Jornades - CEAI · 2017. 3. 21. · Caroline JUILLARD, professora emèrita, Université Paris...

Jornades 2012 – Llengua, societat i cultura

Caroline Juillard: Diversitat lingüística i polítiques públiques a Senegal

Centre d’Estudis Africans i Interculturals (CEA) ‐ Juliol 2012

2

Diversitat lingüística i polítiques públiques a Senegal

Caroline JUILLARD, professora emèrita, Université Paris Descartes

[email protected]

Hola. Primer de tot, com a introducció a la meva comunicació,

m’agradaria donar una breu explicació de la meva llarga relació amb Senegal.

Senegal és un país al qual he anat des del 1985 tant per temes de

Recerca sociolingüística com per relacions d’amistat.

Poc a poc em vaig convertir en una parlant del Wolof, la llengua més

parlada amb diferència, i gradualment vaig aprendre com comportar-me, viure i

actuar enmig d’entorns plurals.

La meva primera visita a Senegal va coincidir amb el començament

d’una investigació col·lectiva sobre l’estat de la Wolofització del país, iniciada a

mitjans dels vuitanta pel laboratori de sociolingüística de la meva universitat,

vint anys després de la primera recerca sobre el tema (CLAD, 1965). El meu

colega Louis Jean Calvet, qui llavors era el director del laboratori i estava molt

entusiasmat en el desenvolupament de l’estudi de les linguae francae a l’Àfrica,

tenia la intenció de comparar el desenvolupament de l’ús del Wolof a la capital,

Dakar, i a Casamance, la regió més multilingüe.

Però jo estava molt sorpresa i interessada per la mostra de

multilingüisme en ambdós repertoris, individual i col·lectiu, a Zinguinchor, la

capital de Casamance, i per l’habilitat dels seus habitants per canviar de

llengües segons els diversos tipus de situacions en les que es trobaven, per

tant em vaig involucrar més en l’estudi del multilingüisme a Zinguinchor que en

el procés general de Wolofització, el qual, en la meva opinió, funciona com una

barrera envers l’enorme potencial del multilingüisme, el qual encara està en

procés al país, fins i tot per a la gent jove.




3

Volia documentar aquesta situació tant particular com un tresor lingüístic.

Fou una experiència extraordinària per a generar el meu camp de recerca,

sobre una base més o menys etnogràfica, amb joves i adults locals que

m’acompanyaren en el procés.

Al final, vaig haver de marxar de Casamance i anar cap a Dakar. Allà em

vaig involucrar amb el Wolof, en l’estudi dels contactes d’aquest amb el francès

local i amb les variacions en la barreja d’ambdós, així com en els aspectes

educatius d’aquesta contigüitat lingüística.

Vaig escriure nombrosos articles i dos llibres sobre el multilingüisme a

Senegal, un d’ells en col·laboració amb Martine Dreyfus (una ex membre del

CLAD a Senegal), que es va dedicar a l’estudi del multilingüisme a la regió de

Dakar.

M’agradaria subratllar una actitud negativa molt comú – potser inherent

al punt de vista colonial – envers el multilingüisme africà, el qual gairebé mai es

percep com un recurs sinó més aviat com un problema.

És només a partir de les recerques a un nivell micro que es pot entendre

la naturalesa i la intensitat del multilingüisme, així com el seu impacte a la vida

quotidiana dels individus i les comunitats. Casamance és el lloc perfecte per

aquest tipus de recerca.

Els processos de manteniment i de canvi del repertori multilingüe de

Casamance – els quals impliquen tant mantenir la diversitat lingüística i els

seus usos i transmissions, com afavorir algunes llengües molt més usades en

detriment d’altres més locals – poden ser entesos des de diferents angles, ja

sigui en àmbits regionals i locals o bé en àmbits nacionals. A la fi, en el millor

dels casos, o bé no s’aborda el tema en absolut, o bé es posa en una posició

secundària magnificant-lo enormement, especialment quan es mira des de

Dakar, des del cor del procés de Wolofització.




4

Evidentment, em vaig haver de familiaritzar amb les polítiques i les

implicacions del desenvolupament de la particular situació lingüística. Com a

persona francesa, no va ser fàcil distanciar-me suficientment dels

esdeveniments històrics. A França, encara funcionem amb la normativa i les

lògiques jacobines als estudis de llengua.

La meva contribució en aquesta conferència abordarà majoritàriament

aquells aspectes de la situació que conec bé, tot i que també em referiré a

alguns altres que he anat aprenent a través d’altres fonts i estudis.

1. Introducció al país

Senegal és un país subSaharià, localitzat a la costa Atlàntica de l’Àfrica

Oest, limitat per Mauritania al nord, Mali a l’est, Guinea i Guinea Bissau al sud.

Com a conseqüència de la Conferencia de Berlin (1885), està dividit en dos per

Gàmbia, i la regió de la Cassamance localitzada enmig de Gàmbia i de Guinea-

Bissau, és l’escenari d’una lluita per la independència que va començar a l’inici

dels vuitanta. Aquesta ha conduït al rebuig, la incomprensió i a una certa

discriminació envers una part de la població que viu a la part nord del país.

Dakar, que va ser fundada al 1857, va ser des de 1902 fins la

independència de Senegal al 1960, la capital de la vella Àfrica Oest francesa,

substituint a Saint-Louis en aquesta funció. Des dels temps de la colonització

francesa, s’ha vist i encara es pot veure un desenvolupament demogràfic

destacable, com en d’altres capitals africanes, les quals beuen de les

migracions rurals o de gent vinguda d’altres països de la regió subsahariana. Hi

ha aproximadament 12 milions d'habitants a Senegal, la majoria dels quals

resideixen a la regió de Cap Vert, on està ubicada Dakar i els seus suburbis.

Amb aquestes condicions demogràfiques, la situació lingüística es

caracteritza per l’emergència d’una llengua predominant, el Wolof, en àmbits

urbans que són, com a mínim bilingües, i en la majoria dels casos multilingües.




5

Aquest procés informal s’ha documentat adequadament des dels anys

seixanta. El Wolof representa, com a mínim pels residents de les dues ciutats

fundadores, Saint-Louis i Dakar, la llengua de tots els Senegalesos. Però el

procés en sí, a part de les representacions socials que acompanyen al

desenvolupament, no s’ha realitzat a l’esfera política: el Wolof encara té el

mateix estatus legal que les altres llengües africanes locals, les també

anomenades llengües nacionals, les quals tenen molta menys importància

demogràfica.

Senegal és per tant un país predominantment Wolof-parlant, malgrat que

està en una situació complexa i multilingüística, i l’ús del Wolof contribueix a

incrementar el sentiment de la població de pertànyer a una nació. No obstant

això, tant a nivell oficial com a l’escena internacional, Senegal és un estat

francòfon, en el qual el Francès és una llengua oficial que mai ha esdevingut el

canal popular de comunicació. (Mac Laughlin, 2008 a).

La situació actual és resultat de la colonització, inserida a diferents

societats, i de la creació d’un nou Estat amb mig segle d’història comú. Una de

les característiques principals de l’Estat Senegalès és una certa estabilitat

política regulada pel multipartidisme i l’alternança política, a més d’una segura i

ancestral homogeneïtzació cultural caracteritzada per la fidelitat de la població

a un moderat Islam local i per les relatives relacions harmòniques entre grups

ètnics.

Cap regió és homogènia, ni ètnicament ni lingüísticament, com a resultat

de la intensitat de les migracions internes que s’han donat des de vells temps; a

més, tant les famílies com els individus són sovint multiètnics i multilingües

(Mac Laughlin, 2008 a).

Per ajudar-vos a entendre els diferents aspectes de la situació específica de

Senegal, donaré primer una perspectiva històrica de la creació de l’Estat

Senegalès i de les mutacions de la societat des de l’arribada de presència

europea al territori. Llavors faré una descripció del llenguatge polític durant el




6

període colonial i després de la independència. Finalment, parlaré sobre el

complex caràcter etnolingüístic del país segons la discussió de les realitats bi- i

multilingües de Senegal i dels interessos d’aquestes. Acabaré il·lustrant els

reptes que cal afrontar en educació, tant monolingüe com bilingüe.

2. Percepcions històriques

Com acabo d’esmentar, Senegal, com molts d’altres països de l’Àfrica,

és un artefacte de l’expansió colonial europea. Però abans de l’arribada dels

portuguesos i dels alemanys, consistia en diversos regnes petits que estaven

sota la influència dels imperis de l’est (Ghana i Mali) i, posteriorment, de les

poblacions del nord recent convertides a l’Islam sota la influència dels Berbers

Almoràvids. Aquests societats, estaven molt més vinculades entre sí a la part

nord del país – alguns regnes d’estructura social jeràrquica i de religió islàmica

-, mentre que a la regió de Casamance, les societats eren més igualitàries, més

animistes i més Catòliques, des de la presència dels portuguesos que hi van

ser fins a finals del segle XIX.

El canvi de les rutes de caravanes utilitzades per als esclaus, d'or i de

sal, cap a rutes marítimes foren el resultat dels primers contactes amb els

europeus. Durant el segle XVIII, les petites comunitats franceses que

participaren a la tracta d’esclaus, acompanyades per diferents grups

d’autòctons, començaren a competir amb els assentaments anglesos,

alemanys i portuguesos i s’imposaren des de principis del segle XIX.

Està històricament demostrat que les urbanitzacions resultants dels

presumptes punts comercials (comptoirs), localitzades a la costa, estan

directament relacionades amb el procés de Wolofització i amb l’apropiació del

francès pel codi mixt. (Mac Laughlin, 2008 a).

Senegal és el primer país de l’Àfrica subSahariana on, des de finals del

segle XVII, el Francès va estar en contacte amb les llengües africanes, sobretot

amb el Wolof, durant els inicis de les relacions entre els comerciants francesos,




7

mercaders i mariners africans, al primer punt comercial de Senegal, a Sant-

Louis, localitzat a la desembocadura del riu Senegal.

Per tot això, el Wolof es desenvolupà com un llenguatge urbà. Els “Wolof

parlants” treballaven pels francesos com a intèrprets o comerciants en negocis

de l’entorn, els quals contribuïren a fer del Wolof una llengua de comerç.

Les ciutats Atlàntiques portuàries començaren a créixer l’any 1816 i

continuaren creixent durant tot el període de colonització. A quatre d’elles

(Saint-Louis i Gorée, seguides per Rufisque i Dakar) se’ls hi donà un estatus de

comunitat, i els seus habitants eren ciutadans francesos, amb els mateixos

drets que els francesos, mentre que la resta d'habitants eren simplement

subjectes. Com a conseqüència directa de la transferència de capital de l’AOF

(“Afrique occidentale française” Àfrica Occidental francesa) des de Sant-Louis

cap a Dakar, una ciutat en creixement amb rutes externes beneficioses per a

les instal·lacions del port, una bona part de les elits francòfones es traslladaren

des de la vella ciutat cap a la nova. No obstant això, amb el pas del temps, els

dos llenguatges històricament associats, Francès i Wolof, acomplien funcions

complementàries per a les elits urbanes, per a la població barrejada francesa-

africana, per als ciutadans de les comunitats, etc.

Els migrants que contribuïren al desenvolupament de la regió de Cap

Vert acabaren conformant-se amb els usos lingüístics dominants, mentre

mantenien les seves llengües locals amb el veïnat, la família, les associacions

dels pobles, etc. El codi mixt – que es caracteritza per préstecs massius del

Francès i pel canvi de codi – nasqué per aquest contacte històric entre llengües

que ara és d’ús generalitzat per les elits de Dakar i també imitat per una bona

part de les comunitats urbanes de tot el país. Aquest varia, particularment,

segons el grau d'estudis a l’escola francesa dels parlants i de les seves

habilitats multilingües (Swigart, 1994, Thiam, 1994).

El desenvolupament de l’escena urbana ha tingut efectes inevitables en

la manera com la gent percep els membres del seu grup. Considerarem




8

aquesta qüestió d’identitat una mica més endavant. No obstant això, amb

aquesta consideració, haig d’insistir en l’impacte d’altres processos històrics en

actiu a Senegal durant el període colonial. Durant el procés colonial, començant

l’any 1860, els administradors i intel·lectuals francesos establiren una

classificació de “races” i llengües (Irvine & Gal, 2000), originària de les

narratives i dels reportatges dels primers viatgers (Glasman, 2004). La

classificació ètnica girà al voltant de pol wolof, el qual gradualment esdevingué

un model, que cristal·litzà el primer terç del segle XX.

Les categories ètniques i lingüístiques esdevingueren així evidents,

l’impacte de les quals encara es pot mesurar als censos de la població actuals,

els quals usen noms de grups i de llengües en Francès, que no són els utilitzats

pels senegalesos per a identificar qualsevol dels seus grups i de les seves

llengües (Juillard & Ndiaye, 2009).

Aquests censos es van desenvolupar en el treball dut a terme sota

l’impuls de Louis Faidherbe, administrador colonial de meitats del segle XIX.

Les formes descriptives de la diversitat lingüística, llengües i variants dialectals

estaven clarament relacionades amb la feina de categorització i amb les

ideologies que les categories expressaven. Avui dia, les descripcions de les

majors varietats així com de les llengües minoritàries, el creixement del

coneixement sobre la complexitat ètnica i lingüística i l’emergència de nous

projectes de recerca socio lingüística en camps plurilingüístics, contribueixen a

la crítica, amb nous fonaments, d’aquests categories heretades.

3. Llenguatge polític durant el període colonial i a l’Estat Independent

La política colonial durant el segle XIX a Senegal fou una continuació de

la política interna de la metròpoli, que consistia en eliminar les llengües

regionals per a benefici exclusiu del Francès, principalment per mitjà de

l’escolarització. Aquesta política correspon a l’actitud ideològica anomenada

Jacobinisme Francès.




9

La temptativa assimilacionista a Senegal, duta a terme per mitjà de

l’administració dels quatre municipis, fou també introduïda a l’ensenyament de

la llengua francesa. La formació i educació d’un petit nombre d’elits fou guiada

per la seva participació a la política local i francesa i a la vida intel·lectual. El

primer president, Leopold Sédar Senghor, en fou un d’ells.

La implicació del nou Estat amb la llengua Francesa va ser un llegat del

president. Com a escriptor i membre de l’Acadèmia Francesa, fou un ferm

defensor de la llengua Francesa i promogué el seu ús institucional a Senegal.

A la primera constitució del país, es parla del Francès com la llengua de

la Presidència, dels tribunals de justícia, de l’Assemblea Nacional, de l’exèrcit,

de la policia i de l’educació formal. Aquesta legislació fou pensada per a

preservar la unitat de l’Estat i per evitar una possible intensificació de les

demandes etnolingüístiques (Cissé, 2005).

El desig de Senghor era construir un Estat unificat i sòlid. Però al 1971,

segurament sota la pressió d’alguns intel·lectuals1, el govern Senegalès decidí

estandarditzar sis importants llengües africanes (Wolof, Sereer, Pulaar, Joola,

Mandinka i Soninke). Totes aquestes llengües disposaven d’un sistema de

transcripció utilitzant l’abecedari romà. Llavors reberen l’estatus de llengües

nacionals, però no tenien un rol determinant al sistema polític, educatiu i

administratiu malgrat les nombroses declaracions d’intencions de Senghor, com

a resposta a les mobilitzacions de les elits nacionals.

Ell cregué i declarà que substituir el Francès com a llengua oficial a

l’escola no era ni desitjable ni possible. I en efecte, fins fa ben poc, les llengües

1 Des dels cincuanta, hi havia a Senegal un moviment nacional amb l’objectiu de promoure les llengües i cultures locals, sota el lideratge de Cheikh Anta Diop, que estava profundament convençut de la capacitat d’aquestes llengües de transmetre coneixement científic. A través d’adaptacions lèxiques de l’argot científic del Francès al Wolof, demostrà el fet que era possible traduir qualsevol tipus de text. Al mateix moment, alguns estudiants senegalesos a França militaven per la promoció del Wolof com a llengua literària (poesia i música).




10

van romandre al marge del sistema educatiu, malgrat tots els problemes

associats.

Com ja he dit anteriorment, malgrat els estatus oficials, fins avui dia han

sigut qüestionades. El Francès mai ha esdevingut una llengua comú a Senegal.

Però el seu ús és encara la via institucional per a la promoció social, la única

via d’accés a una posició de poder i amb capacitat per a la presa de decisions.

No és considerada una llengua estrangera pels senegalesos, però tampoc una

segona llengua, és la de l’Estat, la de l’elit i per sobre de tot la de l’escola. No

obstant això, l’expansió irreversible del Wolof és una competència pel francès

fins i tot en àmbits reservats (especialment en discursos als tribunals, a

l’Assemblea Nacional i a l’administració)

Si la premsa escrita i la televisió són generalment en francès, el Wolof

penetra als debats i als programes culturals, i s’està estenent a les cançons i,

per sobre de tot, a les noves ràdios urbanes privades. És a més la llengua dels

negocis.

Aquesta expansió considerable no és té en compte en absolut des de

l’Estat, les polítiques lingüístiques estan marcades per la falta de voluntat

política i per la continuació d’una situació heretada. Marcades pel manteniment

del centralisme jacobí, les polítiques han reduït el plurilingüisme senegalès a un

Estat monolingüe o, millor dit, a un bilingüisme del Francès i de la resta de les

llengües nacionals (Cissé, 2005).

En efecte, la nova constitució del 2001 (sota la presidència d’Abdoulaye

Wade) concedeix a qualsevol llengua indígena, si està codificada, l’estatus de

llengua nacional. Aquesta considera la diversitat lingüística del país, però

encara no assimila el creixement i la sinergia del Wolof amb les altres llengües

ni del Francès en la comunicació quotidiana informal. Actualment, unes 20

llengües senegaleses han adquirit aquest estatus i la llista encara no està

tancada.




11

Aquestes millores s’encaminen principalment cap a programes

d’alfabetització per adults, sobretot en zones rurals. Però resulten insuficients

per a l’obtenció de progressos reals en l’educació a Senegal. De fet, a principis

dels anys vuitanta, quan els Etats généraux de l’éducation (Conferència estatal

per a l’educació a Senegal) van tenir lloc a Dakar (1981), sota la presidència

d’Abdou Diouf, es trobà una solució temporal per a la reducció de

l’analfabetisme al país.

A partir de llavors, el procés educatiu es dividí en dos sistemes separats

d’educació: el sistema d’educació formal en Francès (a escoles públiques i

privades) i el sistema d’alfabetització, en el que nombroses ONG van ocupar el

lloc d’un Estat fracassat, a causa de les finances i de raons ideològiques.

En conclusió, la política lingüística senegalesa segueix contínuament

arrelada amb petites adaptacions puntuals.

Tornaré a la falta d’impacte del multilingüisme en l’educació a Senegal a

la darrera part del meu discurs.

4. La complexitat etnolingüística del país

Existeix una relació complicada entre la llengua i l’ètnia a Senegal. Les

classificacions vigents són meres simplificacions de la complexitat d’una

societat en la que sovint els individus són multilingües i pluriètnics, I on “el

fenomen de la urbanització està canviant tant la llengua com, fins a cert punt, el

panorama ètnic del país” (Mac Laughlin, 2008 a).

Alguns grups estan molt més centrats en la llengua i en l’ètnia que

d’altres. Els Pulaas i els Mandinkas, per exemple, són més partidaris del

manteniment de la família com a forma de transmissió de la seva llengua que

grups que han estat més en contacte amb els Wolof durant més temps, com

els Sereers. Alguns altres grups poden sentir-se en vies d’extinció pel procés

de Wolofització en marxa, especialment al sud del país, on hi ha un moviment




12

independentista i on les relacions amb els Wolof són més recents i, d’alguna

manera, vinculades a la colonització francesa.

A les àrees urbanes, el sentiment de pertinença al grup pot

desenvolupar-se a través del manteniment de les relacions afectives amb el

poble d’origen. Però molta gent jove de Dakar pot sentir-se i definir-se com a

Wolof, o Dakarois, ja que només parlen Wolof urbà, i ja no parlen les llengües

vernacles dels seus pares. A més, el sentiment d’identitat és complex, variable i

pot estar relacionat amb filiacions ètniques, del poble o de la regió o de l’àrea

urbana o nacional, depenent de la situació en la qual cadascú està involucrat i

de les persones que participen en el procés comunicatiu. (Dreyfus & Juillard,

2004a).

Hi ha l’acord que més o menys es parlen 25 llengües a Senegal, xifra

molt inferior que a d’altres països Africans. Totes aquestes llengües són

emblemàtiques i de filiació ètnica, i aquest entramat relacional és, sense dubte,

molt més evident a les regions rurals. Les llengües senegaleses pertanyen

totes al grup lingüístic anomenat “Niger Congo” (el grup Mandé i el grup de

l’Atlàntic oest). Algunes d’aquestes presenten una considerable diversitat de

dialectes (com el grup de llengües Joola de la regió de Casamance), algunes

d’altres no tant, com per exemple el Wolof. Es parlen altres llengües a Senegal,

la majoria als països veïns: Portugues Crioll a Guinea Bissau, Àrab Hassanya a

Mauritània, Bamanan a Mali. És més, els parlants de totes les llengües

senegaleses agafen paraules del Francès i del Wolof, especialment a les àrees

urbanes, on també es pot trobar l’ús de llengües europees apreses als

processos migratoris. Algunes llengües minoritàries estan en perill perquè s’ha

interromput la transmissió intergeneracional. Altres poden ser utilitzades fora

del grup de referència, per exemple el Mandinka, amb funcions de lingua franca

a Casamance, i per descomptat el Wolof.

Normalment, en altres parts d'Àfrica, els membres de grups petits

comparteixen repertoris multilingües (per exemple els Mankagnes, Mnadjaks,




13

Balants i Baïnouks a la baixa Casamance). Contràriament, els Wolof, la

llengua dels quals és la dominant, són els menys multilingües.

L'apropiació d'aquestes llengües i les varietats de repertoris multilingües,

tant individuals com col·lectius, són el resultat de vàries circumstàncies. És típic

que els individus multilingües adquireixin diverses llengües al mateix temps i

després aprenguin la llengua oficial, però només a través de l'escola.

Segurament, més tard afegiran altres llengües africanes triades bàsicament a

través de les seves circumstàncies personals i en base a les seves necessitats

en la interacció amb la comunitat, la família, els amics, les xarxes de negocis,

etc.

La temporalitat d'aquestes adquisicions, la variació de les competències,

el significat social dels usos del multilingüisme, el nivell d'intercomprensió, són

també factors que s'han de prendre seriosament en els estudis de situacions

multilingües, tant a Senegal com a qualsevol altre lloc.

Com ja he esmentat anteriorment, el procés en curs de la Wolofització

als centres urbans afecta tant als aspectes ètnics com lingüístics. Les formes

de llenguatge es veuen afectades i difereixen notablement del que es parla a

l'àrea Wolof, que es considera Wolof pur pels que usen les formes urbanes del

llenguatge. En aquest ús vehicular, la gramàtica és simplificada per la gent que

no la té com a primera llengua, i hi ha una extensa fonologia lexical integrada

que pren paraules del Francès y que no és perceptible pels analfabets

funcionals (Thiam, 1994).

Els lingüistes parlen de "re-vernaclització" en aquesta àrea urbana Wolof

a Dakar, on els joves, majoritàriament de famílies mixtes, aprenen a parlar

d'aquesta manera urbana.

Així, en general, parlar Wolof permet a la gent reivindicar que és

senegalesa, i només parlant el codi mixt que es parla a Dakar, els permet

reivindicar que són de Dakar. Com a conseqüència interessant d'aquest procés,




14

la llengua Francesa, en aquesta norma local, s’aprèn normalment amb el codi

mixt, ja que l'ús variat permet a qualsevol persona de Dakar ser identificada

socialment però no ètnicament.

El model de diversitat lingüística centre/perifèria i les seves

representacions tenen una funcionalitat molt clara a Senegal, que és un país

molt centralitzat: Dakar i la regió de Cap Vert són el centre de la vernaclització i

difusió del Wolof urbà, mentre que els centres urbans perifèrics són llocs on el

Wolof es desenvolupa i competeix amb d’altres llengües, com una lingua franca

que s’estén, per la perifèria i les regions rurals que cada cop són més

multilingües.

En conclusió, la urbanització i la Wolofització han afectat profundament el

sentit de l'etnicitat a Senegal, on la majoria dels joves de Dakar abandonen

progressivament la identitat ètnica per una d'urbana. A les regions, on s’està

treballant per estendre el multilingüisme, l'etnicitat és més destacada, però és

interdependent amb d'altres característiques, tals com el poble d'origen.

5. Contactes lingüístics en la comunicació quotidiana

Si el multilingüisme regional ha estat recompost, des de principis del segle

XX, pels efectes de les poblacions desplaçades a les ciutats, la diferència entre

mons rurals i urbans s'ha intensificat i ha reforçat els models d'identificació

d'uns i d'altres, per exemple a través dels usos lingüístics. Aquest

multilingüisme es percep en les interaccions quotidianes dels parlants, i es pot

utilitzar com una estratègia comunicativa. Aquesta dóna al llenguatge triat, o a

les característiques particulars dels llenguatges, identitat o funcions estilístiques

o semàntiques que poden ser interpretades pels comunicadors en base als

espais socio lingüístics de referència (Juillard, 2012).

S'ha demostrat que a Dakar, només a Zinquinchor, on el monolingüisme és

una possibilitat – que sigui un grup lingüístic, Wolof o Francès – sota

circumstàncies específiques, la pràctica del llenguatge mixt, amb dimensions




15

variables, en certes situacions o relacions, és un recurs freqüent que permet

flexibilitzar les posicions interpersonals durant el procés comunicatiu.

Per a la generació jove i urbana que ha anat a l'escola, l'ús constant

d'elements del Wolof i del Francès és inevitable. Però a Dakar, els grups

lingüístics no són incompatibles amb el domini del codi mixt, sobretot a les

afores. I a Zinguinchor, la pràctica del llenguatge mixt és freqüent i habitual i

envaeix l'espai de les llengües emblemàtiques o de les llengües del barri.

Estudis sociolingüístics han demostrat que el codi mixt a Dakar, Wolof urbà,

varia en funció del lloc, dels interlocutors, dels interessos i dels temes.

L'ús del codi mixt és quelcom estabilitzat per un gran nombre de població

urbana, ben integrat a les relacions socials i als costums de les comunitats.

Aquí us presento un exemple, tret d'una conversa extreta de treballadors d'un

banc metre eren al mostrador (Dreyfus & Juillard, 2004a, p. 203):

B : Mon frère, ban compte nga wax ?

Mon frère, tu parles de quel compte ?

Germà, de quina compta parles?

S : Cà y est mu ngi may seetal position bi.

Cà y est, il me cherche la position (du compte)

Ja la tinc, està mirant la situació (de la compta)

X : Mais, boy, comment cela se passe là-bas ?

Però, noi, com va per allà?

Actuellement, mu ngi ci Basse quoi. Il faut nu xool leen benn par

benn.

Actuellement, il est avec Basse (nom de famille) quoi. Il faut qu’on les

regarde un à un.




16

Ara mateix, està amb Basse (nom famliar), mira. Els hem de mirar un per

un.

X : Commenceegul calcul yi alors ?

Il n’a pas encore commencé les calculs alors?

Doncs no ha començat a calcular encara?

Y : Déedéed

Non

No.

Aquest extracte de Wolof urbà mostra els préstecs lèxics del Francès (argot

bancari) que estan morfològicament integrats i lingüísticament alternats

interperifràsticament a cada canvi d’interlocutor. És una manera usual de parlar

de gent que, probablement, és capaç d'interaccionar monolingüísticament, tant

en Francès com en Wolof, si la situació i els interlocutors ho demanen.

A Zinguinchor, hi ha dos tipus de contactes lingüístics en la interacció: amb

o sense Wolof. Aquesta elecció implica diferències significants per als parlants.

L'ús lingüístic generalitzat a les ciutats mostra, en termes quantitatius, més

Wolof i menys grups lingüístics o linguae francae locals (mandinka, creole) que

anteriorment en interaccions multilingües en grup.

Els joves Joola escolaritzats, comparteixen el mateix dialecte Joola, el

Francès, el Wolof i possiblement altres llengües o dialectes locals que utilitzen

com a llengües integrades en les interaccions on la llengua del seu grup és la

dominant.

Però en converses entre joves de diferents grups lingüístics, el Wolof és el

més predominant. Si el consens es trenca, llavors cada persona torna al seu

grup lingüístic, que els altres entenen si viuen a la mateixa zona; és més, el

Francès s'intercala constantment.




17

Les dones joves de Zinguinchor, quan estan juntes, tendeixen a ser més

monolingües en Wolof i menys "afrancesades" que els homes joves. La gent

jove pensa el Wolof com la llengua de la modernitat; no obstant això, les dones

se senten incòmodes parlant francès fluidament i no volen posicionar-se lluny

de les seves companyes menys escolaritzades.

Als mercats de Zinguinchor, especialment aquells de les afores, hom pot

sentir moltes interaccions multilingües. Però és un espai on les dones

acostumen a aprendre Wolof dels mercaders que vénen del nord. El Wolof

s'utilitza com la "llengua de la seducció" entre els homes marxants i les clientes,

o com una "llengua del troc".

Als diferents barris de Zinguinchor, encara és possible aprendre i

intercanviar altres llengües encara en ús, i el Wolof és menys utilitzat a les

afores que al centre de la ciutat. Malgrat tot, està convertint-se en la llengua

dominant al pati de l'escola i a qualsevol lloc de la ciutat.

Per altra banda, als pobles de Casamance, es pot trobar gent que pot

canviar de llengua i de varietat dialectal en un lapsus curt de temps, depenent

dels seus hàbits, els de la família o els del poble, o de la capacitat dels seus

interlocutors.

El Wolof s'ha introduït als repertoris lingüístics dels pobles a través de les

migracions econòmiques dels seus habitants. El Francès es prefereix al Wolof,

especialment pels homes que segurament han anat a l'escola.

Les cançons de rap a Senegal són un bon exemple d'aquests diversos

models lingüístics. El rap és un tipus de discurs urbà que presenta les mateixes

característiques que la situació sociolingüística general; la llengua triada a les

cançons (Francès, Wolof, llengües vernacles) són comprensibles pels oients en

funció de la situació. (Auzanneau & Fayolle, 2004).

Per concloure, deixeu-me dir que Senegal mostra diferències jeràrquiques

en l'ús del llenguatge entre la capital, la part més poblada i més urbanitzada del




18

país i la zona sud de Senegal, la més multilingüe. Tot i això, l'ús del Wolof està

creixent a tot arreu, fins i tot a la part del país que es manté multilingüe, si

s'utilitza barrejat amb el francès i amb les llengües vernacles en la comunicació

oral, transmet significats que són útils a la vida quotidiana.

6. Reptes lingüístics a l'educació a Senegal

Com he dit anteriorment, la riquesa lingüística potencial dels repertoris

senegalesos i els tipus d'interaccions no es tenen en compte a l'escolarització.

M'agradaria recordar-vos que l’escriptura a Senegal encara conserva els

atributs del Francès, en particular a l'ensenyament secundari formal, tant públic

com privat, i a la universitat. Allà, el Francès, és un medi a més d'una

assignatura.

Algunes llengües nacionals s'han introduït al currículum universitari, com

assignatures opcionals, mentre que, als vestíbuls, mestres i alumnes parlen,

cada vegada més, en Wolof urbà. En general, són molt pocs els Senegalesos

"intel·lectuals" que poden escriure en la seva llengua correctament, amb el codi

ortogràfic. Encara no els han instruït. Els productes escrits són en

conseqüència bastant anàrquics, excepte pels parlants del Pulaa, els quals, per

diferents raons, han promogut l'alfabetització i l'edició en Pulaa des de fa molt

temps.

Les llengües nacionals s'utilitzaven inicialment per a campanyes

d'alfabetització i d'educació de masses per aquells que no havien estat

escolaritzats en Francès. Això s'ha estat fent especialment des de la creació,

l'any 1991, del Ministeri d'educació primària i llengües nacionals, amb l'ajuda de

nombroses ONGs que pal·liaven les deficiències de l'Estat durant el difícil

període d'Ajust Estructural de l'Estat seguin les demandes del Banc Mundial.




19

Llavors, des de l'inici del nou mil·lenni, algunes d'aquestes llengües

s'han introduït a les escoles de primària com un experiment, com un mitjà per

llegir i escriure, amb la meta a llarg plaç de facilitar l'aprenentatge de la llengua

internacional. Això es va posar en pràctica inicialment per les anomenades

ECB, les escoles primàries comunitàries, les quals eren un model pilot

alternatiu amb l'objectiu d'eliminar l'analfabetisme juvenil. Tot i això, encara s'ha

de fer una avaluació d'aquest experiment, sobretot a les escoles primàries.

Encara queda un llarg camí per a la possible extensió de l'educació bilingüe

(Wolof/Francès) o trilingüe (llengua vernacle/Francès/Wolof).

De facto, tant a les escoles de primària públiques com a les escoles

informals (creades per associacions de veïns) on Dreyfus i jo varem anar per a

fer recerca sobre contactes lingüístics a classe, varem observar que el Wolof

s'utilitzava per a l'ensenyament tant a Dakar com als suburbis.

Hi ha moltes raons que ho expliquen: hi ha pocs professors que hagin

rebut formació de professorat; el servei nacional de suport als treballadors

Francès o francòfon (coopérants) és menys nombrós que abans; i per tant, els

models de parla Francesa són més sovint endògens, amb estret contacte amb

el Wolof, que exògens. A més, l’aprenentatge del Francès no es limita al

sistema escolar formal. Ara és més informal, a partir de l’ús del codi mixt, com

ja he esmentat, la varietat del qual estructura el camp social. S’ha convertit en

necessari aprendre i distingir separadament les dues llengües a classe. Això no

és fàcil, fins i tot pel professorat que utilitza el Wolof urbà a la seva vida

quotidiana, o pels nens petits, que el tenen com a model a la seva família i a

l’entorn d’amistats.

El Wolof s’utilitza cada cop més a les activitats escolars, i contribueix a

fer més propers dos espais sociolingüístics, l’escolar i l’urbà (poble i/o barri). A

les classes on hem estat, el joc d’alternar llengües durant la interacció pot ser

interpretat, en el millor dels casos, com una estratègia per assegurar-se

l’expressió d’opinions, la comunicació i la intercomprensió.




20

Tot això ens indica que l’ensenyament públic formal del francès a les

ciutats es confronta amb la diversitat de perfils i posicionaments del

professorat, així com els usos del llenguatge que són variables i cada cop més

barrejats. (Dreyfus and Juillard, 2004). Per tant és a les escoles rurals o

privades on l’ensenyament tradicional del Francès segueix sent el més eficient.

6. Conclusions

En conclusió m’agradaria insistir en dos aspectes importants relatius a la

diversitat lingüística a Senegal.

En primer lloc, des de la independència de Senegal s’han dut a terme un

bon nombre de descripcions lingüístiques i sociolingüístiques de llengües,

varietats dialectals i entorns multilingües. Hi ha una gran necessitat de més. Si

el procés de Wolofització s’ha d’entendre millor, en relació als seus aspectes

històrics i actuals, el procés de multilingüisme a Senegal s’ha d’explicar millor i,

per sobre de tot, s’ha de legitimar socialment.

En segon lloc, com una conseqüència directa de les polítiques reals del

govern i de la falta de voluntat d’unes elits conservadores, una bona part de la

població encara resta exclosa de la mobilitat social proporcionada per una

escolarització adequada.

Hi ha una gran necessitat de canvi de les mentalitats, en tots els sentits.

A Senegal s’espera una evolució de les polítiques lingüístiques i dels

programes educatius.

Bibliografia:

AUZANNEAU Michelle i FAYOLLE Vincent, 2004, Äuberungsereignis und

Sprachvariabilität im senegalesischen Rap, in KIMMINICH Eva (ed), Rap: More

than words, Sonderdruck, Peter Lang, p.205-232.




21

CISSE Mamadou, 2005, Les politiques linguistiques du Sénégal. Entre

attentisme et interventionnisme, Language and Society, publicació especial,

Post-Empire and Multilingual Societies in Asia and Africa, p.266-313.

DREYFUS Martine i JUILLARD Caroline, 2004a, Le plurilinguisme au Sénégal.

Langues et identités en devenir. Paris, Karthala.

DREYFUS Martine i JUILLARD, Caroline, 2004b, Enseignement non formel dans la

banlieue de Dakar : un espace scolaire alternatif, entre activités novatrices et

pratiques ritualisées, a Penser la francophonie, concepts, actions et outils

linguistiques. Paris AUF, p.355-376.

GLASMAN Joël, 2004, Le Sénégal imaginé. Evolution d’une classification ethnique

de 1816 aux années 1920, Afrique et histoire, vol 2, 1, p.111-139.

IRVINE Judith T i GAL Susan, 2000, Language ideology and linguistic

differentiation, in Regimes of language: Ideologies, polities and identities, Paul

V. Kroskrity (ed.), Santa Fe, School of American Research Press, and Oxford,

James Currey, p.35-83.

JUILLARD Caroline, (publicat al 2012), La description de l’empirie du langage et

la question de l’espace sociolinguistique, a DE FERAL, Carole i TOSCO, Mauro

(eds), In and out of Africa : Languages in question, Louvain-la-neuve, Peeters.

JUILLARD Caroline i NDIAYE Mamadou, 2009, Nommer les langues au Sénégal.

Perspectives historiques et sociolinguistiques, a DE FERAL, Carole (dir.), Le nom

des langues III. Le nom des langues en Afrique sub-saharienne : pratiques,

dénominations, catégorisations. Naming Languages in Sub-Saharan Africa,

Practices, Names, Categorisations, Louvain-la-neuve, Peeters.

JUILLARD Caroline i WALD Paul, 1994, Introduction à Langage et société, n° 68,

Le plurilinguisme au Sénégal.




22

MAC LAUGHLIN Fiona, 2008 a, The ascent of Wolof as a lingua franca, a

VIGOUROUX Cécile i MUFWENE Salikoko S. (eds), Globalization and language

vitality: Perspectives from Black Africa, London, Continuum Publishers.

MAC LAUGHLIN Fiona, 2008 b, Language and national identity in Africa, in

SIMPSON A. (ed), Language and National Identity in Africa, Oxford University

Press.

THIAM Ndiasse, 1994, La variation sociolinguistique du code mixte wolof-

français à Dakar, une première approche, Langage et société, n° 68, p.11-33.

SWIGART Leigh, 1994, Cultural Creolisation and Language Use in Post-Colonial

Africa: The Case of Senegal, Africa 64, 2, p.175–18.




23

Linguistic diversity and politics in Senegal

Caroline JUILLARD, professeur émérite, Université Paris Descartes

[email protected]

Hello. First of all, as an introduction to my speech, I would like to give a brief

description of my long-term relationship with Senegal. Senegal is a country to

which I have gone since 1985 for sociolinguistic research as well as for human

and friendly relationships. I slowly became a speaker of Wolof, the most widely

spoken language, and gradually learned how to behave, live and act in the midst

of plural environments.

My first visit to Senegal coincided with the beginning of a collective

investigation on the state of Wolofization in that country, initiated in the mid-

eighties by my university's laboratory of sociolinguistics, twenty years after the first

research on the subject (CLAD, 1965). My colleague Louis Jean. Calvet, who was

then director of the laboratory and keen about the growth and the study of linguae

francae in Africa, intended to compare the development of the use of Wolof in the

capital, Dakar, and in the more multilingual region, Casamance. But I was so

amazed and interested by the multilingualism shown in both the individual and the

collective repertoires in Ziguinchor, the capital of Casamance, and by the ability of

its inhabitants to switch languages according to the many different kinds of

situations they found themselves in, that I became more involved in the study of

multilingualism in Ziguinchor than in the general Wolofization process, which, in

my opinion, functions like a screen to the prodigious potential of multilingualism,

still at work in the country, even for young people.

I really wanted to document this situation which was so particular and such

a linguistic treasure. It has been an extraordinary experience to do my field

research, on a more or less ethnographic basis, with local youngsters or adults

who accompanied me in that process.




24

In the end, I had to leave Casamance and go to Dakar. There I became

more involved with Wolof, more involved in the study of its contact with the local

French and of the variations in their mixture, and also in the educational aspects of

this linguistic contiguity.

I wrote numerous articles and two books on multilingualism in Senegal, one

of them in collaboration with Martine Dreyfus (a former member of the CLAD in

Senegal), who devoted herself to the study of multilingualism in the Dakar region.

I would like to stress the very common negative attitude ---perhaps inherited

from colonial points of view--- towards African multilingualism which is almost

never perceived as a resource, but rather as a problem. It is only through

investigations at a micro level that one can understand the nature and intensity of

multilingualism and its impact on the daily life of individuals and communities.

Casamance is the perfect place for this kind of investigation.

The maintenance and shift process in the multilingual repertoire of

Casamance - which means either maintaining the linguistic diversity in its use and

transmission, or favouring some more widely used language(s) to the detriment of

more local ones - can be apprehended from different angles, whether in regional

and local environments or in the national environment. The latter, at best, does not

address the issue at all or else puts it in a secondary position while focalizing with

a huge zoom effect, especially as seen from Dakar, on the national Wolofization

process.

Of course, I had to become familiar with the political and developmental

implications of this specific linguistic situation. As a French person, it was not easy

to distance myself sufficiently with respect to history and events. In France, we are

still involved in the normative and Jacobin processes at work on language. My

contribution to this conference will therefore cover mostly aspects of the situation

that I know well, though I will also refer to some that I have learned about through

others’ knowledge and writings.




25

1. Introduction to the country.

Senegal is a sub-Saharan country, located on the Atlantic coast of West

Africa, bounded by Mauritania to the north, Mali to the east, Guinea and Guinea-

Bissau to the south. As a consequence of the Berlin Conference (1885), it is partly

split in two by Gambia, and the Casamance region, located between Gambia and

Guinea-Bissau, is the stage for a struggle for independence that began in the early

eighties. This has led to rejection, incomprehension and a certain amount of

discrimination on the part of the populations living in the northern part of the

country. Dakar, which was founded in 1857, was from 1902 to the independence

of Senegal in 1960, the capital of former French West Africa, replacing Saint-Louis

in this function. Since the time of French colonisation, it has shown and still shows

a remarkable demographic development, like other African capitals, which is due

to the migration of rural people or of people coming from other countries of the

sub-region. There are approximately 12 million inhabitants in Senegal and most of

them dwell in the Cap Vert region, where Dakar and its suburbs are located.

With these demographic conditions, the linguistic situation today is

characterized by the emergence of a predominant language, Wolof, in urban

environments that are at least bilingual and most often multilingual. This informal

process has been well documented going back to the sixties. Wolof represents, at

least for the inhabitants of the two founding cities, St-Louis and Dakar, the

language of all the Senegalese. But the process itself, as well as the social

representations that accompany its development, has no echo on the political

scene: Wolof still has the same legal status as other African local languages, the

so-called "national languages", which have a much smaller demographical

importance. Senegal is therefore a predominantly Wolof-speaking nation, albeit in

a complex, multilingual situation, and the use of Wolof contributes to increase the

population's sense of belonging to a nation. However, at the official level and on

the international scene, Senegal is a francophone state, with French as an official

language though it has never become a popular mean of communication (Mac

Laughlin, 2008 a).




26

The present situation is a result of colonisation, grafted onto different

societies, and of the creation of a new state, with half a century of common history.

One of the principal characteristics of the Senegalese state is a certain political

stability regulated by multipartism and political alternation, as well as a certain and

ancient cultural homogeneity characterized by a quasi general adherence of the

population to a moderate local Islam and by the relatively harmonious

relationships between the different ethnic groups. No region is homogeneous,

either ethnically or linguistically, as a result of the intense internal migrations that

have occurred since old times; moreover, families as well as individuals are often

multi-ethnic and multilingual (Mac Laughlin, 2008 a).

To help you better understand the different aspects of the situation that is

specific to Senegal, I will first give a historical overview of the creation of the

Senegalese State and of its society's mutations since the beginning of European

presence in the area. Then I will describe language politics during the colonial

period and after independence. Finally, I will talk about the complex ethno-

linguistic character of the country in order to discuss the realities of bi- or multi-

lingualism in Senegal and what the stakes are. I will end by reflecting on the

challenges confronting education, both monolingual and bilingual.

2. Historical insights.

As I just mentioned, Senegal, like many other countries in Africa, is an artefact

of European colonial expansion. But before the arrival of the Portuguese and the

Dutch, it consisted of several small kingdoms under the influence of eastern

empires (Ghana, Mali) and, subsequently, of northern populations newly converted

to Islam, under the influence of Berber Almoravids. These societies were more

closely related to each other in the northern part of the country –same kind of

hierarchical social structure, Islamic religion –, whereas in the Casamance region,

the societies were and still are more egalitarian, and also more animistic and more

Catholic, since the presence of the Portuguese which lasted until the end of the

19th century.




27

The shift from caravan routes used for slaves, gold and salt, to maritime

routes was a result of early contacts with Europeans. During the 18th century,

small French communities participating in the slave trade, along with mixed race

inhabitants, started competing with the English, Dutch and Portuguese

establishments and imposed themselves by the beginning of the 19th century.

The resulting urbanization of the so-called "trading posts" (comptoirs),

located on the coast, is directly linked to the Wolofization process and to the

appropriation of French through a mixed code, historically attested (Mac Laughlin,

2008 a).

Senegal is the first country of sub-Saharan Africa where, since the end of

the 17th century, French was in contact with African languages, mostly Wolof,

during the beginning of the relationships between French tradesmen, merchants

and sailors and Africans, in the first French trading post in Senegal, Saint-Louis,

located at the mouth of the Senegal River. Therefore Wolof developed as an urban

language. Wolof speakers were then employed by the French as interpreters or

tradesmen for negotiations with the hinterland, thus contributing to make Wolof a

trade language as well.

The Atlantic port cities continued to grow during the entire colonisation

period starting in 1816. Four of them (Saint-Louis and Gorée, followed by Rufisque

and Dakar) were given the status of commune, and their inhabitants were French

citizens, with the same rights as the French, while the rest of the population were

mere subjects. As a direct consequence of the transfer of the capital of AOF

(“Afrique occidentale française”, French West Africa), from Saint-Louis to Dakar, a

growing city with outer roads beneficial to harbour installations, a large part of the

francophone elites moved from the old town to the new one.

Therefore, over the course of time, the two historically associated

languages, French and Wolof, fulfilled complementary functions for urban elites,

mixed French-African population, citizens from the four communes, etc. The

migrants who contributed to the development of the Cap Vert region ended up




28

conforming to the dominant linguistic uses, while maintaining their local languages

within the neighbourhood, the family, village associations, etc. The mixed code –

which is characterized by massive borrowing from French and by code switching -

born from this historical contact of languages is now generally used by the Dakar

elite and is imitated by a large part of the urban communities throughout the

country. It varies, in particular, according to the degree of French schooling of its

speakers and to their multilingual abilities (Swigart, 1994, Thiam, 1994). This

development on the urban scene has had unavoidable effects on the manner in

which people perceive their group membership. We will consider this question of

identity a little later on. However, with regard to this, I must stress the impact of

another historical process in action in Senegal during the colonial period.

Along with the colonization process, beginning in 1816, French

administrators and intellectuals established a classification of "races" and

languages (Irvine & Gal, 2000), originating from the narratives and reports of the

earliest travellers (Glasman, 2004). The ethnic classification centered around the

Wolof pole, which gradually developed into a model, crystallized in the first third of

the 20th century. Ethnic and linguistic categories thus became evident, whose

impact can partly be measured in the present population censuses, which use the

names of groups and languages, in French, which of course are not those used by

the Senegalese to identify either themselves or their languages (Juillard & Ndiaye,

2009). These censuses originated in the works carried out under the impulse of

Louis Faidherbe, administrator of the colony in the middle of the 19th century.

The former descriptions of the linguistic diversity, languages and dialectal

varieties were clearly related to this work of categorisation and to the ideologies it

conveyed. Nowadays, the descriptions of more varieties and also of minor

languages, the growing awareness of the linguistic and ethnic complexity, the

emergence of new projects of sociolinguistic research in multilingual fields, all

contribute to criticize, on new grounds, these inherited categories.

3. Language politics during the colonial period and in the independent State.




29

The colonial policy during the 19th century in Senegal was a continuation of

the internal policy of the metropolis, which consisted in eliminating the regional

languages for the sole benefit of French, principally through schooling. This policy

corresponds to an ideological attitude called French Jacobinism. The attempt at

assimilation in Senegal, through the administration of the four communes, was

also rooted in French language education. The formation of a small number of

educated elites led to their involvement in French and local politics and intellectual

life. The first president, Leopold Sédar Senghor, was one of them. The

involvement of the newly founded state with the French language is a legacy of his

presidency. As a writer and a member of the French Academy, he was a steady

defender of the French language and promoted its institutional use in Senegal. In

the first constitution of the country, French is said to be the language the

Presidency, courts of justice, the national assembly, the army, the police and

formal education. This juridical act was meant to preserve the unity of the State

and avoid the possible exacerbation of ethno-linguistic demands (Cissé, 2005).

The wish of Senghor was to construct a solid and unified State. But in 1971,

maybe under the pressure of some intellectuals2, the Senegalese government

decided to standardize six main African languages (Wolof, Sereer, Pulaar, Joola,

Mandinka and Soninke). All these languages were given a system of transcription

using roman characters. Then they received the status of national languages. But

they were not attributed a special role in the political, educational and

administrative system, despite Senghor's numerous declarations of intention, in

response to the mobilization of a nationalist elite. He believed and said that

replacing French as the official and teaching language was neither desirable nor

possible. And in fact, until very recently, they remained out of the educational

system, in spite of a great number of problems.

2 Since the fifties, there was in Senegal, a nationalist movement aiming to promote local languages and cultures, under the leadership of Cheikh Anta Diop, who was deeply convinced of the capacity of these languages to carry scientific knowledge. Through lexical adaptations of scientific lexicon, from French into Wolof, he demonstrated the fact that it was possible to translate any kind of written text. At the same time, some Senegalese students in France were militating for the promotion of Wolof as a literary language (poetry and plays).




30

As I said earlier, despite its official status, which until now has never been

questioned, French has never become a common language in Senegal. But its

use is still the institutional way for social promotion, the only path to a position of

decision-making and power. And it is not considered a foreign language by the

Senegalese, but rather a second language, the one of the State, of the elite and

above all of school. However, the irreversible expansion of Wolof competes with

French even in its reserved domains (especially, in oral speech in courts, at the

national assembly, in the administration). If the written press and TV are mainly in

French, Wolof pervades debates and cultural broadcasts, and is widespread in

songs and, above all, in the new private urban radios. It is moreover the language

of business.

Its remarkable expansion is not at all taken into account by the State, the

linguistic politics of which is marked by the lack of political will and the continuation

of an inherited situation. Marked by the maintenance of Jacobin centralism, this

policy has reduced Senegalese multilingualism to state mono-lingualism, or, at

best, to bilingualism of French and the national languages (Cissé, 2005). In effect,

the new constitution of 2001 (under Abdoulaye Wade’s presidency) granted any

indigenous language, if codified, the status of national language. This took into

account the linguistic diversity of the country, but still did not acknowledge the

growing concurrency of Wolof with these languages and with French in informal

everyday communication. Nowadays, some 20 Senegalese languages are granted

this status and the list is not closed.

These advances work principally for functional literacy programs for adults,

especially in rural zones. But they remain largely insufficient to obtain real

progress in education in Senegal. In fact, since the beginning of the eighties when

the Etats généraux de l’éducation (Conference on the overall state of education in

Senegal) were held in Dakar (1981), under Abdou Diouf’s presidency, a temporary

solution was found to reduce illiteracy in the country. Thereafter, the educational

process was divided into two separate systems of education: the formal school

system in French (in public and private schools) and the literacy education system,




31

where numerous NGOs took the place of a failing State, for financial as well as

ideological reasons.

In conclusion, Senegal’s linguistic policy is rooted in continuity, punctuated

with a few adaptations.

I will return to the lack of impact of multilingualism on education in Senegal

in the last part of my talk.

4. The ethno-linguistic complexity of the country.

A complex relationship between language and ethnicity exists in Senegal.

Classifications in use are mere simplifications of the complexity of a society in

which individuals are often multilingual and multi-ethnic, and where “the

phenomenon of urbanization is changing both the linguistic and, to a certain

extent, ethnic landscape of the country” (Mac Laughlin, 2008 a).

Some groups are more centered around ethnicity and on language than

others. Pulaars and Mandinkas, for example, are more eager to maintain the

family use and transmission of their language, for example, than groups that have

been in close contact with Wolofs for a long time, like Sereers. Some other groups

may feel endangered by the Wolofization process at work, especially in the South

of the country, where there is an independence movement and where the

relationship with Wolofs is more recent and somehow linked to the French

colonization.

In urban areas, the sense of belonging to a group may still be developed

through the maintenance of effective relationships with the village of origin. But

many young people in Dakar may feel and declare themselves Wolof, or Dakarois,

as they only speak urban Wolof, and no longer the vernacular languages of their

parents.

Moreover the sense of identity is complex, variable, and may be related to

ethnic affiliation as well as to village or regional or urban or national ones,




32

depending on the situation in which someone is involved and on the persons

present in the communicational process (Dreyfus & Juillard, 2004a).

There is an agreement that more or less 25 languages are spoken in

Senegal, which is much less than in other African countries. All these languages

are emblematic of an ethnic affiliation, and this one-to-one relationship is of course

more perceptible in the rural regions. Senegalese languages all belong to what is

called the "Niger Congo" group of languages (the Mandé group and the West

Atlantic group). Some of them show a remarkable dialectal diversity (such as the

Joola group of languages in Casamance), some don’t, or not as much, Wolof for

example. Other languages are used in Senegal, all of which are spoken in

bordering countries: Portuguese Creole in Guinea Bissau, Hassanya Arabic in

Mauritania, Bamanan in Mali. Furthermore, speakers of all Senegalese languages

borrow extensively from French and Wolof, especially in urban areas, where the

use of European languages learned in migration can also be found.

Some minor languages are in danger, the inter-generational transmission

having been interrupted. Others may be used outside their group of reference, for

example Mandinka, which functions as a lingua franca in Casamance, and of

course Wolof. Usually, as elsewhere in Africa, members of small groups share

multilingual repertoires (for example for Mankagnes, Mandjaks, Balants and

Baïnouks in lower Casamance). On the contrary, Wolofs, whose language is

dominant, are the least multilingual.

The appropriation of these languages and varieties in multilingual

repertoires, individual as well as collective, is the result of varied circumstances.

Typically, multilingual individuals acquire several languages at the same time and

then they learn the official language, but only through schooling. They may also

later add a number of African languages chosen based on their personal lives and

on their needs to interact in their community or family/friend/business networks.

The temporality of these acquisitions, the variation in competence, the

social meaning of multilingual uses, the level of inter-comprehension, are also




33

factors that need to be taken seriously into account in the study of multilingual

situations, in Senegal as elsewhere.

As I said earlier, the Wolofization process at work in urban centers affects

both linguistic and ethnic domains. The language is affected in its form and differs

notably from what is spoken in the Wolof area, which is considered pure Wolof by

the users of urban forms of the language. In its vehicular use, the grammar is

simplified by people for whom it is not the first language, and there is extensive

phonologically integrated lexical borrowing from French which is not perceptible to

illiterates (Thiam, 1994). Linguists speak of “re-vernacularization” of this urban

Wolof in Dakar, where the young, mostly from mixed families, learn to speak in this

urban form. Thus, in general, speaking Wolof allows people to claim that they are

Senegalese, just as speaking the mixed code in use in Dakar also allows them to

claim they are from Dakar.

As an interesting consequence of this process, the French language, in its

local oral norm, is learned mostly through the mixed code, the varied use of which

allows any person from Dakar to be identified socially if not ethnically. This led

Thiam to evoke the on-going patrimonialization of French in Dakar.

A “center/periphery” model of the linguistic diversity and of its

representations clearly functions in Senegal, which is a very centralized country:

Dakar and the Cap Vert region are the center of the vernacularization and diffusion

of urban Wolof, while the peripheral urban centers are places where Wolof

develops and competes with other languages, as a spreading lingua franca, their

periphery and the rural regions being more multilingual (Juillard & Wald, 1994).

In conclusion, urbanization and Wolofization have deeply affected the sense

of ethnicity in Senegal, where an ethnic identity is progressively abandoned for an

urban one by the young of Dakar in general. In the regions, where extensive

multilingualism is still at work, ethnicity is more salient, but is interdependent with

other characteristics, such as the village of origin.




34

5. Linguistic contacts in daily communication.

If regional multilingualism has been recomposed, since the beginning of the

20th century, by the effects of the populations’ displacements in towns, the

difference between the rural and urban worlds has increased and reinforced

identification models to one or the other, through linguistic uses for example. This

multilingualism is perceptible in the daily interactions of the speakers, and it can be

used as a communication strategy. This endows the choice of language or the

particular features of these languages with identity or semantic or stylistic

functions that can be interpreted by the communicators within the sociolinguistic

space of reference (Juillard, 2012).

It has been shown that in Dakar, just as in Ziguinchor, where

monolingualism is always a possibility--- be it a group language, Wolof or French--

-, under certain specific circumstances, the practice of language mixing, with

variable dimensions, in certain situations or relationships, is a frequent resource

which allows flexible interpersonal positioning in the communicational process.

For the young urban generation that has attended school, the constant use

of elements of Wolof and French is unavoidable. But in Dakar, group languages

are not incompatible with the dominant mixed code, especially in the outskirts. And

in Ziguinchor, the practice of language mixing is frequent and habitual for many

speakers and invades the space of their emblematic languages or of the

languages of the neighborhood.

Sociolinguistic studies have shown that the mixed code in Dakar, urban

Wolof, varies in function of the place, the interlocutors, the stakes and the themes.

The use of the mixed code is somehow stabilized for a great number of urban

people, well involved in social networks and in communities of practice. Here is an

example, taken from a conversation between bank clerks at their desks (Dreyfus &

Juillard, 2004a, p. 203) :

B : Mon frère, ban compte nga wax ?




35

Mon frère, tu parles de quel compte ?

My brother, you're talking about which account?

S : Cà y est mu ngi may seetal position bi.

Cà y est, il me cherche la position (du compte)

That's it, he's looking for the position (of the account)

X : Mais, boy, comment cela se passe là-bas ?

But, boy, how is it going over there?

Y : Actuellement, mu ngi ci Basse quoi. Il faut nu xool leen benn par benn.

Actuellement, il est avec Basse (nom de famille) quoi. Il faut qu’on les regarde un

à un.

Right now, he's with Basse (family name), see. We have to look at them one after

the other

X : Commenceegul calcul yi alors ?

Il n’a pas encore commencé les calculs alors?

So he hasn't started the calculations yet?

Y : Déedéed

Non

No.

This extract of urban Wolof shows lexical borrowings from French (bank

lexicon) which are morphologically integrated and inter-phrastic linguistic

alternations at each change of speaker. It is a usual way of speaking for the

people concerned who, probably, are capable of mono-lingualism in interaction,

either in French or in Wolof, if the situation and the interlocutors call for it.

In Ziguinchor, there are two types of linguistic contacts in interaction: with

and without Wolof. This choice organizes a significant variation for speakers. The




36

general linguistic usage in town shows, in terms of quantity, more Wolof and less

group languages or local linguae francae (mandinka, creole) than previously, in

multilingual group interactions. For young schooled Joolas sharing the same Joola

dialect, French, Wolof and possibly other local languages or dialects function as

embedded languages in interactions where their group language is dominant. But

in conversations between young people with different group languages, Wolof is

more predominant. If the consensus is broken, then each person returns to his

group language, which the others understand if they live in the same area;

furthermore, some French is constantly interspersed. Young women in Ziguinchor,

when they are together, tend to be more monolingual in Wolof and less

“Frenchified” than young men. Young people think of Wolof as the language of

modernity; moreover women usually are uncomfortable to speak French fluently,

and do not want to stand apart from their less schooled friends.

In Ziguinchor marketplaces, especially those on the outskirts, one can hear

many multilingual interactions. But it is a place where women customers used to

learn Wolof from merchants coming from the North. Wolof is used as the

“language for seducing” between male merchants and female customers, or as a

“language for bartering".

In the different neighbourhoods in Ziguinchor, it is still possible to learn and

share other languages than the ones already in use, and Wolof is less used in the

outskirts than in the centre of town. Nevertheless, it is now becoming the dominant

language in school yards, everywhere in the city.

In the villages of Casamance, on the other hand, you may find people who

can switch between many languages and dialectal varieties in a short lapse of

time, depending on their own habits or on family or village ones, or on the

capacities of their interlocutors. Wolof has been introduced in the villages’

linguistic repertoires through the economic migrations of its inhabitants. French is

preferred to Wolof, especially by men who may have gone to school.




37

Rap songs in Senegal are a good illustration of these diverse linguistic

models. Rap is a kind of urban speech that shows the same characteristics as the

general sociolinguistic situation; language choices in the songs (French, Wolof,

vernacular languages) are understandable by the listeners in function of that

situation (Auzanneau & Fayolle, 2004).

To conclude, let me say that Senegal shows a different hierarchy of

language uses in the capital region, the more populated and the more urbanized

part of the country, and in the south of Senegal, the more multilingual part.

Nevertheless, the use of Wolof is increasing everywhere, even if the country

remains largely multilingual, and this use in close contact with French or

vernacular languages, in the oral communication, conveys meanings that are

useful in the everyday life.

6. Linguistic challenges for education in Senegal.

As I said previously, the rich linguistic potentialities of the Senegalese

repertoires and types of interactions are not at all taken into account in schooling.

I would like to remind you that writing in Senegal still remains the attribute of

French, in particular in formal secondary teaching, both public and private, and at

the university. There, French is a medium as well as a subject. Some national

languages have been introduced into the university curriculum, as optional

subjects, whereas, in the hallways, teachers and students discuss more and more

in urban Wolof. In general, there are very few Senegalese "intellectuals" who can

write their own language correctly, with the codified spelling. They have not yet

been taught to do that. Written products are therefore rather anarchical, except for

speakers of Pulaar, who, for different reasons, have promoted literacy and editing

in Pulaar for a long time now.

National languages were initially used for literacy campaigns and mass

education of those not having received French schooling. This has been done

especially since the creation in 1991 of a Ministry for basic education and national




38

languages, with the help of numerous NGOs palliating the State deficiencies,

during the difficult period of structural adjustment of the State following the

demands of the World Bank.

Then, since the beginning of the new millenium, some of these languages

have been introduced as an experiment in primary schools, as a medium for

reading and writing, with the long-term goal of facilitating the learning of the

international language. This was initially put into practice in what are called ECB,

basic community schools, which were an alternative training model aimed at

eliminating youth illiteracy.

But an evaluation of this experiment is yet to be done, especially for primary

schools. The possible extension of bi-lingual (Wolof/French) or tri-lingual

(vernacular language, Wolof and French) education is still a long way off.

De facto, in the public primary schools as well as in the informal schools

(created by neighbourhood associations) where Dreyfus and I went to do research

on language contacts in the classroom, we observed that Wolof was used for

teaching in Dakar as well as in the suburbs. There are many reasons for this: there

are fewer teachers who have received real teacher training; French or

francophone national service aid workers (coopérants) are less numerous than

before ; and so, the models of spoken French are more often endogenous, in

close contact with Wolof, than exogenous. Moreover, the acquisition of French is

not limited to the formal school system. It is now more informal, through the use of

the mixed code, the variability of which, as I said, structures the social field. It has

become necessary now to learn and distinguish and separate the two languages,

in the classroom. That is not easy, either for teachers who use urban Wolof in their

daily life, or for young kids, who have it as a model in their family and friend

environments. Wolof is used more and more in school activities, and this

contributes to bring closer together two sociolinguistic spaces, the school one and

the urban one (town and/or neighbourhood). For the classes we have been in, the

play of linguistic alternates in interaction may be interpreted, at best, as a strategy

to ensure the voicing of opinions, communication and inter-comprehension.




39

All this to say that formal public teaching in French in towns is confronted

with the diversity of profiles and positionings of the teachers, as well as with

language usages that are variable and more and more mixed. (Dreyfus and

Juillard, 2004). It is therefore in rural schools or in the private schools that

traditional teaching in French remains the most efficient.

Conclusion

In conclusion, I would like to stress two main points, relative to linguistic

diversity in Senegal.

First, a good number of linguistic and sociolinguistic descriptions of

languages, dialectal varieties, and multilingual environments have developed in

Senegal since its independence. There is a great need for more. If the

Wolofization process is to be better understood, in its historical as well as current

aspects, the multilingualism at work in Senegal must also be better described and,

above all, socially legitimized.

Second, as a direct consequence of the real policy of the government and

of the lack of will of conservative elites a large part of the population still remains

excluded from the social mobility provided by adequate schooling.

There is a great need for a change in mentalities, on all sides. An evolution

in the linguistic politics and in the educational programs in Senegal is awaited.

Bibliographie:

AUZANNEAU Michelle & FAYOLLE Vincent, 2004, Äuberungsereignis und

Sprachvariabilität im senegalesischen Rap, in KIMMINICH Eva (ed), Rap: More than

words, Sonderdruck, Peter Lang, p.205-232.

CISSE Mamadou, 2005, Les politiques linguistiques du Sénégal. Entre attentisme et

interventionnisme, Language and Society, special issue, Post-Empire and

Multilingual Societies in Asia and Africa, p.266-313.




40

DREYFUS Martine & JUILLARD Caroline, 2004a, Le plurilinguisme au Sénégal.

Langues et identités en devenir. Paris, Karthala.

DREYFUS Martine & JUILLARD, Caroline, 2004b, Enseignement non formel dans la

banlieue de Dakar : un espace scolaire alternatif, entre activités novatrices et

pratiques ritualisées, dans Penser la francophonie, concepts, actions et outils

linguistiques. Paris AUF, p.355-376.

GLASMAN Joël, 2004, Le Sénégal imaginé. Evolution d’une classification ethnique

de 1816 aux années 1920, Afrique et histoire, vol 2, 1, p.111-139.

IRVINE Judith T & GAL Susan, 2000, Language ideology and linguistic

differentiation, in Regimes of language: Ideologies, polities and identities, Paul V.

Kroskrity (ed.), Santa Fe, School of American Research Press, and Oxford, James

Currey, p.35-83.

JUILLARD Caroline, (à paraître en 2012), La description de l’empirie du langage et

la question de l’espace sociolinguistique, in DE FERAL, Carole & TOSCO, Mauro

(eds), In and out of Africa : Languages in question, Louvain-la-neuve, Peeters.

JUILLARD Caroline & NDIAYE Mamadou, 2009, Nommer les langues au Sénégal.

Perspectives historiques et sociolinguistiques, dans DE FERAL, Carole (dir.), Le

nom des langues III. Le nom des langues en Afrique sub-saharienne : pratiques,

dénominations, catégorisations. Naming Languages in Sub-Saharan Africa,

Practices, Names, Categorisations, Louvain-la-neuve, Peeters.

JUILLARD Caroline & WALD Paul, 1994, Introduction à Langage et société, n° 68, Le

plurilinguisme au Sénégal.

MAC LAUGHLIN Fiona, 2008 a, The ascent of Wolof as a lingua franca, in

VIGOUROUX Cécile & MUFWENE Salikoko S. (eds), Globalization and language

vitality: Perspectives from Black Africa, London, Continuum Publishers.

MAC LAUGHLIN Fiona, 2008 b, Language and national identity in Africa, in SIMPSON

A. (ed), Language and National Identity in Africa, Oxford University Press.




41

THIAM Ndiasse, 1994, La variation sociolinguistique du code mixte wolof-français à

Dakar, une première approche, Langage et société, n° 68, p.11-33.

SWIGART Leigh, 1994, Cultural Creolisation and Language Use in Post-Colonial

Africa: The Case of Senegal, Africa 64, 2, p.175–18.

Date post:	30-Mar-2021
Category:	Documents
Upload:	others
View:	0 times
Download:	0 times

Jornades - CEAI · 2017. 3. 21. · Caroline JUILLARD, professora emèrita, Université Paris...

Documents