del programa: liberalisme =individualisme =democrácia =antifeixisme. I la declaració de 1'antología del 1930 no conté cap novetat, ja que remet a la «paraula viva» i a la forca poética de la imatge. Un «altre avantguardisme», al-ludit per Aznar (1985), ni tan sois es dibuixá.

La conferencia del 23-V-1935 espigóla els textos anteriors 9a i enllá. Convé avisar, tanmateix, que el text té un notable interés d'origen pragmátic: Fautor, en una sessió de Lo Rat Penat, traspua una mena de seguretat subjectiva en els pressupósits ideologicopoétics que considera cridats a vencer en el migrat cenacle valencia. No fa potser mes que intentar que Fauditori capte la divisió d'August Schlegel entre Naturpoesie i Kunstpoesie, passada per la Teoría literaria de Milá i Fontanals, i per les digressions maragallianes sobre la «paraula viva». Poc hi importa que no especifique en absolut per quina «puresa» ha d' optar la poesia valenciana: ¿del tema, com Valéry ?, ¿del llenguatge, com Jiménez?, ¿de l'expressió del jo, com Machado?, ¿deis mites populars, com Maragall?... I menys encara que no s'hi entenguen els procediments del surrealisme (també postsimbolistes!). I menys encara que hi intercale textos seus de set o vuit anys endarrere.

El pragmatisme del text, adobat amb poemes propis, es fa present en justificacions poderoses [subratllats meus, pero de vegades peí mateix autor en el manuscrit]: «l'acceptació deis nous conceptes de la Poesia que son no ja acceptats en totes les literatures sino carn i sang poétiques en qualsevol literatura d'aires interessants»; «deliberadament... vaig adscriure'm a l'avantguardisme... no revolucionan»; les «receptes literáries que des de París es llancaven arreu del món cada anyada.» En totes les literatures: cal entrar al segle XX i al món, pero perqué la migrada societat cultural valenciana no trobava arguments nascuts al seu si per a la creació de modernitat. «Deliberadament»: l'activitat poética és orgánica, pero no derivada de decisió individual o estética. «No revolucionan»: adaptant la «revolució» a una societat tradicional, pero colant-hi la ideologia captinguda i tradicional del propi Salvador.

Després de la Guerra, el «retorn a Llórente» propugnat per Salvador també presenta idéntica ambigüitat: ¿«quina sinceritat poética» hi ha en la retoricista versolatria llorentina? ¿quina proximitat entre les veHe'ítats pseudoromántiques del

144


segle dinou i la crisi terrible deis anys quaranta del vint? ¿quina modernitat es pot esperar de receptes que la societat valenciana ha anat oblidant en el procés d'urbanit-zació? Etcétera.

Pels mateixos anys de les reflexions salvadorianes, el jove Bernat Artola, el mes dotat biográficament de la generació per a les reflexions poétiques i retoriques, en diversos textos ocasionáis es referí a bastament, com vaig fer notar en un altre paper (1992), a la «paraula pura», a la «sinceritat», al misticisme mediterrani, a la «ingenu-i'tat» de la creació. L'única diferencia constatable amb el mestratge salvadoriá és el fet que Artola no verbalitza mai en els seus textos la condició social i política de l'escriptura, sino sobre una versió mistificada: les referéncies a la solitud i 1' angoixa del jo poétic. De tota manera, donat el (potser) copiós epistolari entre Artola i Salvador, possiblement cal interpretar que deis dos aspectes posats en relació en els plantejaments retórics de Salvador: la política i la poesia, Artola hi «informa» o hi «motiva» el segon element.

Finalment, la qüestió fonamental d'aqüestes (in)definicions salvadorianes és la seua manca de presencia, o la seua aparició desordenada, en els textos poétics. Com en molts al tres casos, l'aparenca de modernitat de Salvador es pot veure en un element paratextual: els títols deis Ilibres. Vegem-ne alguns fenómens de contrastos o de contradiccions:

- El mot Plástic alludeix els materials urbans, pero en els poemes hi apareixen bases temátiques i técniques no urbanes ni objectualistes

- La barreja sinestésica del títol Vermell en to major, de tradició simbolista {Correspondances de Baudelaire, Voyelles de Rimbaud)

- El bes ais llavis com a citació de Salvat, amb la finalitat d'induir la identificació del llibre amb l'«avantguardisme» existent

- Cant i encant de Benassal o L'auca de les oques: el joc paronomásic en tant que al-lusió a la «literatura com a joc»

- Elfang i l'esperit: els opósits simbólics no mantinguts al llarg del llibre - Les veus de la térra: citació de Maragall, utilitzada amb criteri prácticament

kitsch (un poema jocfloralesc sobre Benicarló). En poemes concrets, la poética de Salvador mostra, al costat d'indubtables encerts

expressius, la incongruencia o l'adscripció sincrética. Per exemple, el poema Barraques, esmentat imprópiament per Blasco (1981) i Simbor (1983) com a manifest antitradicionalista, acaba essent una idealització justificatoria:

- la comminació «aneu-vos-en» adrecada a les barraques hi contrasta amb Tadjectivació llorentina i, per tant, laudatoria que hi acompanya l'horta: «lluminosa, gentil i esmeragdina»

- l'atribució del «mester deis temps moderas» a «les cases llauradores» aixecades per «paletes» confon la urbanitat amb el debat sobre ruralitat

145

LLUÍS B. MÉSEGUER

- la definició de les barraques com a «filies d'un viure primitiu» contrasta amb el desig, expressat al final del poema, que queden, «per ésser un record», en «l'Art pictórica».

Un altre poema prou citat, YElogi vilatá planteja el contrast ruralitat/urbanitat. Ho tenia fácil: el bucolisme (rural=positiu, ciutat=negatiu), l'avantguardisme futurista o surrealista (rural=passat, ciutat=modernítat)... En canvi, la confrontació mostra el poblé com a positiu, pero la ciutat amb adjectivació ambigua: positiva i negativa.

El poema Octubre mostra un sincretisme significativament radical: la tradició de sant Dionís amb la lectura d'«un llibre d-orsiá / filosófic i plaent».

Els mecanismes de citació teñen un alt poder en l'obra de Salvador. Dones bé: en Vermell en to major n'apareixen uns interessants usos sincrétics. Examinem-ne dos:

- L'ús de noms d'autors per «justificar» el poema:

Preceptiva literaria Wilde: Mosca: Anímalo que busca la brutícia i cerca la claror.

Alcohol Poincaré? No.

Baudelaire!

- La paráfrasi de locucions i dites populars:

Trons

(Sant Pere que muda els pobles) Els ángels rics canonegen -burgesos-els ángels pobres. Nit sense ánima La lluna

-la bruna-endolada.

D'altra banda, l'ús deis motius emprats de vegades és significativament oblidat. Així, el poema El goig i el turment tenia el motiu de la dama que passa (la fugacitat de la bellesa), clarament usat en cátala per Carner en La bella dama del tramvia i per Salvat en Noia del tram.

Sobretot, pero, s'hi percep lapercepció errónia de la técnica simbolista clássica, en la qual es produeix una transferencia de la concreció a l'abstracció, i usualment de la

146


corporeítat «terrenal» a la idealitat. Per exemple, el poema Falzilles (dins El bes ais llavis), que alludeix aquesta táctica expressiva, hi practica una transferencia de concret a concret". identifica les falzilies arnb els xiscles de «donzelles» en un marc de record infantil. Pero la fundó de la paraula hi és la següent:

i llancen els xiscles de l'emoció per fer-los baixar del cel amb el paracaigudes rosat de la imatgeria poética.

En definitiva, els camins de l'escriptura i els camins del pensament compartiren en el ciutadá literari Caries Salvador idéntiques cruílles que la ingent crisi de canvi viscut per la societat valenciana deis anys vint i trenta. Idéntiques cruílles, potser, que les proposades per aquest final de segle a la literatura catalana dins el marc europeu: el jo, la realitat, el llenguatge.

LLUÍS B. MESEGUER

Universitat Jaume I

REFERÉNCIES BIBLIOGRÁFIQUES

ADLERT, M. (1951) «La literatura valenciana com a excepció i com a normalitat», Ariel 21.

- (1954) «L'actual literatura catalana al País Valencia», Homenatge a Caries Riba en complir seixanta anys, Barcelona, Ed. Josep Janes.

ALMELA, F. (1951) La literatura en Valencia durante la primera mitad del siglo XX, Valencia, Tipografía Moderna.

- (1954) «Valencia en una Historia de la literatura catalana», Valencia, Valencia Atracción.

ANDRÉS ESTELLÉS, V. (1973) próleg a 4 elogis i 4 cues , Valencia, Gorg. ARACIL, L. V. (1982) «Et tout le reste est littérature», L'Espill 16. AZNAR, M. (1985) «Redre§ament i ruptura culturáis al País Valencia (1927-1939)»,

dins AZNAR, M , BLASCO, R. La política cultural al País Valencia 1927-1939, Valencia, IVEI.

BERNAL, A. (1987) La narrativa valenciana de pre-guerra, Valencia, Universitat de Valencia.

BLASCO, R. (1981) próleg a C. SALVADOR, Poesía, Valencia, Institució Alfons el Magnánim.

147

LLUÍS B. MESEGUER

CANTÓ, F. (1920) Espigolant entre'l rastoll, Castelló de la Plana, Societat Castellonen-ca de Cultura.

DD.AA. (1985) Llir entre cards, Valencia, Universitat de Valencia. Escola catalana, núm. 303, 1993. FUSTER, J. (1956) «Introducció», Antología de la poesia valenciana (1900-1950),

Valencia, Ed. Tres i Quatre (edició usada: 1980). GRAMSCI, A. (1972) Cultura y literatura, Barcelona, Península. GRASSET, B. (1928) «Remarques sobre l'acció», La Nova Revista 16. IBORRA, J. (1974) «La poesia política valenciana 1930-1939», Arguments 1. JAKOBSON, R., BOGATYREV, P. (1929) Le folklore, forme spécifique de création (repro-

duít dins R. JAKOBSON, Questions de poétique, París 1973, Seuil). La República de les Lletres. Quaderns de literatura, art i política (1934-1936). Edi

ció usada (sigles LRL:) Valencia, Ajuntament de Valencia, 1984 (facsímil). MANNHEIM, K. (1963) Ensayos sobre sociología de la cultura, Madrid, Aguilar. MATEÜ I LLOPIS, F. (1931) L'actual moviment cultural de Valencia, davant l'hora

present de Catalunya, Tarragona, Agrupado Excursionista Ginesta. MESEGUER, L. B. (1991) La crítica referencial, Castelló de la Plana, Universitat Jau-

me I-Universitat de Valencia. - (1991 a) «La querelle valenciana de la literatura catalana», dins Miscel-lánia Joan

Fuster, IV, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. - (1992) «L'estética i la crítica en escrits efímers de Bernat Artola», Miscel-lánia

Sanchis Guarner, Valencia, Universitat de Valencia. - (1993) «Retorica i sinceritat: Caries Salvador i la poesía», Escola catalana, 303. MIQUELIVERGÉSJ.M. (1934) «Parallelisme de laRenaixencaaMaHorcai a Valencia»,

Revista de Catalunya 11. MIRA, J. F. (1990) Cultures, llengües, nacions, Barcelona, La Magrana. PIERA, J. (1988) «Entrevista», Daina 4. PLANA, A. (1976) Les valors del nostre renaixement, Barcelona, Ed. 62. PRIMITIU, N. [N. P. Gómez Serrano] (1935) Renaixenga i Romanticisme, Valencia,

Acció. RTBBANS, G. (1977) «La poesia de Maragall dins el Simbolisme», Actes del Quart

Colloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

- (1983) «La temptació de l'absolut a la lírica catalana del segle XX», Actes del Sisé Col-loqui de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona, Publicacions de l 'Abadia de Montserrat.

SÁNCHEZ GOZALBO, A. (1934) El Paisatge en la Literatura Valenciana, Castelló de la

Plana, Societat Castellonenca de Cultura. SANCHIS GUARNER, M. (1968) Renaixenga al País Valencia, Valencia, Tres i Quatre. SERRANO, S. (1981) Signes, llengua i cultura, Barcelona, Ed. 62.

•148-


SIMBOR, V. (1983) Caries Salvador i Gimeno: una obra decisiva, Valencia, Diputado de Valencia.

- (1984) «Un avantguardisme poétic valencia?», Miscel-lánia Sanchis Guarner, I, Valencia, Universitat de Valencia.

- (1988) Fonaments de la literatura contemporánia al País Valencia (1900-1939), Valencia, Universitat de Valencia.

SOLDEVILA, C. (1967) «A l'entorn de la crítica», Obres Completes, Barcelona, Selecta. Taula de Lletres Valencianes (1927-1930). Vegeu-ne 1'índex i una antología de textos,

de la qual son citats en aquest article (sigles TLV), en: Taula de Lletres Valencianes. Selecció de textos, Valencia, Institució Alfons el Magnánim, 1982.

TERRY, A. (1987) «La poesía catalana moderna dins el seu context europeu», Revista de Catalunya 4.

149

Date post:	18-Oct-2021
Category:	Documents
Upload:	others
View:	1 times
Download:	0 times

LA POÉTICA DE CARLES SALVADOR I LA GENERACIÓ DE 1930

Documents